viernes 30 de octubre de 2009
QUIN FÀSTIC
sábado 10 de octubre de 2009
AND THE NOBEL GOES TO... OBAMA!
Salvador Sostres sovint és genial. Avui és el cas i ha escrit a l'Avui l'article que recull la meva opinió del tema. No afegiria res més:
Un premi ridícul.
Per si calia subratllar encara més la indecència d'aquests premis, ahir el president Obama era obsequiat amb el Nobel de la pau. Primer hi ha el ridícul de premiar algú que acaba d'arribar, i que no només no ha fet res sinó que no ha ni acomplert les seves promeses electorals més espetegants, com per exemple tancar-me Guantánamo, que com tothom sap, és l'únic racó de democràcia a Cuba. Hi ha aquest populisme de baixa estofa, aquest pancartisme de la tal acadèmia que converteixen els seus premis en propaganda barata dels valors que han fet decaure Occident. Recordem que un terrorista com Arafat va tenir premi Nobel, ben igualment que aquella bestiota que fa dir-se Harold Pinter i a qui Tony Blair qualificà, tan sàviament, d'"imbècil". La socialdemocràcia fa un mal terrible. Genera pensament feble i ànimes mediocres. Esperit Ikea. Si algun president americà dels darrers temps es mereix el premi Nobel, aquest és sens dubte George Walker Bush, que va arrencar el dictador d'Iraq i va permetre que els israelians es poguessin per fi defensar dels brutals i constants atacs dels palestins. Ha fet molt més per la pau al món l'exèrcit americà que les manifestacions contra Amèrica. George, voldria per a tu aquest premi. I que com a discurs d'agraïment, bombardegessis desmesuradament l'Acadèmia. Passa com el president Laporta, que he llegit que va dir-li "imbècil" al president d'Extremadura. Després d'haver-nos robat tant, després d'haver-nos insultat tant, ja era hora que algun català tingués la dignitat de tornar-s'hi. Ja n'hi ha prou! Hem d'alçar-nos d'una vegada. L'Acadèmia Nobel és el museu del covard i el comunisme, de la immoralitat, i del pitjor gust literari. Aquesta condecoració ridícula ha d'avergonyir el mateix president si encara conserva 2 dits de cervell, perquè a ningú no se li escapa que és una pantomima publicitària donar-li un premi així a qui acaba d'estrenar-se en lloc d'esperar al final de la seva trajectòria política per poder fer un balanç reposat de la seva feina.
Serà interessant continuar seguint la trajectòria d'aquests premis. Qui sap, potser Gaspar Llamazares rep el proper Nobel d'Economia.
viernes 11 de septiembre de 2009
PER CATALUNYA!
(...)
Se hace también saber, que siendo la esclavitud cierta y forzosa, en obligación de sus cargos, explican, declaran y protestan los presentes, y dan testimonio a las generaciones venideras, de que han ejecutado las últimas exhortaciones y esfuerzos, quejándose de todos los males, ruinas y desolaciones que sobrevengan a nuestra común y afligida Patria, y extermine todos los honores y privilegios, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la Patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, a fin de derramar gloriosamente su sangre y su vida por su Rey, por su honor, por la Patria y por la libertad de toda España.
Y finalmente dicen y hacen saber, que si después de una hora de publicado el pregón, no comparezca gente suficiente para ejecutar la ideada empresa, es forzoso, preciso y necesario llamar y pedir capitulación a los enemigos, antes de llegar la noche, para no exponer a la más lamentable ruina de la Ciudad, para no exponerla a un saqueo general que profane los Santos Templos, y al sacrificio de niños, mujeres y a los religiosos. Y para que a todos sea generalmente notorio, que con voz alta, clara e inteligible sea publicado por todas las calles de la presente ciudad.
martes 18 de agosto de 2009
EL FOC QUE CREIX
El foc que creix
El socialisme i l’esquerra en general, amb l’excusa de modelar una societat perfecta, legisla a tort i a dret temes que afecten d’una manera fonamental l’autonomia i la llibertat de les persones. Si no pot legislar, igualment s’immiscuïx moralment en afers que en principi no els hauria d’afectar.
