MERAVELLES

La humanitat és capaç de tot. De meravelles i desgràcies. D'actes d'indiscutible bellesa i d'altres atroços i execrables. És capaç de trepitjar la Lluna quan el primer “invent” que suposà un avanç fou descobrir com encendre foc i dominar-lo però també és capaç d'haver perpetrat els pitjors genocidis.

Una de les meravelles de la humanitat és l'art. Escultures, pintures, peces musicals, pel·lícules, actes, en fi, que ens fan sentir emocions. Dilluns a TVE2 vam podem ser espectadors d'una meravella del setè art, la pel·lícula italiana de Giuseppe Tornatore Cinema Paradiso.

Cinema Paradiso és una història d'amistat, amor i superació narrada amb una bellesa gràfica i combinada amb una música tan bonica que fa que només un monstre despietat sigui incapaç d'emocionar-se. No sóc cinèfil ni un gran entès del setè art però hi ha coses indiscutibles i objectives i és que Cinema Paradiso és una pel·lícula amb una càrrega emotiva que deixaria en ridícul el poeta més sentimental. És una pel·lícula llur creació només pot ser treball d'un geni.

A banda de ser una pel·lícula excel·lent, la història és tota una lliçó per la vida. El protagonista és Salvatore Di Vita, anomenat Totó per tots, un nen que creix en la Sicília de la post-guerra en un poble amb poques comoditats i encara menys expectatives. Totó no té pare, qui ha mort a la guerra, però veu suplida la seva absència per Alfredo, un home gran que li brinda una espècie d'amistat paternal i li transmet la seva passió pel cinema. Totó creix, s'enamora, pateix un desamor, marxa del seu poble, triomfa en el cine com a director i no torna fins que Alfredo no mor (seguint el seu consell).

Amistat, amor i superació són temes que sonen a banalitat ja que han estat emprats fins la sacietat però que al cap i a la fi és el que ajuda a tirar endavant. En la pel·lícula no hi ha ni rastre de queixa per part de Totó, el qual tira d'enginy tota la pel·lícula. Si hi ha cap problema no es lamenta, pensa i actua i quan Alfredo el recomana marxar d'un poble deixat anar de la mà de Déu ell en fa cas. Ni rastre de nostàlgia. Ho passa malament, es desespera, però persevera.

La pel·lícula ens dóna tres lliçons molt valuoses. L'home ha sigut capaç del pitjor però mai deixarem de sorprendre'ns i meravellar-nos de la bellesa que som capaços de crear. Amistat, amor i afany de superació són elements clau per gaudir d'una vida satisfactòria i, finalment, la queixa, a banda de no tenir cabuda en una obra meravellosa no condueix a res. Perseverar no només és necessari per triomfar sinó que, a més, és una acció i actitud d'indiscutible bellesa.

Article publicat al Liberal.cat

FILLS DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

En un article anterior manifestava el meu suport incondicional a les forces de l'ordre públic i amb els successos ocorreguts aquests últims dies a València no faré, a priori, una excepció. Jorge Fernández Díaz, el ministre d'Interior, ha manifestat que compareixerà al Congrés dels Diputats per donar les pertinents explicacions sobre si hi ha hagut, o no, actuacions desmesurades. Fins que no es pronunci amb certesa i s'esclareixi si hi ha hagut actuació desproporcionada, el meu suport el té la policia.

El meu suport no és una impostura, no ho faig per portar la contrària ni fer-me el dur. El meu suport és perquè jo també sóc jove i conec molt bé la joventut d'aquest país, una joventut apoltronada en el sofà de la socialdemocràcia. La socialdemocràcia no és només un sistema econòmic on l'Estat et posa la mà a la butxaca sense que hi puguis fer res sinó que ha demostrat ser la manera perfecta de corrompre i viciar tota una generació, una generació que es creu que pel sol fet néixer es té dret a tot amb independència de l'esforç.

Com, si no, s'explica que el president de la Federació Valenciana d'Estudiants s'atreveixi a dir que “lo que se ha vivido hoy en las calles ha sido una escena típica de franquismo, cuando corrían nuestros padres y nuestros abuelos delante de los grises”? Com, si no, s'explica que aquests joves manifestin les seves opinions a Twitter mitjançant el hashtag #PrimaveraValenciana comparant-se amb gent que va lluitar contra les dictadures del nord d'Àfrica? Com, si no, gosa aquest president de la susdita Federació advertit de que continuaran cremant els carrers de València?

La socialdemocràcia ha generat una joventut miserable i desagraïda que enlloc de treballar sense queixar-se com van fer els nostres pares i avis es dedica a cremar contenidors i a escopinar a la policia quan les coses van mal dades. Si la policia repel·leix els atacs i manté l'ordre es fan les víctimes comparant-se amb joves de països dictatorials. És penós.

Aquesta gent el que ha de fer és formar-se i aprofitar les mínimes oportunitats que tinguin per aconseguir un lloc de treball ja sigui a la mateixa ciutat o a Lapònia. Les oportunitats, per poques que siguin, s'han d'aprofitar. Organitzar aldarulls i enfrontar-se a la policia per què no et sembla bé que es redueixi la despesa en l'ensenyament públic i comparar-se amb els nostres pares i avis és una total falta de respecte cap a ells.

El que ha succeït aquests dies a València és l'enèsima conseqüència del que significa néixer i créixer en un país socialdemòcrata.

LIBERALISME I DONA

Quatre crèdits de lliure elecció em separen del meu títol de llicenciat en Dret. Estaré de jornades un mes i s'haurà acabat la vida d'estudiant. No hauré d'estudiar però les jornades tenen pinta de ser una “pallissa”, sobretot les que he de fer aquesta setmana. El títol d'aquestes és ja premonitori: Pressió estètica: interessos amagats i conseqüències sobre la nostra salut física i emocional.

