DE NOU A LA SENDA BLOCAIRE

Avui és una data assenyalada. Ni més ni menys que la festa nacional dels EUA. De manera més propera, avui dissabte 4 de juliol hi ha nova Executiva Provincial de les Noves Generacions del PP a Tarragona i jo em reincorporo a la senda blocaire.

Quasi dos mesos sense escriure, quasi 60 dies on una legió de fans s’ha quedat sense gaudir de les meves sàvies paraules.

Estudis, feina, vida privada, qualsevol motiu era suficient per no escriure, però això ha finalitzat.

Servidor es cansa d’aguantar dia rera dia la incompetència de qui el governa i es vulgui o no, aixecar la veu sempre és una via de lluita. D’aquesta manera, doncs, per a alegria i gaudi dels milions de lectors que tinc, em reincorporo a la sana i satisfactòria tasca d’escriure.

Avís a navegants:

- Des d’avui modero comentaris. M’he cansat d’aguantar presumptes patriotes que fan de la ignorància i el mal gust el seu cavall de batalla.

- Sóc militant del PP però aquest bloc és meu. Les opinions que aquí vesso provenen del meu cap i el meu cor i no de Gènova 13.

- Majoritàriament, la temàtica del bloc és política si bé em permetre el luxe alguna vegada d’escriure articles de caire literari, filosòfic, cinèfil i musical.

Salutacions i benvinguts de nou!

PRIMERA BASTONADA

Quan aquest blog tenia més activitat ja vaig manifestar la meva disconformitat amb el nou Executiu basc. Celebrava que el Partit Popular tingués el comandament de la Cambra basca però no que donés suport al PSOE.

Continuo pensant el mateix. PP i PSOE és un pacte contra natura. Què els uneix? En principi el “constitucionalisme” i la lluita contra la ETA. Fins aquí d’acord atès que el PP ha fet de la defensa de la Constitució i la lluita contra els pistolers dos dels eixos principals de la seva política. No obstant, és suficient? El Partit Popular, per moltes apel·lacions que es facin al tant repetit “centre” és una formació de centre-dreta, un partit que s’emmarca en la dreta liberal-conservadora i els seus votants i militants ens considerem gent de dretes. On vull anar a parar?

Llegia fa dos a Libertad Digital el següent: El lehendakari, Patxi López, ha asumido el cargo como lehendakari en el interior de la Casa de Juntas de Gernika sobre un ejemplar del Estatuto de Guernica. No ha habido ningún tipo de referencias religiosas: ni Biblia ni tampoco crucifijo i A diferencia de sus predecesores, Patxi López no ha jurado el cargo, sino que lo ha prometido. Tampoco ha pronunciado la expresión "ante Dios humillado" que han utilizado los lehendakaris nacionalistas. Justificándose en su laicismo, ha sustituido esta frase por una expresión de respeto hacia la sociedad vasca.

El PNB és nacionalista i té tot el dret a ser-ho. Com a formació nacionalista aglutina independentistes, sobiranistes, autonomistes, etc. i es pot equiparar a CiU tret d’alguns aspectes. Quins? L’obert conservadurisme del PNB que ha fet que d’Euskadi una terra pròspera econòmicament i tradicionalista socialment. Coneguts del País Basc així m’ho han manifestat.

Si per molt que el PNB es declara una formació transversal que vol aglutinar el nacionalisme de tota condició però les seves polítiques econòmiques i socials són les d’una formació de centre-dreta per què hem optat pel PSOE? Els Socialistes no són un exemple en la fermesa de la derrota d’ETA precisament i el PNB ha patit a l'igual que quasi totes les formacions democràtiques d'aquest país la violència terrorista etarra a banda que no suposa una amenaça per la Unidad de España per molts deliris que pugui patir aquesta formació.

A banda d’això, que ja vaig mencionar en el post anterior, el que em preocupa és que només prendre possessió del càrrec el lehendakari Francisco Javier López ja ha esborrat de bones a primeres les referències religioses. Ni la Bíblia, ni la Creu, ni Déu han estat testimonis de l’acte. La gent del PP, a banda de creure i defensar l’actual Constitució som gent conservadora i de tradició i veiem amb aquest acte un dels petits però nombrosos passos del PSOE per borrar la tradició i imposar el seu pensament laïcista autoritari.

