UNA NIT DE TEMPESTA

Després de portar tot el dia estudiant, aquesta nit volia desconectar una mica i per això havia quedat amb el meu amic Javi, més conegut com a Hurtis. Ahir mateix va arribar d'Alemanya on està estudiant i vam quedar per veure'ns avui diumenge per posar-nos al dia prenent una copa de bourbon.

Però per culpa de la natura no ha pogut ser. Quan em disposava a dutxar ha marxat la llum i m'ha estat impossible. Aquest petit contratemps i la impossibilitat de retirar el vehicle degut a no poder obrir la porta automàtica del pàrking m'ha fet quedar a casa.

El motiu de l'apagada? Una fantàstica -que no inoportuna- i meravellosa tempesta elèctrica que ha descarregat sobre Riudoms. És curiós que a Riudoms, un poble en un país desenvolupat, al primer llamp que cau es queda a les fosques i en canvi en els cinc anys que vaig viure a Veracruz (Mèxic) la llum va marxar en tres ocasions com a molt, havent-hi tempestes o cues d'huracà.

El cas és que quan ha tornat la llum ja era massa tard per arreglar-me i marxar cap a Reus de manera que he optat per canviar el Jack Daniel's amb un amic per tombar per la blogosfera combatent la xafogor amb una Budweiser ben freda. Tombant he arribat al blog de l'Esther de Valls, titulat Pedra Foguera, un blog que vaig descobrir recentment i que és força interessant i més quan vols despejarte de saturació política. Allí he vist que avui, 31 d'agost, és el Blog Day. Fa dos anys que no sabia el què era un bloc, un any i escaig que tinc el meu i continuo gaudit com sempre a l'actualitzar-lo.

En fi, petites reflexions en una nit de tempesta. Ara a dormir, que demà torna a tocar jornada d'estudi i és que del setembre no es lliura ningú.

*A la foto de dalt en Javi, l'expresident Aznar i jo a la Convenció del PP de març de 2006.

UN MANIFEST PER LLENÇAR

Avui m'he dignat a llegir el Manifiesto por la lengua común. A l'igual que altres manifests com poden ser el Manifiesto de los Persas o el Manifest del Partit Comunista de Marx i Engels, aquest també pot ser titllat d'infame.

No comentaré punt per punt el manifest, no vaig tant sobrat de temps i ni que hi anés no sé si es mereixeria una dedicació tant esmerada. Tot i així sí que parlaré del que m'ha cridat més l'atenció.

El text comença amb la preocupació que els signants del manifest tenen pel castellà, la qual diuen que és la llengua comuna a tots els espanyols. Fins aquí bé, tot i conèixer molta gent de la tercera edat que el castellà tant sols el xapurreja. Continua amb un petit anàlisi del que és l'Estat en matèria lingüística i el que ve a dir és que a Espanya s'ha de parlar castellà a tot arreu i que com a molt s'han de respectar les llengües regionals. Tracta les altres llengües que no són el castellà com a elements folklòrics i no com a realitats quotidianes. En un arravatament de liberalisme gadità diu que són els ciutadans qui ténen drets lingüístics i no els territoris (utilitzant aquesta teoria està del tot justificat que a l'Administració gallega m'atenguin en català). I continua en aquesta línia la qual em fa molta peresa (no m'amago la mandra en aquest tema) continuar.

Crec en Espanya, no vull marxar-ne, però Espanya no és Castella. Si amb els Decrets de Nova Planta es van carregar les institucions catalanes i van dur a terme una unificació jurídica i administrativa que va suposar un atac cultural a les costums catalanes, és en democràcia quan es pot solventar aquesta afrenta que ha durat massa anys i que encara no està del tot sol·lucionada. Manifestos com el mencionat són una autèntica involució i la principal font de la qual beu l'independentisme.

*Al meu entendre, els "intelectuals" que signen el Manifiesto mereixen el mateix respecte que els culturetes del No a la Guerra. Cap.

ELS FIDEUS DE L'ESTIMAT LÍDER.

Corea del Nord és potser una part de l'Infern a la Terra. El dirigeix amb puny de ferro i tarannà estalinista Kim Jong-il, anomenat oficialment Estimat Líder i fill de Kim Il Sung, el Gran Líder.