Ahir va ser el primer dia i hi hagueren dues ponències, la primera es titulà Esclavitud i moda, l'etern binomi i la segona L'evolució dels cànons estètics i la seva adaptació al patriarcat. Ara mateix seria incapaç de dir les diferències entre ponència i ponència ja que totes dues van consistir en un atac a l'home i al capitalisme. Ambdues deien el mateix, que si vivim en un món patriarcal on les dones el que volen és agradar als homes, que el cànon de bellesa femenina ha estat sempre imposat per l'home, que el capitalisme agreuja aquesta situació i així tota l'estona. La única diferència que recordo és que en la segona ponència es va passar el documental Il corpo delle donne, vint-i-cinc minuts de selecció de vídeos de la televisió italiana en els quals apareixen dones guapes operades exhibint els seus encants i prenent protagonisme no per les seves aportacions intel·lectuals sinó pels seus cossos. Ballen provocativament, es dutxen amb roba per tal de marcar silueta, posen simplement com un adorn i un seguit d'actuacions similars en programes de nul contingut cultural dirigit per homes que les ridiculitzen en més d'una ocasió. Després també han aparegut retalls dels programes espanyols ¿Quién quiere casarse con mi hijo? en el qual sortia un noi declarant-se molt llest, guapo, exigent i la seva mare dient que volia per ell una dona que sabés cuinar, planxar, portés escots i fos una tigressa al llit i de Mójate on sortien noies maques ballant.

Finalitzades ambdues ponències hi ha hagut les oportunes intervencions dels alumnes en les quals he escoltat les diverses opinions. Vivim en un món dominat per una societat que ens imposa valors patriarcals i masclistes, els programes de la televisió són indecents i un insult per la dona, el capitalisme agreuja aquesta situació i un etcètera que seguia aquesta línia era l'opinió majoritària. Una noia ha aportat un punt de vista diferent dient el següent “no entenc per què donem tantes voltes a aquests temes. Si una noia vol sortir ballant, es vol operar els pits, etcètera és el seu problema” a lo qual la ponent li ha contestat que “el problema el té la societat quan un 80% de dones canviaria alguna cosa del seu cos”.

Ha sigut en aquell moment que servidor no ha aguantat més i ha optat per intervenir i manifestar la seva opinió. He fet una breu exposició manifestant les següents idees:

1. En les dues ponències hi ha dos culpables, la societat i el capitalisme. Ambdós tenen la culpa de tot. Si vivim en un sistema de llibertats civils garantides i on totes les generacions actuals han nascut en un sistema democràtic i amb igualtat d'oportunitats culpar a la societat i al sistema és, com a mínim, immadur.
2. No som ningú per criticar aquests programes. Si tenen una audiència tan elevada és per alguna cosa. La oferta i la demanda està present en qualsevol situació, per tant, si existeixen aquests programes és perquè la gent ho vol.
3. Ja n'hi ha prou de tractar la dona com a col·lectiu. Les dones són individus de la societat i és cada dona que decideix què i què no vol fer amb el seu cos.
4. Ningú ha obligat a aquestes noies a exhibir-se. Itàlia no és Afganistan on els homes sotmeten les dones.
5. Els nois també ens podem queixar d'aquesta suposada pressió ja que no tothom té les abdominals de Cristiano Ronaldo. Jo possiblement també canviaria alguna cosa del meu cos però no tinc intenció de fer-ho perquè val diners i perquè m'estimo i m'accepto tal i com sóc. Pateixo aquesta anomenada pressió estètica? No.

Finalitzada la meva intervenció esperava trobar-me amb alguna oposició però, sorprenentment he rebut un aplaudiment quasi unànime (excepte de les ponents) i finalitzada la jornada dues noies (una era la qual havia manifestat la posició més diferent de la ponent) s'han acostat per dir-me que estaven d'acord amb el que havia dit.

L'objectiu d'aquest article no ha sigut carregar-me gratuïtament les jornades ni voler presumir de recollir aplaudiments sinó demostrar que no cal espentar-nos. Aquest feminisme extremista ranci, perdedor i queixós és minoritari. Veureu cartells enganxats per les facultats on apareixeran organitzacions feministes clamant contra un suposat patriarcat i convocant manifestacions. No us deixeu enganyar, aquests organitzacions la formen una minoria que no convenç a ningú.

La dona és un individu amb la mateixa llibertat que l'home i, per tant, té tot el dret a fer el que li doni la gana. Si es vol guanyar la vida als platós televisius mostrant els seus encants és una decisió tan correcte i encertada com si vol ser advocada o enginyera o si es vol recloure i servir a Déu en un monestir. 

Article publicat al Liberal.cat 

UN PARTIT SINISTRE

Si bé la sèrie de televisió The Simpsons pertany a la Cadena FOX i per tant acostuma a fuetejar el Partit Demòcrata i el progressisme en general, sovint també dispara contra el Partit Republicà. D'aquesta manera si la sèrie animada té la gent del Partit Demòcrata com una colla d'inútils, ganduls i de corruptes indecents (només cal veure com retraten Bill Clinton o l'alcalde de Springfield Joe Quimby), caracteritza la gent del Partit Republicà com gent rica freturosa d'escrúpols (Krusty el pallaso, Sideshow Bob, el senyor Burns o fins i tot el compte Dràcula) que es reuneix en un castell sinistre a les afores de la ciutat.
Doncs bé, si els guionistes de la famosa sèrie de dibuixos animats haguessin anat al 38è Congrés del PSOE que es va dur a terme aquest passat cap de setmana haurien tingut bon material.

El PSOE s'ha erigit en l'Espanya dels nostres dies com un partit sinistre, un partit que recull tot un seguit de misèries i fracassos. És un partit que mereix la llarga travessia pel desert que li espera. Aquest Congrés ha servit per treure-li la careta si és que encara no se l'havia tret en aquestes passades eleccions generals. La d'un partit dividit per la meitat que no sap decidir-se si pel pitjor del felipisme encarnat en la fosca figura d'Alfredo Pérez-Rubalcaba o per una dona amb una veu d'allò més desagradable que crida a cada estona per recollir aplaudiments i que encara la derrota plorant i cancel·lant entrevistes. Pobre Carme Chacón.
Un partit llur herència de govern és un 50% d'atur juvenil, una classe mitja cada vegada més empobrida i que es ven com el partit dels obrers, predicant aquella famosa justícia social i destil·lant anticlericalisme mereix que la societat espanyola els digui: “nois, esteu castigats sense sortir fins que reflexioneu sobre el què heu fet i demaneu perdó”. Si a sobre tanquen el Congrés cantant la Internacional amb el puny aixecat el càstig hauria de ser completat amb un “i us quedeu sense postre fins que no sigueu conscients dels horrors del comunisme”.