Tragarem amb això? Quines són les nostres prioritats? No som una formació de dretes? La meva opinió és que més val posar-nos les piles a l’hora de defensar els valors del liberal-conservadorisme (a banda de la Constitució) o ens acabarem convertint en un pal de paller del no-nacionalisme. Aquí a Catalunya ja sabem com acaben els pals de paller, sucumbint als cants de sirena socialistes per rebre bastonada rere bastonada.

NO ESTÀ ABANDONAT

Porto quasi dos mesos sense actualitzar aquest bloc. Potser algú pensa -amb motius- que l'he abandonat però el que passa és que sense ser aquesta la meva intenció la veritat és que cada dia he tingut menys temps per escriure. Visc un moment de canvis que ha fet rellegar aquest blog a la cua de prioritats. Encara m'estic reorganitzant. Una vegada conclogui aquesta tasca personal continuaré amb el blog. Fins aviat! Mentre, us deixo un interessantíssim article d'economia política de Pablo Molina publicat a Libertad Digital,

ZP y el sueño anarcocapitalista

La labor zapaterista de demolición de la forma estatal de gobierno por medio de fomentarla hasta el paroxismo será algún día reconocida por los anarcocapitalistas, unos adelantados a su tiempo que consideran que la libre organización de la convivencia a través de acuerdos privados es muy superior a la socialdemocracia característica de los sistemas occidentales desde la II Guerra Mundial, un invento moderno que no da ya mucho más de sí. Es evidente que ZP está destruyendo el estado involuntariamente. Él cree que la mejor forma de fortalecerlo es convertirlo en una máquina que cada vez coarte más la libertad individual, grotesca ironía que a estas alturas ningún socialista es capaz de apreciar en sus justos términos. El llamado Estado del Bienestar, expresión con la que denominamos a un sistema de racionamiento de bienes y servicios cuya prestación se arroga el gobierno en exclusiva, es insostenible, como cualquier otra estafa piramidal. En el caso de nuestro sistema de (des)protección social, se da la circunstancia agravante de que los perceptores de ingresos por todos los conceptos no dejan de aumentar, mientras los cotizantes que están en la base forman un conjunto cada vez más reducido; y todo esto se produce a un ritmo vertiginoso.Los cuatro millones de parados, cifra que Zapatero, Solbes y Corbacho juraban por sus muertos que jamás alcanzaríamos, ya están aquí, y eso que todavía nos queda por descender la mitad del precipicio. En esta tesitura, las pensiones públicas no corren peligro alguno, en efecto; pero por la sencilla razón de que dejarán de existir, así que será imposible que les ocurra nada. Pero es que, además, las clases ociosas que viven del dinero de los contribuyentes son cada vez más numerosas, y cada vez devoran una porción mayor del presupuesto. Funcionarios (tres millones), sindicatos sin afiliados, artistas sin clientes, cineastas sin público; oenegés, observatorios de cualquier objeto de observación incluido en la agenda progresista; políticos, analfabetos funcionales o no, con su legión de asesores y gastos suntuarios de todo tipo, forman una casta privilegiada que consume ingentes recursos públicos y agravan el desequilibrio financiero de la nación. Ante ese panorama, la respuesta alocada de Zapatero es acelerar aún más el dispendio; hasta que todo el entramado estalle, en medio de una revuelta global. En efecto, la receta socialista es: "Más gasto público"; que es precisamente lo contrario de lo que cualquier mente sensata sugeriría para aliviar la recesión. No sabemos si este será el fin del estado socialdemócrata, pero es difícil que de este proceso de descomposición acelerada no surja una alternativa que cuestione los fundamentos del sistema actual. Por si todo lo anterior no fuera suficiente, Zapatero está llevando a cabo de forma meticulosa la desarticulación de la idea de estado moderno centralizado, surgida tras la revolución francesa, mediante la continua cesión de soberanía a las nacioncitas periféricas, alguna de las cuales está en pleno proceso de secesión bilateral. Igual algún día la gente industriosa, asfixiada por el clima de opresión política y fiscal, decide autodeterminarse de la casta autonómica y terminamos como los imperios europeos de finales de la Edad Media, con doscientas ciudades libres y un puñado de principados y ducados unidos políticamente, con salvaguarda de los fueros particulares. Zapatero es un adelantado, un visionario, un personaje destacado en la evolución política de las naciones de Occidente, un campeón de la destrucción del orden socialdemócrata. Los ancaps deberían estar entusiasmados con este personaje, un quintacolumnista que barrena sin descanso los pilares del edificio del estado coactivo que tanto dicen odiar. Si yo perteneciera a esa tribu, probablemente acabaría votándole. Tal vez sea éste uno de los pocos casos en que el fin sí justifique los medios.