Gran exemple del comunisme (a Corea del Nord la variant de comunisme és l'ideologia Juche), mentre la gent guanya l'equivalent a uns $900 a l'any i la fam és crònica en la població no privilegiada pel règim, Kim Jong-il té la major bodega de cognac del país amb 10.000 ampolles i és que es gasta aproximadament uns $700.000 anuals en aquest licor (Reuteurs). També té un cuiner personal al qual envia a qualsevol lloc del món per tal que li prepari els seus plats preferits, així com equips de felicitat femenins per a ús i gaudi seu.

Mentre el màxim dirigent d'aquest país viu a cos de rei, la gent mor de gana i poden ser jutjats com a criminals pels casos de voler fugir del país, de calumniar el Líder o el seu govern.

La repressió, censura i manca de llibertats poden assolir cotes d'horrorós absurd, de ciència ficció. La gent que intenta fugir del país són castigats amb la mort, és evident, però en cas d'aconseguir fugir s'envia a la família del fugitiu a qualsevol dels set gulags polítics, camps de treball on hi ha més de 200.000 homes, dones i nens. També hi ha altres delictes polítics com pot ser seure per error damunt un diari que dugui la imatge del Líder. A la televisió només es poden presenciar marxes militars, música marcial, pel·lícules de la Guerra de Corea on evidentment guanyen els norcoreans i dibuixos animats pels més petits on l'argument és la guerra contra els americans caracteritzats com a terribles i horrendes rates i els norcoreans com a adorables esquirols. A les cases no hi ha fotografies familiars, només penjen posters dels dos líders. Els ciutadans estan obligats a dur pins amb les cares dels líders.

El culte a la personalitat de Kim Jong-il també és digne d'anàlisi. Oficialment el Líder dorm només 4 hores al dia i la resta del temps el passa treballant, a la biblioteca de Pyongyang hi ha més de cinc mil llibres escrits pel Líder (no busquis en aquesta biblioteca la novela 1984) i la primera vegada que jugava golf va aconseguir 11 forats en un, dels 11 forats que havia jugat.

Corea del Nord sempre m'ha despertat molta curiositat, m'agradaria veure el dia a dia d'un estudiant de Pyongyang, per exemple, i com a curiós que sóc sempre he volgut saber molt d'aquest país. Quan creia que res més em podria impressionar d'aquest surrealista camp de concentració gegantí, ahir llegia la notícia de que científics d'aquest país han ideat uns fideus per tal de retrassar la gana. Uns fideus que contenen el doble de proteínes i són cinc vegades més alts en greixos que els habituals fideus de soja.

Kim Jong-il segueix tenint tot un país en el qual jugar, fer i desfer a la seva voluntant. Corea del Nord i el seu màxim dirigent segueixen impressionant. Si no són les armes nuclears són la imposició d'una dieta per retrassar la imminent fam.

Tindriem un món molt més just si aquest dictador fos jutjat i Corea fos un únic país amb els criteris polítics i econòmics vigents a Corea del Sud. Desitjo veure-ho algun dia.

QUAN KINGSBRIDGE S'ENSORRA

Parlar de llibres és quelcom que m'encanta. Disfruto de la mateixa manera que quan parlo de política amb amics. De manera que el post d'avui va dedicat a la literatura.

Ahir vaig acabar de llegir Un mundo sin fin, continuació del ja llegendari Los pilares de la tierra de Ken Follett. Molts "experts" i crítics en literatura pensaran que Los pilares de la tierra és brossa pel sol fet de ser un best-seller. El destrossaran amb la mateixa contundència amb la qual destrossen El Código Da Vinci (obrereta força amena). Per mi aquesta actitud és mereixedora de ser analitzada, és com si un expert en cine es nega a riure amb cap pel·lícula que no sigui de Buster Keaton i considera Groucho Marx massa comercial.

Després d'aquesta petita reflexió sobre els experts en literatura i cine, jo que sempre he estat força open-minded i m'agrada anar a la meva sense atendre a opinions d'eminències vaig decidir ara fa cinc anys llegir Los Pilares de la Tierra. La veritat és que em va encantar. La història és realment entretinguda, els personatges són captivadors (he de confessar el meu amor per Lady Aliena i una sort d'admiració per l'antagonista, el cavaller William Hamleigh) i el trepidant ritme narratiu fa que no puguis deixar de llegir les més de mil pàgines i que cap d'aquestes se't faci aburrida.