Si bé la majoria dels partits del Congrés dels Diputats s'emmarquen en la socialdemocràcia (uns conservadors, d'altres nacionalistes però tots amb la mateixa ideologia econòmica), el PSOE és el reflex més fidel del que significa el socialisme. La caspa, lo retrògrad, les americanes de pana amb colzeres, l'immobilisme, l'autocomplaença, feminisme ranci, el no voler assumir responsabilitats individuals i el victimisme ploramiques. El PSOE és un partit sinistre que mereix un càstig que, ho vulguin assumir o no, la societat espanyola ja li està donant.

Article publicat al Liberal.cat

A FAVOR DE PAGAR A L'ESGLÉSIA

El passat dia 31 de desembre de l'any passat es donava a conèixer en el Butlletí Oficial de l'Estat una dotació a l'Església Catòlica de 13.266.216,12 euros a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat. No em vaig interessar massa en quin concepte es donava aquesta quantitat. Total, per què? Els diners del contribuent ja tenien un destinatari.

L'altra dia tombant per Facebook, xarxa rica en usuaris que fan gala d'una total estultícia, em vaig trobar en que un d'aquests usuaris publicava indignat una captura del BOE on remarcava l'assignació econòmica a l'Església. Les reaccions d'altres usuari varen ser les següents: más benecios fiscales para la iglesia yo es k me parto la polla; awita colega; Ai k joderse!; Me cago en su puta madre!!!!, etc. Faltes ortogràfiques i d'expressió arreu, manca d'educació, el de sempre. Ara bé, n'hi ha hagut un que s'ha posat estadista i tot, ha sigut molt divertit. Deia el següent: y gente pasando miseria, supuestamente todo lo que tiene la iglesia católica es del pueblo porque lo pagamos todos no??? pues se debería hacer un referéndum para ver si el pueblo quiere vender todas las propiedades objetos de valor etc..... asi se podría apalear la crisis esta que estamos pasando. És a dir, allò que té l'Església pertany al poble, per tant, el poble ha de decidir en referèndum (encara rai que no ha proposat una assemblea) que una cosa que suposadament és seva li sigui tornada per... apallissar la crisi! Al·lucinant.

Com és que la gent no s'indigna de la mateixa manera amb les demés organitzacions i entitats que reben quantioses subvencions?
Vivim en un país on el contribuent ha de pagar els sindicats que han usurpat la veu de l'individu treballador, ministeris que no serveixen per res, pel·lícules que no mira ningú així com els que hi participen, tots els partits polítics, càrrecs de confiança, ONG i la seva mal anomenada cooperació al desenvolupament, i un llarg etcètera. Aleshores, per què queixar-se només de l'Església?

Estic en contra de tota dotació econòmica a càrrec dels pressupostos de l'Estat tant a l'Església com a qualsevol partit o sindicat però ja que admetem viure en un país sense massa poder de decisió de la nostra butxaca per què s'ha d'excloure l'Església?

Mentre visqui en un país on ens diuen que no hi ha alternativa a l'augment dels impostos però l'Estat continua donant de menjar a tantes organitzacions defensaré que l'Església rebi subvencions. Si Guillermo Toledo viu d'un cine que sense subvencions no existiria, l'Església té tot el dret a rebre diners per poder seguir duent a terme la seva labor. 

Article publicat al Liberal.cat

SEGURETAT ÉS LLIBERTAT

Portem molts anys vivint en pau i en llibertat i la nostra generació sembla haver oblidat que la llibertat no és quelcom caigut del cel sinó que costa d'assolir i per mantenir-la s'ha d'estar sempre a l'aguait. Al ser una cosa fràgil qualsevol precaució és poca i no s'ha d'escatimar en esforços per garantir-la.

En temps de crisi sempre han aparegut subjectes que s'han aprofitat d'aquesta per sotmetre la gent. El feixisme en el període d'entreguerres en va ser un exemple. Franco, Hitler i Mussolini, tots tres amb les seves particularitats, aprofitaren la decadència de la democràcia liberal per imposar la seves tesis amb un resultat que, malauradament, tots coneixem. I va succeir perquè la gent i els dirigents van baixar la guarda.
Avui dia l'amenaça és un altra. Afortunadament no veiem tics dictatorials a Europa (el cas hongarès mereix un anàlisi rigorós abans d'incloure'l en aquest supòsit) però sí que veiem actituds cada dia més dèspotes i intransigents de subjectes que es parapeten darrera l'excusa de la crisi i la manca d'expectatives.
L'any passat vam veure com, amb total impunitat, es van muntar pobles de barraques a la Puerta del Sol de Madrid i a la Plaça Catalunya de Barcelona i el passat diumenge veiem com uns van quedar per colar-se al metro de Madrid dient que “yo no pago”.
Afortunadament aquestes situacions acabaren amb la intervenció de la policia.

La gent que treballa o es busca la vida sense generar conflictes té dret a la seguretat i només la policia mantenint-se ferma pot garantir l'ordre que necessita la llibertat. Si per garantir l'ordre que requereix la llibertat la policia ha de carregar contra els manifestants que així ho faci. Quan l'Estat s'ha erigit en l'únic garant de la seguretat és obligació seva mantenir a ratlla a gent que des d'un primer moment s'ha mostrat agressiva i poc tolerant i que vol canviar l'ordre establert per normes que neden entre el comunisme i l'extravagància.

Quan hi ha gent que la manca d'expectatives l'enfoca des de l'esperit crític i no des d'una indignació pueril, quan aquesta gent en lloc d'acampar en espais públics fa les maletes per buscar-se la vida on sigui i quan aquesta gent no vol que una situació ja prou complicada esdevingui més difícil encara per les rocambolesques ocurrències d'un grup perillós, vol veure la seva seguretat salvaguardada, ja que aquesta seguretat és necessària per preservar la llibertat.