L'ENEMIC ÉS EL SOCIALISME

Què dir de les eleccions gallegues? La meva felicitat absoluta per veure que Emilio Perez Touriño, mandatari socialista amb actituds de nou ric ha estat desterrat de la Xunta juntament amb el seu soci Anxo Quintana per Alberto Nuñez Feijoo, candidat del PP.

La meva alegria és per veure la derrota d’un socialista, no pas d’un nacionalista del BNG i és que jo pel nacionalisme sento una total indiferència.

Per entendre el que vull dir ens podem traslladar al País Basc. Veiem després dels resultats electorals l’alegria i eufòria de les forces “constitucionalistes” per desterrar de la majoria absoluta les forces “nacionalistes”, podem veure com gent del PP anhela veure un socialista a Ajuria Enea que no pas a un nacionalista. Jo en canvi m’entristeixo.

El socialisme és una ruïna, hem passat de ser el país europeu que més ocupació creava a destruir més d’un milió de llocs de treball a l’any, l’atur ha augmentat en 154.058 persones el mes de febrer, ja ens acostem als 4 milions d’aturats i el BBVA pronostica un atur del 20% al 2010.

Cert és que la crisi és global però més cert que Zapatero i les seves mesures irresponsables, és a dir, socialistes, l’agreugen amb una despesa pública exagerada que dispara el dèficit.

Per tot això jo abans prefereixo arribar a acords amb una formació nacionalista i autonomista però de tendència conservadora i liberal que no pas amb un partit que es diu defensora de la Constitució però està enviant el país a la ruïna.

Espanya no desapareixerà pels tics independentistes que puguin tenir els mandataris d’algunes de les seves regions sinó per deixar-la en mans del socialisme.

VISCA CUBA LLIURE!

Abans d’ahir arribava de Cuba on he passat una setmana entre l’Havana i Varadero.

Ja vaig estar a Cuba el 1993, amb una conjuntura econòmica del país diferent i amb uns quants anys menys. Ara tocava anar-hi pel viatge de fi de carrera (tot i acabar-la el pròxim any).

En l’anterior post mencionava els nostàlgics defensors de Fidel i la tirania cubana i el rastre de naftalina que deixen. Ara als mateixos els dic que donin un tomb per l’Havana a veure què els sembla. Els cubans només tenen accés a dispensaris on un gra d’arròs és fonamental, on no tenen accés al sabó, on a dures penes es poder relacionar amb turistes. Un país on el salari mig és de 20USD al mes.

Allí només es pot sobreviure a base d’estraperlo i del mercat negre. Allí ningú és feliç. Només són capaços de parlar bé del sistema sanitari –perquè diuen que és gratuït- quan els hospitals que es veien estaven en un estat força deplorable i del sistema educatiu quan els enginyers navals i de telecomunicacions acabaven de taxistes o artesans.

Espero veure d’aquí poc llibertat a Cuba. Llibertat i capitalisme. Visca Cuba lliure!