Doncs fa un mes vaig començar a llegir Un mundo sin fin amb molta il·lusió. Resultat de la lectura de les primeres vint pàgines? Transformació de la il·lusió en decepció. Kingsbridge, la ciutat fictícia escenari de la novela (ambdues) ja no resulta tant encisadora, els personatges resulten apàtics i no hi ha una història aparent ja que aquesta no és més que un recull de successos del s.XIV. Dóna la impressió de ser una novela mal escrita, que s'allarga en fets innecessàris i que despatxa amb tota rapidesa aconteixements interessants.

Si Un mundo sin fin m'ha servit d'alguna cosa ha estat per aprendre força sobre la noblesa de l'edat mitjana (època que m'ha interessat des de petit), de com s'ascendia, de com es podia passar de caballer a comte; també de com s'alimentaven en aquella època i dels efectes devastadors de la moria grande, la peste bubònica. Més enllà d'això de res més.

Valoració final? Si un té temps de sobres que el llegeixi i si vol aprendre més sobre l'època medieval que llegeixi El médico, de Noah Gordon. Això sí, llegir best-sellers no és res dolent, ningú s'ha d'avergonyir de fer-ho... sempre i quan Kafka o Milan Kundera estiguin a la prestatgeria.

QUAN EL POBLE VOL SEVERITAT

Art.25.2 de la Constitució Espanyola: Las penas privativas de libertad y las medidas de seguridad estarán orientadas hacia la reeducación y reinserción social y no podrán consistir en trabajos forzados.

És constitucional la cadena perpètua? Segons el portaveu del Consell General del Poder Judicial, Enrique López, aplicada como en Francia, Holanda, Italia o Alemania, es completamente constitucional ja que segons explica, a França, transcurrido un mínimo de condena, se exige arrepentimiento al sujeto y se le somete a una revisión contínua para analizar su grado de reinserción, algo que en España no ocurre.

Tenim doncs una clara pronunciació a favor d'aquesta mesura. Ara bé, s'aplicarà algun dia a Espanya? Sempre he tingut la sensació de que la classe política d'aquest país no escolta a la seva ciutadania i en aquest aspecte ha quedat clar. Per part del Govern, segons diu el ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, no existeix cap debat entorn la cadena perpètua i per part de l'oposició, Federico Trillo (PP) es mostra contrari a aquesta mesura per inconstitucional.

No totes les veus polítiques es mostren contràries a la cadena perpètua. Regina Otaola, Santiago Abascal i Pilar Elías, tots des de les files conservadores s'han mostrat favorables.

Si la cadena perpètua té possibilitats de ser constitucional tal i com afirma el portaveu del CGPJ, per què no s'aplica?

No cap debat sobre la pena de mort a Europa (tot i ser un debat vigent en molts països), pena a la qual dóna suport el 45% d'espanyols pels casos de terrorisme i de la qual em reservo l'opinió, però el que no pot ser és que terroristes, assassins i pederàstes compleixin penes ínfimes. Només cal xerrar amb amics i coneguts per adonar-se que el poble vol seguretat i pels delinqüents severitat i mà dura. És per això que s'aixequen veus clamant cadena perpètua pels terroristes, és per això que els pares de Mari Luz Cortés volien aconseguir 500.000 firmes en una campanya per reclamar la pena en qüestió i n'han aconseguit dos milions.

Dono per sentat que des del PSOE mai s'iniciarà el debat per aplicar la cadena perpètua, aquest és el deure moral del PP. Ara per ara està clar que no s'iniciarà, Federico Trillo ens ho ha deixat clar, però desitjo de tot cor que el dia de demà quan a les notícies vegi un terrorista, assassí o pederasta condemnat pugui pensar acertadament que literalment es podrirà a la presó.

UN VEÍ INCÒMODE

Mai m'he endut una visió positiva del Marroc, tant del seu govern com dels seus ciutadans i crec que no he estat sol en aquesta visió.

Els motius? L'actitud dels nouvinguts d'aquest país que resulta ser molt més tancada i problemàtica que la dels rumanesos o llatinoamericans, el conflicte a l'estiu del 2002 per l'illot del Perejil, l'actitud del Govern marroquí davant la darrera visita dels Reis d'Espanya a les ciutats de Ceuta i Melilla, etc.