Com va dir Thomas Jefferson, el preu de la llibertat és l'eterna vigilància.

Article publicat al Liberal.cat

FENT PASSES PEL CAMÍ DE LA SERVITUD.

Pel viatge de fi de carrera els de la nostra promoció vam anar a Cuba. El primer dia dos amics i jo vam preferir anar per lliure i desvincular-nos de la vintena o trentena d'alumnes que érem i vam conèixer un vilatjà de nom Ariel a qui li vam demanar que ens ensenyés l'Havana de veritat, la del dia a dia dels cubans. De les poques coses turístiques que vam visitar una va ser el Capitoli i el parc que hi ha el costat. Vam veure molta gent discutint en veu alta però amb concòrdia. Abans de que li preguntéssim ens va dir que allí s'ajuntava la gent per discutir de beisbol i d'esports en general, que era una tradició. Si bé ja sabia la resposta no em vaig poder estar de preguntar-li si només discutien d'esports o també de política. “No no mira, acá no se habla de política” digué secament.

A la ja llegendària sèrie de TVE, Cuéntame, en les primeres temporades part dels episodis passaven al bar del Tinín, paper que interpretava Enrique San Francisco. Quan els personatges s'engrescaven a parlar de política, en Tinín deia bruscament i malhumorat que “os he dicho que en mi bar no se habla de política” i llavors passaven a parlar de futbol.

Divendres passat coneixíem la notícia de la pujada d'impostos que implica ja la recaptació del 52% de l'IRPF i una ridícula reducció de l'aparell burocràtic estatal i de l'Administració. Per si no fos poc, Artur Mas anunciava ahir que mantindrà les 48 “ambaixades” catalanes per tenir un perfil propi a l'exterior, quan constantment diu que no hi ha recursos i quan la Generalitat ha hagut de recórrer a un crèdit amb el Banc Sabadell per poder pagar la paga extra de Nadal dels seus funcionaris.

Quina relació hi ha entre els dos anteriors paràgrafs? És evident. Quan el ciutadà veu que l'IRPF se li menja la meitat del que guanya treballant i alhora veu com continua existint un Estat mastodòntic, duplicitat d'Administracions, empreses públiques arreu, quantioses subvencions als sindicats, a la patronal, als partits polítics i a un llarg etcètera arriba a una total desesperança.

No pretenc caure en el missatge populista de comparar l'Espanya actual amb la franquista o amb la dictadura castrista existent a Cuba. Tenim llibertat d'expressió però cada vegada em costa més acceptar que tenim llibertat econòmica.

Abans no podia evitar mirar per sobre de l'espatlla i amb certa supèrbia aquells nois que només parlen de noies i futbol. Ara veig que estaven avançats al seu temps. Sabien que no cal discutir. Que tenim un Estat que ens confisca els bens obtinguts amb el nostre treball per dir-nos que ell és el garant del nostre benestar i que per tant és millor callar, que no val la pena queixar-se. Fem com abans, no entrem en discussions d'aquests tipus, obeïm cegament i no caldrà pair disgustos cada vegada que arribi l'esborrany de la declaració de la renda o que anunciïn noves mesures impositives.

No podem decidir sobre la nostre butxaca però sempre ens quedaran les rodes de premsa de Mourinho, dir que en Guardiola té valors, imitar Neymar a la discoteca quan sona “ai si eu te pego”, dir si vas lligar dissabte, envejar qui té un bon cotxe, quedar amb els amics per jugar futbol i després fer una cervesa per continuar fent passes pel camí de la servitud del qual ja ens advertí Friederich Hayek fa prop de setanta anys.

Article publicat al Liberal.cat

ANA BOTELLA. UNA ALCALDESSA LEGAL I LEGÍTIMA

L'escriptor i analista polític Juan Carlos Girauta publicava avui en el seu compte de Twitter el següent: El 1982, Maragall succeí a Serra. El 1997, Clos succeí a Maragall. El 2006, Hereu succeí a Clos. En els tres casos sense eleccions. Jo apunto un cas a nivell autonòmic: José Antonio Griñán succeí a Manuel Chaves el 2009 quan aquest últim fou nomenat vicepresident del Govern espanyol. Tots aquests casos han sigut sigut socialistes.

Doncs bé, l'esquerra ja ha posat el crit en el cel perquè Ana Botella va ser ahir dimarts nomenada alcaldessa de Madrid en substitució d'Alberto Ruiz-Gallardón. El portaveu del PSOE a l'Ajuntament de la capital del Regne, Jaime Lissavetzky, ha manifestat que és “absolutament legal que Ana Botella sigui alcaldessa si bé una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat, que haurà de guanyar perquè el número 1 de la llista del PP a Madrid era Alberto Ruiz-Gallardón”. En nom d'UPyD, David Ortega ha lamentat que la nova alcaldessa “no tingui la legitimitat de les urnes”. Per part d'IU, Ángel Pérez ha dit que Alberto Ruiz-Gallardón ha fet un “sinpa” institucional (les metàfores d'IU mai deixaran de sorprendre'm).

Des de la ciutadania en general també hi ha hagut un descontent i a través de les xarxes socials s'ha palpat cert enuig. Com si es tractés d'un frau a les institucions i a la voluntat dels ciutadans de Madrid.

Opino que de frau res. Ana Botella és una alcaldessa legal i legítima la qual ha passat per les urnes com Alberto Ruiz-Gallardón i els altres candidats de la llista del PP que van resultar escollits les passades eleccions municipals.

Sovint hi ha un desconeixement de les institucions democràtiques i legals. Em recorda als que diuen que mai han votat la Constitució (com si els americans o alemanys contemporanis haguessin votat les seves) quan aquesta és una norma no provisional i amb caràcter durador.

A Espanya no hi ha llistes obertes ni en les generals, ni en les autonòmiques, ni en les municipals. Els ciutadans depositen el seu vot per una formació política i en funció dels resultats aquesta formació envia uns representants a les institucions. Aleshores aquests representants dels ciutadans escullen qui serà l'alcalde, el president autonòmic o el president del Govern espanyol. Explicat d'una manera planera és així de simple.