QUAN ASFIXIA LA NAFTALINA

En aquests moments en ple Kilòmetre 0, a la Puerta del Sol de la capital d’Espanya s’està duent a terme una manifestació convocada per les associacions Cuba en Transición i Iberoamericanos por la Libertad i recolzada pel PP per solidaritzar-se amb el poble cubà i demanar la seva llibertat, atrapat en la misèria i la desesperança fruit d’una tirania que els oprimeix des de fa 50 anys. Fins aquí tot normal, és ben lògic que la ciutadania s’adhereixi a una manifestació per tal de demanar la fi d’una dictadura. Ara bé, va ser ahir a les sis de la tarda quan la normalitat es va esvair per donar pas a una situació delirant. Una manifestació en defensa de la dictadura castrista. D’apologistes de dictadures sempre en queden, és un destorb amb el qual han de conviure les democràcies modernes, però el que ja no és tant normal és que aquests tipus de manifestacions rebin el suport de polítics.
Joan Josep Nuet i Cayo Lara senador i coordinador general d’IU, respectivament, actors com Alicia Hermida i Willy Toledo i altres personatges atrapats en el temps. Consignes? Les típiques en aquestes manifestacions tan rocambolesques, no poden faltar les acusacions de feixisme, Esperanza Aguirre titllada de “Canalla fascista”, cridar davant la seu del PP “vosotros fascistas, sois los terroristas” i com no, absurdes proclames com “Viva Cuba, Fidel y el Che” i fins i tot “Cuba ejemplo de dignidad”. Es va llegir un manifest on es va arribar a dir que es confia en que Cuba siga avanzando a pesar de los obstáculos impuestos en el disfrute de su libertad e independencia profundizando en los objetivos que sustentan la Revolución: justicia social, equidad y solidaridad. Evidentment aquesta manifestació no podia estar faltada de tota la parafernàlia que requereix un acte d’aquest tipus, banderes amb la falç i el martell, banderes palestines, etc.

Un trist espectacle la veritat. Justícia social? Va home! Recomano a tots aquests cavernícoles i tots aquells que encara es pensen que el sistema sanitàri de Cuba és el que filma Michael Moore i on Maradona es cura de la seva afició a la droga dura que visitin www.therealcuba.com i vegin el que és aquella presó. Com són les seves cases, els hospitals, les residències de la tercera edat.

Mentrestant, per airejar-me una mica de tot aquest baf de naftalina, m’ha anat molt bé llegir un article escrit per la meva amiga donostiarra Txelo (GukGeuk a la blogosfera) dirigit –per què no?- a una part d’aquests “frikiprogres” recordant-nos que si hi ha un exemple a seguir, aquest és Estats Units:

Anti-americans, anti-americanes, espero que donats els aconteixaments dels últims dies no tingueu més que una cosa a dir: God bless America. Obama ha aconseguit la Presidència del país més important del món i això és una cosa que vosaltres, abanderats de la llibertat, la multiculturalitat i la igualtat de drets, no podeu ni somiar.Ai! aquests maleïts yankees als que tantes i tantes vegades heu acusat de racistes, us han demostrat el ridícul de la vostra suficiència. Cap país d'Europa pot permetre's un president negre o, com a mínim, no blanc. On queden ara tots aquells articles sobre si els USA estaven preparats per a tenir un president negre? I vosaltres? tan moderns i plurals que sou, esteu preparats per a això? No podeu ni sommiar-hi, perquè aquestes coses només passen als grans països.Anti-americans, anti-americanes, Obama és negre i... últimes notícies! es pot ser negre i també ric. Fins i tot es pot ser negre i estudiar a Columbia. Es pot ser negre i tenir el poder del món. Però tingueu clara una cosa : això és possible als Estats Units d'Amèrica. Al país yankee, al país dels racistes capitalistes. Ai pobrets! m'hagués agradat veure la vostra cara quan el dia 20 vau descobrir que els negres americans no es dediquen a collir cotó. Sí, nois i noies, l'esclau negre del Cola Cao amb el que esmorzem cada dia no té cabuda a Amèrica.I és clar, com que no podem canviar de color al president, no s'han fet esperar els comentaris assegurant que Obama, en el fons i tot i que no es noti, és blanc, perquè ve d'una familia en part blanca i els negres no poden fer gran cosa als Estats Units. Què fàcil és oblidar: Ray Charles, que aquest sí que era negre dels que us agraden, negre fosc i de familia pobre, va ser el compositor del meravellós himne de Georgia, un Estat on la "ubicació segregada" era una pràctica habitual pocs anys abans. Els negres, no ho dubteu, poden fer grans coses als Estats Units d'Amèrica.Així que, anti-americans, anti-americanes, els homes i dones de l'Amèrica que tant odieu acaben de donar-nos una gran lliçó. Penseu-ho un parell de vegades abans d'acusar-los de res, perquè de drets individuals i colectius en saben un niu i això... això és just el que els diferencia de vosaltres.

BILINGÜISME?

