La humanitat
és capaç de tot. De meravelles i desgràcies. D'actes
d'indiscutible bellesa i d'altres atroços i execrables. És capaç
de trepitjar la Lluna quan el primer “invent” que suposà un
avanç fou descobrir com encendre foc i dominar-lo però també és
capaç d'haver perpetrat els pitjors genocidis.
Una de les
meravelles de la humanitat és l'art. Escultures, pintures, peces
musicals, pel·lícules, actes, en fi, que ens fan sentir emocions.
Dilluns a TVE2 vam podem ser espectadors d'una meravella del setè
art, la pel·lícula italiana de Giuseppe Tornatore Cinema Paradiso.
Cinema
Paradiso és una història d'amistat, amor i superació narrada amb
una bellesa gràfica i combinada amb una música tan bonica que fa
que només un monstre despietat sigui incapaç d'emocionar-se. No sóc
cinèfil ni un gran entès del setè art però hi ha coses
indiscutibles i objectives i és que Cinema Paradiso és una
pel·lícula amb una càrrega emotiva que deixaria en ridícul el
poeta més sentimental. És una pel·lícula llur creació només pot
ser treball d'un geni.
A banda de
ser una pel·lícula excel·lent, la història és tota una lliçó
per la vida. El protagonista és Salvatore Di Vita, anomenat Totó
per tots, un nen que creix en la Sicília de la post-guerra en un
poble amb poques comoditats i encara menys expectatives. Totó no té
pare, qui ha mort a la guerra, però veu suplida la seva absència
per Alfredo, un home gran que li brinda una espècie d'amistat
paternal i li transmet la seva passió pel cinema. Totó creix,
s'enamora, pateix un desamor, marxa del seu poble, triomfa en el cine
com a director i no torna fins que Alfredo no mor (seguint el seu
consell).
Amistat, amor
i superació són temes que sonen a banalitat ja que han estat
emprats fins la sacietat però que al cap i a la fi és el que ajuda
a tirar endavant. En la pel·lícula no hi ha ni rastre de queixa per
part de Totó, el qual tira d'enginy tota la pel·lícula. Si hi ha
cap problema no es lamenta, pensa i actua i quan Alfredo el recomana
marxar d'un poble deixat anar de la mà de Déu ell en fa cas. Ni
rastre de nostàlgia. Ho passa malament, es desespera, però
persevera.
La pel·lícula
ens dóna tres lliçons molt valuoses. L'home ha sigut capaç del
pitjor però mai deixarem de sorprendre'ns i meravellar-nos de la
bellesa que som capaços de crear. Amistat, amor i afany de superació
són elements clau per gaudir d'una vida satisfactòria i, finalment,
la queixa, a banda de no tenir cabuda en una obra meravellosa no
condueix a res. Perseverar no només és necessari per triomfar sinó
que, a més, és una acció i actitud d'indiscutible bellesa.
Article publicat al Liberal.cat