L’Espanya actual n’és un exemple. Només cal fer una ullada a aquesta última setmana. El primer cas és un pèl anecdòtic però no per això menys rellevant. Un pub de Sada (La Corunya) ha organitzat un concurs on es premiarà la faldilla més curta. Les crítiques no s’han fet esperar. D’una banda l’alcalde de la localitat, del BNG (esquerra nacionalista), ha dit que es tracta d’un concurs masclista i vexatori i ha demanat (atès que no pot prohibir) a la societat que per ètica no assisteixi a la festa on, diu, es tracta la dona com un objecte mercantil. D’altra banda, Lupe Ces, de l’associació feminista Marcha Mundial das Mulleres ha anat més enllà i ha dit que aquests tipus d’accions tenen les morts per violència masclista a l’altra cara de la moneda. Finalment, degut a aquest allau de crítiques, els responsables del pub han decidit canviar el concurs per la “Festa de la minifaldilla i els pantalons curts.”
El segon cas el protagonitza el ministre de Justícia Francisco Caamaño atacant frontalment els metges possibles objectors de consciència de la nova i sinistra Llei de l’Avortament (encara en avantprojecte), dient que es considerarà desobediència civil el fet que es neguin a avortar quan des de l’Organització Mèdica Col·legial es diu que l’objecció de consciència és un criteri universal de la professió mèdica.
En els dos casos el centre del debat és el mateix, la llibertat. Una llibertat que corre el perill de desaparèixer amb l’excusa de viure en una societat millor. On està la llibertat de les noies a lluir les seves cames? Si no fan mal a ningú i elles volen mostrar quelcom tant bonic de l’anatomia femenina per guanyar un concurs on rau el problema? Defensem primer de tot la llibertat de decidir de les noies. El segon cas és més perillós si cap. Des de les Corts Generals s’obliga als metges a trencar el jurament hipocràtic. Quelcom tant esgarrifós com l’avortament és obligació ara dels metges perquè així ho vol el Govern.
La llibertat es conquesta i preserva mitjançant l’acció i aguait de la societat civil. Cal anar amb cura amb l’aparell estatal. George Washington digué que l’Estat, a l’igual que el foc, és un servent perillós i un amo terrible. Amb un Govern marcadament estatalista com l’Executiu Zapatero cal tenir cura de que aquest foc no esdevingui un incendi.
jueves 6 de agosto de 2009
RIUDOMS A L'AVELLANA
Així doncs, demà a 2/4 de nou del vespre s'inaugura la 29a Fira de l'Avellana i 410a Fira de Sant Llorenç.Durant un cap de setmana Riudoms estarà volcat en la tradició i el comerç. Comerç i tradició, pilars de la nostra civilització, ara fonamenten un cap de setmana de Riudoms.
Benvinguts tots a la Fira de l'Avellana.
domingo 2 de agosto de 2009
L'ALIANÇA DESIGUAL
Mingote. Artista gràfic, membre de la RAE i imputat per la representant nacional del jacobinisme i flagell de la diversitat espanyola, Rosa Díez, l’any 1994 quan aquesta última encara no tenia pànic a la disloución de la Nación i formava part de l’executiu basc de maneta del PNB.
Els dibuixos de Mingote que miro setmanalment a l’XL Semanal rarament em produeixen cap somriure, francament no són del meu gust. No obstant, fa unes setmanes la va clavar. Em refereixo a aquest:
Avui dia que el senyor ZP és el capdavanter amb la caríssima i inútil iniciativa de l’Alianza de Civilizaciones de l’àrdua tasca de posar pau entre moros i cristians després que al cap de segles ningú ho hagi pogut fer, després de ser Occident testimoni nombroses vegades que l’Islam, a banda d’una religió, és una ideologia totalitària, després de que a casa nostra haguem d’aguantar imposicions i insolències per part de musulmans, algú explica gràfica i planerament què significa voler arribar a acords amb l’Islam.
miércoles 22 de julio de 2009
SINDICATS
D’acord que els sindicats han contribuït a eliminar l’explotació laboral (l’Europa continental del s.XIX) i han protagonitzat incursions a la democràcia (el sindicat Solidaritat a la Polònia pre democràtica) en països tiranitzats, però avui dia no queda res d’allò.
Avui dia serveixen per protegir els seus propis interessos. Avui dia han esdevingut en una mena de vàlvula d’escapament del món del treball de gent amb molta cara dura i poques ganes de treballar.
Això em porta a pensar en el diàleg social. Així l’interpreta Eneko al digital 20minutos.es:

Per més inri els hem de mantenir nosaltres. L’últim exemple el tenim a casa. El Govern de la Generalitat ha repartit a UGT i CCOO 940.199 euros i 996.699 euros respectivament per tal de, segons diuen, desenvolupar projectes i actuacions d'impuls de la participació i millora de les condicions laborals dels treballadors.