Es parla molt de bilingüisme. Uns reclamant-lo, altres rebutjant-lo i d’altres restant bastant indiferent.

La meva posició és neutral. Jo defenso la naturalitat. M’explico, sóc del parer que la llengua de Catalunya, la seva llengua pròpia i exclusiva és el català. Em preguntarà algú “i el castellà?” i jo li respondré que el castellà es parla aquí però no és d’aquí. Que Espanya és un país amb unes regions tant diferenciades unes de les altres que pretendre una homogeneïtat total és absurd. Quan els diputats van redactar la Constitució de Càdis de 1812, els representants dels territoris catalans a dures penes es van poder comunicar amb la resta de diputats.

Si tirem d’història veurem com és evident que la ciutadania de Catalunya sempre s’ha expressat en català. Que si es parla castellà va ser per les massives onades d’immigrants provinents de la resta d’Espanya i que per culpa del règim de l’època no se’ls donà l’oportunitat de fer del català la seva llengua. De fet, els meus avis i els meus pares encara es refereixen als castellanoparlants com "els castellans". Per corregir aquesta anomalia lingüística –a cada territori li correspon la seva llengua- Catalunya es dotà d’una immersió lingüística en el sistema educatiu. No sé si aquest fet ha donat els seus fruits, però sí considero que és la cosa més normal del món i la qual hauria de continuar vigent.

Al carrer la situació es viu amb naturalitat. Jo sempre m’expresso en català i amb certs amics passo al castellà per costum, no per altra cosa. Amb tot això vull arribar a una reivindicació i és que el bilingüisme sorgeix de forma natural. No cal patrocinar-lo. No cal arribar a absurdes dualitats on veiem cartells i missatges amb dues llengües. Crec que amb català n’hi ha prou.

Se que això ofèn i molesta als que tenen una concepció jacobina de l’Estat i pretenen que Espanya sigui un país homogeni com França. Ho sento però Espanya no és un país a l’ús i cada regió té la seva personalitat... i a Catalunya li toca el català.

AMÈRICA ÉS UNA FESTA

Haveu vist les imatges d’Obama a les escales del monument a Lincoln? Haveu vist Bruce Springsteen cantant una de les millors cançons que té com és The Rising amb un cor de fons? Sense dubte és una gran festa de la democràcia on tothom està convidat. Progressistes, conservadors, liberals, Republicans, Demòcrates, etc. Si fos ciutadà americà hauria votat per McCain, com he dit en anteriors entrades, però si hagués tingut l’oportunitat hauria format part del bany de masses que s’ha donat Obama. Per què?

Les diferències entre Demòcrates i Republicans no són abismals. De vegades es dóna que al Partit Demòcrata hi ha personatges més conservadors que alguns del Partit Republicà. Ho podem veure en el cas de Hillary Clinton com una demòcrata amb un perfil conservador i Arnold Schwarzenegger, republicà i més progressista que els seus companys de partit.

Demòcrates i Republicans. Ideologies similars o diferents. Al final, però, sempre acaben treballant conjuntament per continuar fent dels EUA el paradigma del món lliure. Aquesta voluntat de treball i col·laboració s’ha pogut veure fins i tot com el sopar d’Obama d’avui, abans de prendre possessió com el 44è president dels EUA, serà compartit amb el seu contrincant a les eleccions, John McCain.

Ressenyava l’altra dia Antoni Coll a la seva Plumilla del Diari de Tarragona el mateix que acabo de comentar i feia un incís a que PP i PSOE n’haurien de prendre exemple. Penso el mateix, però no poso cap tipus d’esperança en que sigui així algun dia.

Continuo meravellat al veure com els americans gaudeixen de la seva democràcia. Com van tots a una. Aquí a casa no. Aquí si guanyes no convides a compartir el triomf i si perds penses en les properes eleccions.