Els ciutadans de Madrid van donar una majoria absoluta al PP i els regidors del PP han escollit Ana Botella com alcaldessa a l'anar aquesta de número dos en les llistes.

Espanya no té un sistema presidencialista a cap nivell institucional i a l'haver llistes tancades (la discussió de llistes obertes donaria per un altra article) Ana Botella és alcaldessa legal i legítima a l'haver-la escollit els ciutadans votant el PP.

Article publicat al Liberal.cat

Feliç any nou 2012.

LA MARATÓ. MENYS LLIBERTAT MENYS SOLIDARITAT

Aquest passat diumenge TV3 va realitzar la seva ja cèlebre gala benèfica, la Marató de TV3. Un procés aparentment senzill que comença una o dues setmanes abans amb un anunci per televisió i que culmina l'últim diumenge abans de Nadal amb una gala de quinze hores on donants de tota Catalunya (ignoro si de la resta d'Espanya) fan una sèrie d'aportacions econòmiques per col·laborar amb una malaltia especifica. En aquesta última edició s'han recaptat 7.231.628 euros.

El resultat és el de sempre, tots ens congratulem i ens donem cops a l'espatlla ben cofois de mostrar com de solidaris som els catalans. Ben content estic de que així sigui, però més content estaria si es donessin les condicions per a que aquesta solidaritat fos més gran. Sabeu com? Exacte, amb més llibertat econòmica.

John Stossel publicà ara fa uns anys un article sobre el perfil que tenia qui donava a organitzacions benèfiques basat en un experiment realitzat juntament amb 20/20, un programa informatiu de la ABC. Per fer-lo van anar a Sioux Falls, una ciutat de Dakota del Sud (EUA), Estat rural amb baixos impostos i poca presència del sector públic dominat des de fa trenta anys pel Partit Republicà i a San Francisco, Califòrnia, ciutat paradigma del progressisme americà en un Estat amb molta més presència del sector públic. Van demanar a l'Exèrcit de Salvació que instal·lessin en ambdues ciutats uns recipients per a que la gent hi diposités diners com a col·laboració. Qui va recaptar més? Bingo! Tot i que els habitants de Sioux Falls guanyen de mitjana la meitat del que guanyen els de San Francisco i que el recipient instal·lat a San Francisco estava situat en un àrea habitada pel triple de població que la localitat de Dakota del Sud, el recipient de Sioux Falls contenia el doble de diners.

D'aquest article es desprèn una altra dada. Dels vint-i-cinc principals Estats en els que la gent dóna un percentatge dels seus ingressos per sobre de la mitjana, en tots excepte Maryland, hi governava el Partit Republicà, formació que generalment aplica polítiques econòmiques menys intervencionistes.

En una segona part d'aquest article, John Stossel deixà anar una altra dada: els americans donen set vegades més diners que la gent d'Alemanya i catorze vegades més que els italians. També presten més voluntariat.

La solidaritat que ens imposa per la força l'Estat desincentiva la caritat que neix d'un individu lliure. És lògic, si ens diuen constantment que paguem impostos per viure en un Estat que ens ho proveeix tot per què a sobre hem de donar lo poc que ens queda? Si a una raonament lògic se l'acompanyen dades com les anteriors podem assegurar sense por a errar-nos, que si la Marató de TV3 fos en un país amb una fiscalitat molt menys severa, la gent es s'abocaria més a ser solidària i la recaptació hauria sigut més quantiosa.

ESTÒNIA, L'ESPERANÇA BÀLTICA

Setembre de l'any passat. Vaig començar un nou curs a la universitat però a meitats de l'esmentat mes marxava de viatge uns dies amb dos amics.

Pujàrem de bon matí a l'avió de Czech Airlines i passada la decepció de comprovar que les hostesses txeques no eren ni de lluny com les havia somniat ens enlairarem cap a Tallinn prèvia escala a Praga. El trajecte va ser ràpid i sense donar-nos compte érem a l'hotel on hi vam deixar les maletes. Vam sortir a esmorzar. Teníem tot el dia per davant.

Esmorzarem en el mateix centre històric, l'escenari ideal per una pel·lícula de fades de Disney. Tot molt bonic i cap sorpresa. Vam passejar fins que les cames ens van dir prou i vam anar a dinar a un restaurant que ja no tenia cap encant medieval. Era un restaurant modern de menjar hongarès. No recordo què vam menjar però sí les cerveses. També recordo que m'envaí una sensació de buit. Allò era tot? Tres dies més en una ciutat medieval que estava vista en un dia? Què faríem? Tots tres estàvem igual. Vam fer el cafè, una copa i marxarem contents de pagar un preu, comparativament amb Espanya, força econòmic. Sortirem i continuarem pel mateix carrer uns cent metres més abandonant ja tot vestigi històric. Vam girar una cantonada i... miracle.

Cotxes, clàxons, llums de neó, grans magatzems i edificis alts i moderns. Tota una sorpresa que no m'esperava. Meravellosa modernitat cosmopolita. Capitalisme al cap i a la fi. Abandonarem la zona moderna i ens adreçarem a una zona d'antics edificis d'arquitectura soviètica. Retorn al passat. Museu a l'aire lliure. Aquella ciutat era espectacular. L'edat mitjana, el passat soviètic i el present i futur capitalista. Tot a la vora.

El dia següent continuarem explorant la ciutat i els altres dies restants llogarem un cotxe i ens vam recórrer aquell país d'est a oest i de dalt a baix. Tot un viatge que podria encabir en un catàleg de viatges però no en un digital d'actualitat.

Arribat a casa i contristat per la meva ignorància vaig decidir documentar-me una mica sobre aquell país del nord d'Europa amb milió i mig d'habitants que estava a punt d'entrar a l'euro.