Als Estats Units es va fer un estudi que va concloure que les àrees industrialitzades amb menys influència de sindicats eren les més dinàmiques. No fa falta fer aquest estudi aquí, podem veure dia a dia com en els sindicats, en un abominable exercici de cinisme, són capaços de carregar-se tota possibilitat de millora de condicions laborals dels treballadors mentre culpen el capitalisme del mals que ells empitjoraran.
viernes 10 de julio de 2009
EL PREU DE VOLER SER EL QUE NO SOM
Ara, però, la meva indignació ve d’anar fent un seguiment de les accions que va fent pel món un dels personatges més lamentables de l’escena política catalana, Josep Lluís Carod Rovira. Carod Rovira, personatge públic que va passar de ser un element clau i un pes pesat de la primera edició del Tripartit a una espècie de ministre d’afers exteriors de Catalunya amb un gust pel luxe i el dispendi desmesurat i totalment desconnectat de l’home de a peu.
Aquest home ha gastat 52.000 euros a Moçambic repartint profilàctics, a regalat un milió d’euros per promoure el bilingüisme a l’Ecuador, ha gastat 2,2 milions d’euros el 2008 per obrir ambaixades on els delegats tenen un sou mitjà de 88.000 euros i unes dietes mensuals de 12.000 euros que no cal justificar. Tot això sufragat a base de saquejar les nostres butxaques.
Catalunya no és un Estat. Ho serà? No sóc futuròleg. El que està clar és que mentre no ho sigui no es pot anar actuant com a tal a costa de les butxaques dels ciutadans. Hem passat de Maria Antonieta menjant pastissets a Versalles mentre el poble francès patia gana a Carod Rovira endollant familiars a luxoses ambaixades mentre cada vegada més famílies han d’anar a Càritas.
No se quin color tindrà el proper Govern de la Generalitat però sí sé què Catalunya no necessita: polítics irresponsables fanàtics del dispendi.
sábado 4 de julio de 2009
DE NOU A LA SENDA BLOCAIRE
Avui és una data assenyalada. Ni més ni menys que la festa nacional dels EUA. De manera més propera, avui dissabte 4 de juliol hi ha nova Executiva Provincial de les Noves Generacions del PP a Tarragona i jo em reincorporo a la senda blocaire.
Quasi dos mesos sense escriure, quasi 60 dies on una legió de fans s’ha quedat sense gaudir de les meves sàvies paraules.
Estudis, feina, vida privada, qualsevol motiu era suficient per no escriure, però això ha finalitzat.
Servidor es cansa d’aguantar dia rera dia la incompetència de qui el governa i es vulgui o no, aixecar la veu sempre és una via de lluita. D’aquesta manera, doncs, per a alegria i gaudi dels milions de lectors que tinc, em reincorporo a la sana i satisfactòria tasca d’escriure.
Avís a navegants:
- Des d’avui modero comentaris. M’he cansat d’aguantar presumptes patriotes que fan de la ignorància i el mal gust el seu cavall de batalla.
- Sóc militant del PP però aquest bloc és meu. Les opinions que aquí vesso provenen del meu cap i el meu cor i no de Gènova 13.
- Majoritàriament, la temàtica del bloc és política si bé em permetre el luxe alguna vegada d’escriure articles de caire literari, filosòfic, cinèfil i musical.
Salutacions i benvinguts de nou!
sábado 9 de mayo de 2009
PRIMERA BASTONADA
Continuo pensant el mateix. PP i PSOE és un pacte contra natura. Què els uneix? En principi el “constitucionalisme” i la lluita contra la ETA. Fins aquí d’acord atès que el PP ha fet de la defensa de la Constitució i la lluita contra els pistolers dos dels eixos principals de la seva política. No obstant, és suficient? El Partit Popular, per moltes apel·lacions que es facin al tant repetit “centre” és una formació de centre-dreta, un partit que s’emmarca en la dreta liberal-conservadora i els seus votants i militants ens considerem gent de dretes. On vull anar a parar?