DECEPCIONS

El periodisme espanyol deixa molt que desitjar, qualsevol lector que fa una ullada diària a tota la premsa es pot adonar d'aquesta trista realitat. Si bé jo llegeixo per damunt les edicions digitals de quasi tots els diaris d'àmbit nacional, amb El País ho faig amb l'edició impresa mentre dino o sopo ja que a casa meva sempre s'ha comprat aquest diari. Algunes vegades m'indigno, d'altres ric i d'altres resto indiferent davant les coses que puc arribar a llegir. Dilluns, però, la meva sorpresa va ser màxima. El perquè és la carta al director que vaig poder llegir i la qual us transcric:

Obama y la decepción
María Mendez. Madrid.
Se le llenó al mundo la boca de cambio y la esperanza se contagió en cada punto del planeta. Reconozco que caí en todos los encantos del señor Obama, el presidente electo de Estados Unidos, que el 20 de enero dejará de ser electo para convertirse en el amo y señor del mundo. Ahora, la desesperanza y la decepción que siento al ver la tragedia de Gaza han enturbiado mi concepto de Obama.¿Qué mejor momento que éste para demostrar que verdaderamente algo va a cambiar?, ¿qué mejor momento que éste para mostrar un gesto de disconformidad con la barbarie que Israel está acometiendo en Gaza? A mi juicio, su silencio le hace cómplice de lo que está ocurriendo. Creo que en este caso el silencio está siendo, sin duda, muy revelador. A lo mejor ese change que gritó hasta la saciedad y el hastío no era más que un simple eslogan publicitario para vender más, esto es, para captar votos y hacer creer al mundo que el mundo iba a cambiar. De momento, yo lo veo igual: la injusticia, la barbarie, la desidia de los que nos gobiernan y el mirar hacia otro lado de la sociedad siguen estando ahí. El error ha sido creer que algo podía cambiar. Y mientras yo escribo esto ya han muerto más inocentes.

Per mi això és un exemple de neohippisme barrejat amb sensibleria barata i ingenuïtat. És el clar exemple del típic i clàssic votant del PSOE o IU. Em recorda al desig de tota guanyadora de concurs de bellesa coronada Miss quan diu que el vol és “la pau al món”. En base al text em formulo les següents preguntes:

No sap aquesta dona que Obama encara no és president dels EUA i que per tant no es pronunciarà ni actuarà fins el 20 de gener? No sap que en campanya totes les promeses valen? No sap que Obama és americà i per tant amic del poble jueu? Coneix aquesta dona la realitat del que succeeix a l’Orient Mitjà o només sap que hi ha uns jueus dolents dolentíssims perquè coneix el conflicte exclusivament pel que arriba des dels informatius? Sap que mentre escrivia la seva carta i mentre jo escric aquestes ratlles no només moren jueus i palestins sinó que hi ha països com Sudan, Liberia, Timor, Somàlia dessagnant-se des de fa anys i ningú actua?

Seria bo que aquesta dona despertés del somni que es pensa que és aquest món i aterrés a la realitat. Mentre no ho faci, El País faria bé en no publicar cartes tan edulcorades com aquestes.

FENT RAONS AL VOLTANT D'ISRAEL

Portem ja uns dies veient a les notícies l’enèsim conflicte entre Israel i Palestina. Un conflicte que per la seva condició, característiques i contendents està revestit d’una aura de “romanticisme” dels dèbils contra els forts, les pedres contra els tancs, David contra Goliat.

Aquesta aura és explotada sense cap tipus de miraments pels sectors més progressistes del país. Els eco-socio-verdo-pacifistes d’Iniciativa amb Joan Herrera al capdavant no dubten ni un segon en denunciar la “desproporcionada” resposta d’Israel i s’afanen a denunciar els atacs, missatge que comparteixen les seves joventuts encadenant-se al Departament d'Innovació, Universitats i Empresa per protestar contra els convenis de cooperació que té el departament amb l'Institut Israelià de Tecnologia, així com grotescs personatges de la política com són Joan Tardà d’Esquerra i el President d’Espanya, que ha titllat de "conductes irresponsables" l'actuació d’Israel sobre Gaza –trobo lamentable que un president que ha obviat per complet l’agenda internacional i ha flirtejat amb dictadors ara corri a condemnar Israel-.

Hem d’estar contents que encara hi ha personatges polítics com són Carod Rovira que afalaguen constantment l’Estat d’Israel i la periodista Pilar Rahola, convençuda pro-israeliana. A més, considero de rellevància els grups de suport a Israel sorgits a les xarxes socials d'Internet tals com Facebook.