Sigma Dos ha fet recentment una enquesta pel diari El Mundo i resulta que efectivament, no estic sol en la visió que tinc del Marroc, al menys respecte els seus governants. Els resultats de l'enquesta no deixen lloc a dubtes: el 80,8% dels consultats creuen que el regne alauita mira cap a un altra banda en la lluita contra el tràfic de drogues i només un 10% creu que colabora, el 83,3% creu que el Marroc dóna l'esquena al problema de les pasteres i la immigració. Pel que fa al terrorisme islàmic, el 63,1% creu que des de Rabat no hi ha prou col·laboració. Finalment, el 50,2% dels espanyols no veuen el Marroc com un veí amistós.

Com a dades generals del perfil dels enquestats, la visió del Marroc empitjora a mesura que augmenta l'edat, les dones mostres més desconfiança que els homes i els votants del PP tenen una visió més negativa que els votants del PSOE.

Veien els resultats de l'enquesta, els governants d'Espanya haurien de fer més cas a l'opinió del poble i actuar en conseqüència, és a dir, deixar d'intentar contentar sempre al Marroc i al seu sàtrapa Mohammed VI.

MIL PELDONES

Jo em pensava que ja estava acostumat a veure xenofòbia, racisme, ultradreta, etc. per tot arreu. El Plural, el diari El País, qualsevol blog de caire socialista, tots despatxen els adjectius anteriorment mencionats que dóna gust.

Mireu bé la fotografia del combinat espanyol de bàsquet:

L'explicació del motiu d'aquest posat l'ha donat el jugador José Manuel Calderón: Resulta que en la sesión fotográfica de la presentación de nuestro equipo, uno de nuestros patrocinadores nos pidió que posásemos y que, como un 'guiño' a nuestra participación en Pekín, lo hiciésemos con una expresión oriental en los ojos. Nos pareció algo apropiado y que sería siempre interpretado como un gesto cariñoso.

Doncs aquesta explicació l'ha hagut de donar després que la premsa britànica, entre ells The Guardian (a qui li sorpren), manifestés que la imatge és una irresponsabilitat que es pot interpretar com a racista o irrespectuosa. A més repassa l'historial del comportament dels espanyols en materia esportiva al recordar com es referia Aragonés a Henry o com es va escridassar des de la graderia a Lewis Hamilton.

José Manuel Calderón ha dit que quien quiera interpretar algo diferente, se confunde absolutamente.

Doncs això, una fotografia totalment inocent que ja ha estat acusada de racisme. Si s'ha de demanar perdó per alguna cosa, podriem parafrasejar a Krusty el Pallasso quan en un episodi demanà perdó al públic imitant l'accent xinès dient mil peldones. Tot i així, estic convençut que no s'ha de demanar perdó per res.

FIRA DE L'AVELLANA

Com a membre del Comité Organitzador estic satisfet d'anunciar-vos que demà divendres dia 8 d'agost tindrà inici la 28a Fira de l'Avellana i 408a Fira de Sant Llorenç.

L'acte inaugural serà a 2/4 de 9 del vespre, a la sala d'actes de la Llar de Jubilats de Riudoms, sota la presidència del Sr. Jordi Jané i Guasch, vicepresident del Congrés dels Diputats i amb la intervenció de Josep M. Cruset, alcalde de Riudoms i Eudald Salvat, Director de la Fira.

Una vegada inaugurada la Fira i durant tot el cap de setmana que aquesta duri hi haurà nombrosos actes que finalitzaran el diumenge dia 10 a 2/4 de 10 del vespre amb l'acte Paisatge i Música amb la Banda de Valga, organitzat per la Diputació de Tarragona i al qual assistirà el Vicepresident d'aquest ens, Miquel Àngel López Mallol.

Podreu trobar molta més informació a la següent web: http://www.riudoms.cat/index.php?id=5

Us esperem a tots a la Fira de l'Avellana!

EL RETORN

Després de casi un mes d'inactivitat del meu blog pels motius mencionats en l'anterior post em torno a reincorporar a l'activitat blocaire.

Aquest no és un escrit amb temàtica política sino un avís de que he retornat de les meves vacances per Mèxic i de que s'estan finalitzant els preparatius de la 28a Fira de l'Avellana i 409a Fira de Sant Llorenç que tindrà lloc els dies 8, 9 i 10 d'agost.