Llegia fa dos a Libertad Digital el següent: El lehendakari, Patxi López, ha asumido el cargo como lehendakari en el interior de la Casa de Juntas de Gernika sobre un ejemplar del Estatuto de Guernica. No ha habido ningún tipo de referencias religiosas: ni Biblia ni tampoco crucifijo i A diferencia de sus predecesores, Patxi López no ha jurado el cargo, sino que lo ha prometido. Tampoco ha pronunciado la expresión "ante Dios humillado" que han utilizado los lehendakaris nacionalistas. Justificándose en su laicismo, ha sustituido esta frase por una expresión de respeto hacia la sociedad vasca.
El PNB és nacionalista i té tot el dret a ser-ho. Com a formació nacionalista aglutina independentistes, sobiranistes, autonomistes, etc. i es pot equiparar a CiU tret d’alguns aspectes. Quins? L’obert conservadurisme del PNB que ha fet que d’Euskadi una terra pròspera econòmicament i tradicionalista socialment. Coneguts del País Basc així m’ho han manifestat.
Si per molt que el PNB es declara una formació transversal que vol aglutinar el nacionalisme de tota condició però les seves polítiques econòmiques i socials són les d’una formació de centre-dreta per què hem optat pel PSOE? Els Socialistes no són un exemple en la fermesa de la derrota d’ETA precisament i el PNB ha patit a l'igual que quasi totes les formacions democràtiques d'aquest país la violència terrorista etarra a banda que no suposa una amenaça per la Unidad de España per molts deliris que pugui patir aquesta formació.
A banda d’això, que ja vaig mencionar en el post anterior, el que em preocupa és que només prendre possessió del càrrec el lehendakari Francisco Javier López ja ha esborrat de bones a primeres les referències religioses. Ni la Bíblia, ni la Creu, ni Déu han estat testimonis de l’acte. La gent del PP, a banda de creure i defensar l’actual Constitució som gent conservadora i de tradició i veiem amb aquest acte un dels petits però nombrosos passos del PSOE per borrar la tradició i imposar el seu pensament laïcista autoritari.
Tragarem amb això? Quines són les nostres prioritats? No som una formació de dretes? La meva opinió és que més val posar-nos les piles a l’hora de defensar els valors del liberal-conservadorisme (a banda de la Constitució) o ens acabarem convertint en un pal de paller del no-nacionalisme. Aquí a Catalunya ja sabem com acaben els pals de paller, sucumbint als cants de sirena socialistes per rebre bastonada rere bastonada.
jueves 30 de abril de 2009
NO ESTÀ ABANDONAT
ZP y el sueño anarcocapitalista
martes 3 de marzo de 2009
L'ENEMIC ÉS EL SOCIALISME
La meva alegria és per veure la derrota d’un socialista, no pas d’un nacionalista del BNG i és que jo pel nacionalisme sento una total indiferència.
Per entendre el que vull dir ens podem traslladar al País Basc. Veiem després dels resultats electorals l’alegria i eufòria de les forces “constitucionalistes” per desterrar de la majoria absoluta les forces “nacionalistes”, podem veure com gent del PP anhela veure un socialista a Ajuria Enea que no pas a un nacionalista. Jo en canvi m’entristeixo.
El socialisme és una ruïna, hem passat de ser el país europeu que més ocupació creava a destruir més d’un milió de llocs de treball a l’any, l’atur ha augmentat en 154.058 persones el mes de febrer, ja ens acostem als 4 milions d’aturats i el BBVA pronostica un atur del 20% al 2010.
Cert és que la crisi és global però més cert que Zapatero i les seves mesures irresponsables, és a dir, socialistes, l’agreugen amb una despesa pública exagerada que dispara el dèficit.
Per tot això jo abans prefereixo arribar a acords amb una formació nacionalista i autonomista però de tendència conservadora i liberal que no pas amb un partit que es diu defensora de la Constitució però està enviant el país a la ruïna.
Espanya no desapareixerà pels tics independentistes que puguin tenir els mandataris d’algunes de les seves regions sinó per deixar-la en mans del socialisme.
sábado 21 de febrero de 2009
VISCA CUBA LLIURE!
Ja vaig estar a Cuba el 1993, amb una conjuntura econòmica del país diferent i amb uns quants anys menys. Ara tocava anar-hi pel viatge de fi de carrera (tot i acabar-la el pròxim any).
En l’anterior post mencionava els nostàlgics defensors de Fidel i la tirania cubana i el rastre de naftalina que deixen. Ara als mateixos els dic que donin un tomb per l’Havana a veure què els sembla. Els cubans només tenen accés a dispensaris on un gra d’arròs és fonamental, on no tenen accés al sabó, on a dures penes es poder relacionar amb turistes. Un país on el salari mig és de 20USD al mes.