En el món periodístic la situació és si menys no la mateixa i aquí em permeto remetre el lector a l’article publicat per l’amic Carlos López, autor del blog Archipiélago Duda, ¿Qué periódico es más tendencioso?.

Com a jove inquiet no puc abstenir-me de dir la meva, de manifestar què penso de la situació actual. Partint del fet que crec indiscutible el dret d’Israel d’existir com a país, crec també que aquest té tot el dret a defensar-se. Es parla de que l’actuació israeliana és desproporcionada, i jo penso que efectivament no és proporcional, ja que si parléssim de proporcionalitat Israel negaria el dret d’existir a tota la franja de Gaza i esborraria del mapa a la totalitat dels palestins.
Des que el 2005 Ariel Sharon cedí la totalitat del control de Gaza als palestins els atacs varen augmentar fins que en la totalitat del passat any 2008 han estat 3.000. Entenc perfectament que Israel trobi necessari defensar-se. Pel que fa a les víctimes civils, hem de recordar que en tota guerra hi ha baixes civils, però resulta que segons Nacions Unides menys del 10% de les víctimes es poden considerar innocents. Hem de recordar també la costum de Hamàs d’utilitzar escuts humans per defensar-se dels atacs –han estat capaços de llançar míssils des d’una escola-.

Israel té el meu suport moral. Per ser un país democràtic en una zona de tirans, per tenir una sèrie de valors comuns als nostres i perquè no es pot negar el dret de la seva existència.

LA VIDA PASSA

Ara fa deu anys que Josep Capdevila, més conegut com Sergio Dalma, publicava l'àlbum Historias normales. Aquest LP, si bé no va assolir un èxit demolidor, conté una cançó que des que la vaig escoltar m'ha agradat, aquesta cançó es diu La vida pasa.

Tot i que la temàtica del senzill parla de l’amor i jo no vull dedicar aquest post a aquesta profunda i meravellosa afecció, sí que es veritat que la vida, ens en adonem o no, la gaudim o no, va passant.

Tasca feixuga la de fer un balanç d’any. A nivell personal són quantioses les experiències que m’han enriquit com a persona però com aquest blog és per vessar opinions polítiques diré que del 2008 em quedo amb el següent:

Un canvi en la Casa Blanca.

La percepció de la crisi.

Una desafecció creixent cap a la política espanyola i sobretot catalana.

Diuen que els desitjos no s’han de manifestar en públic ja que sinó no es compleixen. No crec en aquestes supersticions, no obstant em reservo els desitjos per mi, tret d’un: que tingueu molt bon any 2009.

UNA PÈRDUA IMPORTANT

M’assabentava fa poc de la mort de Samuel Huntington, professor de Ciències Polítiques a La universitat de Harvard i conegut per les obres Qui som? Els reptes a la identitat nacional nord-americana i sobretot per El xoc de civilitzacions. És aquesta última obra on es planteja la idea principal de Huntington resumida en el següent extret:

Mi hipótesis es que la fuente fundamental de conflicto en este nuevo mundo no será en principio ideológica o económica. Las grandes divisiones entre la humanidad y la fuente de conflicto dominante serán culturales. Los estados nación seguirán siendo los actores más poderosos para los asuntos exteriores, pero los principales conflictos de política global ocurrirán entre naciones y grupos pertenecientes a diferentes civilizaciones. El choque de civilizaciones dominará la política global. Las líneas de falla entre las civilizaciones serán las líneas de batalla del futuro.

Quan amb els atemptats de l’11-S s’ensorrava, juntament amb les Torres Bessones, l’esperança d’un món lliure sense fonamentalismes, renaixia i s’actualitzava la tesi del xoc de civilitzacions que Samuel Huntington havia predit el 1993, les guerres estaran fonamentades per les diferències culturals i no entre ideologies i nacions. La víctima dels atemptats no era Amèrica, sinó Occident. Els culpables, terroristes que deien parlar en nom de l’Islam. Efectivament, un xoc de cultures.

Tot i que s’ha intentat identificar les tesis de Huntington amb les idees neoconservadores, el cas és que el primer va defugir d’aquestes i efectivament les dues concepcions disten molt de la similitud. Cert és que el corrent ideològic fundat per Irving Kristol parteix de la diferència de cultures i civilitzacions en el món però a diferència del que proposava Huntington, els neoconservadors són partidaris de l’expansió i l’exportació de la democràcia al món, no així Huntington, que defensa la idiosincràsia de totes les civilitzacions i el seu statu quo.