Estònia és un exemple a seguir. Porta amb l'Eesti Reformierakond, el Partit Reformista (membre de la Internacional Liberal i del Partit Europeu Liberal Demòcrata), participant en les coalicions de govern o bé en el govern des de meitats dels anys noranta i aplicant les seves polítiques fiscals. Per citar un exemple, la reacció a la crisi financera de l'any 2008 va ser la d'una àmplia retallada general i l'augment de pocs impostos especials així com una reforma laboral que facilità l'acomiadament. Si bé va haver una breu recessió la recuperació va ser quasi immediata. En paraules de l'actual primer ministre estonià, Andrus Ansip, davant un excessiu endeutament les receptes són amortització i ajust. Pla E? Què és això?

Avui dia Estònia és un dels països menys endeutats d'Europa, té una taxa d'atur de l'11% (fa un any era del 14%) i l'agència de qualificació Standard & Poor's li dóna una qualificació a la seva solvència de AA- amb perspectiva estable. Ja ens agradaria a Espanya i a molts Estats de la zona euro tenir aquestes dades.

Estònia és un país que fa quinze anys encara estava despertant de la letargia soviètica i avui dia té unes condicions econòmiques envejables. No ens ha de sobtar si veiem que la recepta que han aplicat és la mateixa que sempre ens ha dut prosperitat, la llibertat.

Article publicat al Liberal.cat

UN PARELL DE NOTES SOBRE LA CONSTITUCIÓ.

Catalunya, país de hashtags escrivia el jove economista Joan Tubau ahir a través del seu Twitter. I té tota la raó del món. No falla, ja sigui dotze d'octubre, sis de desembre o alguna festivitat amb una mínima connotació espanyola o espanyolista surten nacionalistes de sota les pedres clamant que no hi ha res a celebrar, que no és la seva festa o que tal dia no els representa. Són gent realment pesada. Ahir, dia de la Constitució, el hashtag era #NoEsLaMevaConstitucio.

Per si no fos poc també s'ha d'aguantar l'altra cara de la moneda. Com a súbdits que som d'un Estat hem d'aguantar els missatges institucionals dient-nos que tenim una Constitució meravellosa així com escoltar altres admiradors que si bé és molt probable que no l'hagin llegit mai li donen suport pel sol fet de ser espanyola.

Opino que la Constitució espanyola està obsoleta. Després de tres assignatures de Dret Constitucional a la carrera he arribat a la conclusió que més que una Llei Fonamental equiparable a altres constitucions del nostre entorn, és un text legal que en el seu dia serví com una eina per arribar a un mínim consens després de quaranta anys de dictadura. Sembla aquest el motiu que inspira tota la redacció de la Constitució. S'intentaren fer-hi encabir moltes ideologies sovint enfrontades així com concepcions territorials oposades. El resultat final tots el coneixem. Una baluerna jurídica i un patracol polític.

Sóc partidari de modernitzar-la mitjançant la paradoxa d'inspirar-nos en un antic projecte. El Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola de 1873 que mai va ser promulgada. Aquest Projecte establia en el seu Títol preliminar una enumeració de drets naturals especificant, així mateix, que aquests drets són anteriors a tota legislació positiva. Aquests drets són el dret a la vida, a la seguretat i a la dignitat; al lliure exercici de pensament i a la lliure expressió; a la difusió d'idees per mitjà de l'ensenyament; a la reunió i associació pacífiques; a la llibertat de treball, indústria, comerç interior i de crèdit; a la propietat i a la igualtat davant la llei. Res més. Són drets perquè emanen de la pròpia existència de l'ésser humà. És una Constitució que no atorga suposats drets pel sol fet d'estar inclosos en la seva redacció sinó que senzillament els recull. En canvi, en aquest sentit, l'actual Constitució de 1978 s'atreveix en el seu article 33 a supeditar el dret a la propietat privada a la funció social, deixant via lliure a qualsevol interpretació socialista. No només això, l'actual Constitució té tot un Capítol dedicat a uns Principios rectores de la política social y económica que, sense ser drets stricto sensu, pretén orientar la política econòmica dels Governs amb articles tan agosarats com el 47 el qual comença establint que Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. No cal dir que els okupes i demés gent relacionada amb el 15-M ja s'han encarregat d'interpretar aquest article com un dret literal emparant-se en aquest per invadir propietats alienes.

Aquest Projecte de 1873 també contenia un tractament molt més real respecte la diversitat territorial espanyola que l'actual. Així, s'establia en el seu article 1 que Componen la Nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas. Los Estados podrán conservar las actuales provincias o modificarlas según sus necesidades territoriales. Efectivament, si obviem les colònies, és una redacció molt més propera a la realitat que la que propugna l'article 1.2 de l'actual Constitució quan diu que La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado o a la de l'art.2 quan estableix que La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Podríem posar molts altres exemples (l'existència o no de la monarquia i el seu paper, les funcions del Senat, les competències autonòmiques, etc.) però crec que aquests dos aspectes analitzats són els més interessants pel liberalisme català.

L'actual Constitució està ben lluny de representar i recollir les meves inquietuds individuals, però al cap i a la fi és la de l'Estat on visc i com a ciutadà d'un Estat de Dret les normes s'obeeixen. Podem fer molts debats al voltat de la seva vigència, actualitat i altres aspectes però sempre amb un mínim de sensatesa i coneixement. Dir “no és la meva Constitució” sense cap mena de reflexió prèvia és no tenir cap de les dues facultats.

Article publicat al Liberal.cat.

L'OLOR DE LA DECADÈNCIA

Dimarts per qüestions pràctiques em vaig haver de quedar a dinar a la cafeteria de la facultat. De tenir unes finances més sanejades m'hauria obsequiat un menú ben complet i en condicions però al no tenir un ral m'he assegut a la terrassa i el menú amb copa de vi ha sigui substituït per un entrepà cortesia de ma mare i una llauna de Coca-cola cortesia del capitalisme.

Estava tranquil·lament menjant quan de sobte m'ha envaït aquella pestilència que tant em recorda als adolescents irresponsablement hedonistes, als hippis i als passotes. La infame olor de la marihuana. Fàstic.

Ja va sent costum, de fet ja fa anys que ho és i ja vaig escriure un article en el seu moment, que a alguns estudiants els dóna per fumar cànnabis amb una total falta de pudor en l'espai de la facultat. Aquella horrible mala olor s'escampa per les taules del voltat i acabes marejat i amb mal de cap si no prens la decisió de marxar abans.