Allí només es pot sobreviure a base d’estraperlo i del mercat negre. Allí ningú és feliç. Només són capaços de parlar bé del sistema sanitari –perquè diuen que és gratuït- quan els hospitals que es veien estaven en un estat força deplorable i del sistema educatiu quan els enginyers navals i de telecomunicacions acabaven de taxistes o artesans.
Espero veure d’aquí poc llibertat a Cuba. Llibertat i capitalisme. Visca Cuba lliure!
domingo 1 de febrero de 2009
QUAN ASFIXIA LA NAFTALINA
Joan Josep Nuet i Cayo Lara senador i coordinador general d’IU, respectivament, actors com Alicia Hermida i Willy Toledo i altres personatges atrapats en el temps. Consignes? Les típiques en aquestes manifestacions tan rocambolesques, no poden faltar les acusacions de feixisme, Esperanza Aguirre titllada de “Canalla fascista”, cridar davant la seu del PP “vosotros fascistas, sois los terroristas” i com no, absurdes proclames com “Viva Cuba, Fidel y el Che” i fins i tot “Cuba ejemplo de dignidad”. Es va llegir un manifest on es va arribar a dir que es confia en que Cuba siga avanzando a pesar de los obstáculos impuestos en el disfrute de su libertad e independencia profundizando en los objetivos que sustentan la Revolución: justicia social, equidad y solidaridad. Evidentment aquesta manifestació no podia estar faltada de tota la parafernàlia que requereix un acte d’aquest tipus, banderes amb la falç i el martell, banderes palestines, etc.
Un trist espectacle la veritat. Justícia social? Va home! Recomano a tots aquests cavernícoles i tots aquells que encara es pensen que el sistema sanitàri de Cuba és el que filma Michael Moore i on Maradona es cura de la seva afició a la droga dura que visitin www.therealcuba.com i vegin el que és aquella presó. Com són les seves cases, els hospitals, les residències de la tercera edat.
Mentrestant, per airejar-me una mica de tot aquest baf de naftalina, m’ha anat molt bé llegir un article escrit per la meva amiga donostiarra Txelo (GukGeuk a la blogosfera) dirigit –per què no?- a una part d’aquests “frikiprogres” recordant-nos que si hi ha un exemple a seguir, aquest és Estats Units:
martes 27 de enero de 2009
BILINGÜISME?
La meva posició és neutral. Jo defenso la naturalitat. M’explico, sóc del parer que la llengua de Catalunya, la seva llengua pròpia i exclusiva és el català. Em preguntarà algú “i el castellà?” i jo li respondré que el castellà es parla aquí però no és d’aquí. Que Espanya és un país amb unes regions tant diferenciades unes de les altres que pretendre una homogeneïtat total és absurd. Quan els diputats van redactar la Constitució de Càdis de 1812, els representants dels territoris catalans a dures penes es van poder comunicar amb la resta de diputats.
Si tirem d’història veurem com és evident que la ciutadania de Catalunya sempre s’ha expressat en català. Que si es parla castellà va ser per les massives onades d’immigrants provinents de la resta d’Espanya i que per culpa del règim de l’època no se’ls donà l’oportunitat de fer del català la seva llengua. De fet, els meus avis i els meus pares encara es refereixen als castellanoparlants com "els castellans". Per corregir aquesta anomalia lingüística –a cada territori li correspon la seva llengua- Catalunya es dotà d’una immersió lingüística en el sistema educatiu. No sé si aquest fet ha donat els seus fruits, però sí considero que és la cosa més normal del món i la qual hauria de continuar vigent.
Al carrer la situació es viu amb naturalitat. Jo sempre m’expresso en català i amb certs amics passo al castellà per costum, no per altra cosa. Amb tot això vull arribar a una reivindicació i és que el bilingüisme sorgeix de forma natural. No cal patrocinar-lo. No cal arribar a absurdes dualitats on veiem cartells i missatges amb dues llengües. Crec que amb català n’hi ha prou.
Se que això ofèn i molesta als que tenen una concepció jacobina de l’Estat i pretenen que Espanya sigui un país homogeni com França. Ho sento però Espanya no és un país a l’ús i cada regió té la seva personalitat... i a Catalunya li toca el català.