Sóc liberal i per tant sóc partidari de la lliure producció i compra venda de drogues de tot tipus on la única responsabilitat la fixi l'individu. Si un a casa seva es vol drogar ha de ser ben lliure de fer-ho. Ara bé, ser liberal implica també defensar les normes i intentar que aquestes s'obeeixin per molt que siguin meres normes administratives. A més, més que una qüestió legal, és també una qüestió de respecte. Tothom sap que la olor de porro per molt que agradi a molts també desagrada a molts altres. A banda, també, estem a la universitat i no es pot banalitzar el consum de drogues en aquest espai. I si un optés per fotre's una ralla de cocaïna per estar més concentrat en un examen i decideix esnifar-la en la mateixa taula de la cafeteria de la facultat?

La trivialització del consum de cànnabis a la universitat és una nova mostra de que la nostra decadència no és només econòmica sinó moral i d'actitud davant la vida.

Al final es van fer les tres i vaig marxar cap a classe no sense sentir abans un membre del grup de fumadors de maria aixecar-se i dir-li a un company: anem a fer una birra no? Collons ja! Visca el mal gust.

A la universitat s'hi socialitza, prou que ho sabré jo que hi deixo amistats, relacions, aventures, hores de cafeteria, etc. Però al cap i a la fi és un lloc d'estudi i erudició on s'hi va a aprendre, a estudiar i a treballar per aconseguir un títol que ens permeti assolir objectius, somnis i anhels. Quan vols descansar d'estudiar amb els amics i companys trobo raonable seure a la cafeteria, fumar una cigarreta i fins i tot fer una cervesa, però no fumar un porro. Per civisme i respecte.

Drogues? Sí, però a casa teva.

Article publicat al Liberal.cat

QUE PAGUIN ELS RICS!

Un dimarts força atípic el d'ahir. Em vaig llevar força tard, cap a les deu. Hauria continuat dormint de no fer-me mal els ronyons de tant estar estirat. Aleshores em vaig servir un bon esmorzar, d'aquells de forquilla i ganivet, mentre llegia el diari. Després vaig estar un parell d'hores llegint fins que vaig decidir estirar-me al sofà i posar la televisió. Vaig dormisquejar fins l'hora de dinar. Després de dinar, vaig decidir tornar al llit i fer una bona migdiada. Així va ser, dues hores ben bones dormint. Acte seguit, vaig dutxar-me, em vaig treure la mandra de sobre i vaig anar a Reus a fer uns vins amb un amic. Un parell d'hores després vaig tornar cap a casa, vaig sopar, em vaig posar a mirar una pel·lícula i quan va acabar vaig marxar a dormir.

Qui no em conegués i m'hagués de jutjar només pel dia que vaig dur ahir m'acusaria de ni-ni o d'un gandul fill de casa bona que no s'ha de preocupar per res. El cas, però, és que era un dia que necessitava. Després de dues setmanes estudiant quasi bé sense descans, menjant i dormint poc, per un examen, un dia com el d'ahir era just i necessari. Era, per dir-ho d'una manera, una recompensa. M'havia guanyat un dia de no fer absolutament res. Si algú m'hagués manat alguna cosa estava en el meu dret de negar-me. Havia lluitat molt per un examen, l'havia fet i ara em mereixia descansar i gaudir del meu temps.

El meu cas el podríem extrapolar a la situació dels rics. Concretament a allò que pregona l'esquerra dia i nit: que paguin els rics! No sóc pas ric però sí que em posicionaré a favor seu: els rics no han de pagar més. Generalment perquè qui és ric s'hi ha fet treballant i és la seva recompensa. És el seu premi a la tenacitat i a l'esforç. Avui dia ja no parlem de senyors feudals (en tot cas qui es comporta com a senyors feudals són els polítics, no els rics) ni d'aristòcrates. Avui dia qui és ric és perquè s'ho mereix. En aquest país es té la malsana mania d'envejar (intentant que no s'ens noti) i parlar malament de la gent rica ignorant la història de treball i lluita que hi ha darrera.

L'esquerra es comporta sempre com si la riquesa fos un pastís a repartir. Parteix de la idea de que unes circumstàncies metafísiques que s'escapen a la comprensió (bé, últimament són “els mercats”) han posat un pastís en mans d'un pocs i aquests pocs estan obligats a compartir aquest pastís (mitjançant polítiques redistributives i justícia social que en diuen). Doncs bé, la riquesa no és una cosa a repartir. La riquesa es genera i per generar riquesa t'has d'esforçar. Tant és com, posant un negoci o invertint en borsa.

Els rics no han de pagar més pel fet de ser rics. De la mateixa manera que jo em mereixia un dia ociós, els rics es mereixen la fortuna que puguin tenir. La gent de a peu el que hem de fer és aprendre d'ells i no voler prendre'ls el que s'han guanyat.

TEMPS DIFÍCILS

Dilluns, com sempre, vaig fer la meva cursa diària. Havia sortit tard de classe amb el qual vaig anar, també, tard a córrer. Entre una cosa i l'altra arribava a casa a dos quarts de deu. Tocava dutxa, sopar i... oh! Feia tard al debat! Vaig pensar que no passaria res si sopava amb tranquil·litat i em perdia els primers minuts.

Havia pensat bé. Vaig seure al sofà amb el cafè amb llet i el primer que vaig sentir va ser “prestaciones sociales”. Hauria tirat el got el a la tele de no ser una persona que sé controlar els meus sentiments i els meus impulsos. Vaig optar per la sensatesa de respirar fons i deixar-me endur per les paraules dels candidats. Funest.

Va ser un debat on els candidats presumien de veure qui era més socialdemòcrata. En un país seriós el candidat liberal o conservador (des d'un punt de vista econòmic ambdues ideologies no estan tan lluny per molt que ho neguin els liberals “pata negra”) tindria la valentia de tirar pel terra els arguments del candidat socialdemòcrata i li diria que la importància del sector privat està menystinguda i s'ha d'apostar per aquesta via tant en ensenyament com en sanitat. En canvi, quan Rubalcaba li ensenyà les dades a Rajoy sobre la sanitat madrilenya (respecte les facilitats que es dóna a la sanitat privada), aquest va dir que és quelcom que es fa en altres Comunitats Autònomes i que és per garantir una sanitat universal i gratuïta. Com si s'estigués excusant. No va fer cap defensa aferrissada del model privat. Ídem amb les pensions, cap referència al sistema de capitalització individual xilè (per posar un exemple), només va dir que les pensions era una cosa a garantir per què la gent que ha treballat s'ho mereix.

Mariano Rajoy guanyarà les eleccions i vull que les guanyi. Ara bé, el paisatge social i econòmic d'aquest país és devastador. Tesis socialdemòcrates saturen el discurs econòmic dels partits majoritaris. Som serfs que depenem de l'Estat i dels grisos buròcrates que el dirigeixen amb discursos paternalistes.

Sembla que a la majoria de la població ja li està bé ser súbdit d'un Estat que li pren els diners per dir-li que la sanitat és gratis, no obstant, els liberals ho passem malament. Ens angoixa la manca de llibertat de decidir sobre els nostres diners. Ens sentim contínuament atracats per l'Estat.

Quan finalitzà el debat, a través del meu Twitter vaig dir (mig seriós mig en broma) que davant la política optaria per una posició a l'estil del filòsof Emil Michel Cioran, és a dir, de tedi, de desesperança i pessimisme. Se m'havien avançat, en Guillem Casas a qui tinc el plaer de seguir a través de la xarxa social del moixó blau, ja portava una sèrie de brillants tweets que seguien l'estil citat: “A vegades no sé com fer-m'ho per oblidar en quin país visc. Vaig a mirar una peli... “, “Quina esperança ens queda en aquest país de merda?”, “Per Déu, aquest país no remunta ni que l'empenyin” o “A aquest pas, Belén Esteban ministra de Cultura.”. No exagera, molts pensem igual i se'ns apodera de nosaltres una sensació de desconcert, pessimisme i fins i tot de tristesa.

Cal pensar en el futur. Els liberals, per molt malament que ho estiguem passant, som lluitadors i el pessimisme el combatem treballant, un treball que ens conduirà a l'èxit i poder desempallegar-nos de la mediocritat que ens pot arribar a rodejar o, possiblement, a l'exili en un país lliure.

THE PARTY IS OVER

Un dia de Tot Sants negre. A banda del dol que porta aparellat aquesta festivitat va ser el d'ahir un dia nefast en un sentit econòmic i polític.

Yorgos Papandreu, el primer ministre grec, ha anunciat que sotmetrà a referèndum els acords als quals es va arribar amb els líders europeus per fer front a la crisi de deute (vaja, que decideixin els grecs si volen o no volen pagar els seus deutes). Aquesta notícia no ha agradat a les borses de la zona euro que han vist desplomar-se les cotitzacions. Per si no fos poc, coneixíem al vespre que la cúpula militar helena havia sigut destituïda i quan en temps de crisi hi ha males notícies relacionades amb els militars i les informacions oficials són poques, els rumors sobre possibles cops d'Estat no es fan esperar. Finalment, lluny de convidar a la calma, Paul Donovan, analista d'USB, explicava en un informe recollit pel Financial Times que “val la pena observar que quasi cap unió monetària moderna s'ha dissolt sense alguna forma de govern autoritari o militar, o guerra civil”. Sóc optimista d'esperit, però veient tots aquests esdeveniments reconec que costa ser-ho. Sembla que comencem a ser tots protagonistes d'una sinistra distopia.

Fem una ullada enrere. Els meus avis van haver de deixar l'escola als onze anys per culpa de la guerra civil. Els meus pares van créixer en famílies que si bé mai van patir gana sí que havien d'estalviar i per tant privar-se de moltes coses. No van poder anar a la universitat però gràcies a l'esforç i a sacrificar dissabtes i diumenges van aconseguir donar moltes oportunitats al meu germà i a mi. És una història, la de la meva família, idèntica a la de moltes d'aquest país.

Ara bé, els de la nostra generació hem tingut les coses molt fàcils. Massa fàcils. Som gent, majoritàriament, que ens hem fet grans tenint-ho tot. Hem passat per guarderies i escoles decents i hem anat a la universitat pagant matrícules que eren el 30% del cost real. Quan ens hem posat malalts hem anat a hospitals públics amb una bona atenció sense preocupar-nos de qui ho pagava i si era sostenible econòmicament. Quan hem treballat, sovint no ho hem fet per contribuir en l'economia familiar sinó per pagar-nos els capricis, capricis que no passen només per sortir el cap de setmana sinó per viatjar amb els amics i conèixer món.

Ara que veiem com tot trontolla ens indignem, muntem acampades i tirem les culpes al capitalisme, als polítics i a un ens abstracte que va molt bé per desfogar-se quan no es té ni idea: els mercats (sí, en plural que espanta més). Ni rastre d'autocrítica ni responsabilitat individual. Tot són suposats drets irrenunciables que els mercats i els polítics neoliberals ens roben.

No sé com acabarà tot això. Té mala pinta però com he dit sóc optimista. Ara bé, sí que cal mentalitzar-nos de que potser s'ha acabat l'època en que tot era tan fàcil. Ens hem d'acostumar ja a escenaris com veure hospitals amb els llums apagats, passadissos buits i amb serveis en compte gotes perquè no hi ha diners i a costejar-nos una seguretat privada si volem una atenció de qualitat (evidentment això requeriria de desgravacions fiscals i altres polítiques en les quals no entraré); a que la universitat sigui completament privada i a que per poder-la costejar el primer pas d'uns pares que acaben de tenir un fill sigui obrir un compte corrent per anar dipositant una quantitat mensual; a treballar més cobrant menys i un llarg etcètera tan antipàtic com necessari.

Ahir sopant amb els meus pares feia un recompte de tots els llocs als quals he viatjat. El meu pare m'ha contestat que ell a la meva edat només havia estat a França. Jo li he contestat que el meu fill potser viatjarà tan poc com ell i no tant com jo.

The party is over.

Article publicat al Liberal.cat