Tot i no compartir la totalitat de les idees de l’antic professor de Harvard, considero que la seva mort és una autèntica pèrdua i més en el món actual on Occident continua amenaçat pel fonamentalisme islàmic però el que s’intenta vendre a casa és l’absurda idea de l’Aliança de Civilitzacions.

Descansa en pau.

ÉS NADAL

El passat dilluns dia 22 sortia en primera plana del diari La Razón els resultats d'una enquesta on quantificava en un 76,1% la població catòlica d'Espanya.

Aquesta dada es pot emprar per recordar al govern que la permanent ofensiva laïcista és un atac frontal a un importantíssim sector de la població espanyola vers ja no la seva religió sinó també la seva cultura i forma de vida. Davant aquest oprobi, el Nadal s'emmarca en el conjunt de tradicions d'arrel cristiana que cal protegir i preservar.

És Nadal i s’ha de celebrar amb la família. Jo he tingut la sort de nàixer en una família sense cap tipus de confrontació i crec que per aquestes dates veig la família amb no més freqüència de la que ho faig normalment, però crec que per aquelles famílies desavingudes és amb el Nadal quan es mostra una oportunitat per oblidar vells rancors.

També és amb el Nadal quan es mostra una nova oportunitat per defensar les nostres tradicions més velles com és fer cagar el Tió als nostres familiars més petits, anar a la Missa del Gall, celebrar el dia de Sant Esteve, etc.

Sense ànim d’allargar-me més, desitjar a tothom unes molt bones festes de Nadal!

PARÈNTESI

Sóc dels que creu que la inconstància és un dels defectes que més desllueix un blog actiu i jo he caigut en aquest.

Per això mateix, aviso que aquest bloc romandrà inactiu durant uns dies més. La visita al Parlament Europeu i la conseqüent falta a les classes, l'entrega del Pràcticum (treball de finals de carrera) i quantioses pràctiques fan que hagi de sacrificar el temps que dedico a voltar per la xarxa i escriure aquí.

Fins ben aviat!

NO AL MULTICULTURALISME II

Fa poc més d'un mes publicava un article on argumentava la meva posició contrària al multiculturalisme. Els comentaris no es van fer esperar i tot i haver-ne alguns de suport altres van mostrar el seu rebuig. Reprodueixo a continuació els comentaris en desacord a la meva entrada:

JB:

¿Per què no ens fas un favor a tots i ets coherent alguna vegada? Si tan en contra estàs del multiculturalisme per què no demanes prohibir a Catalunya las "Ferias de Abril", "Las corridas de Toros", el "flamencu" de música de fons als autocars Hispano Igualadina i els misteris andalusos de la processó de Setmana Santa de Tarragona. El que no s'hi val és aplicar un barem diferent quan et convé. No és just i no és liberal (saps allò de la igualtat davant la Llei?).Molt més colonitzadors van ser la púrria de legionaris que van entrar a Catalunya el 1939 i la colla de poques-vergonyes de funcionaris de l'Estat que van venir amb ells, que els teus odiats obrers del Tercer Món.

(...) ¿Què fem amb el "Flamencu", las "Ferias de Abril", "Las corridas de toros" i "la tuna" que es fan a Catalunya? Si has d'estar contra el multiculturalisme, estigues-hi, sigues coherent i milita a Unitat Nacional Catalana o a Catalunya 33. El que no es val és que, sense cap raó, tractis millor els teus amos castellans que a la resta d'immigrants. La dreta, com sempre, tracta millor a un príncep àrab carregat de petrodòlars que a un obrer del Marroc. El teu problema no és que siguis racista. El teu problema és que ets un classista.

Joan Rius:

Amb els teus comentaris has fet tocat i enfonsat amb el Francesc Xavier. Els castellans o castellanitzats a Catalunya no són inmigrants segons ell, són compatriotes. El que sublima l´apreciat Cesc és que molt bona part d´aquests compatriotes es comporten com a colons sense la més mínima intenció de respectar la cultura catalana pròpia d´aquesta terra. Lluny d´això volen imposar la seva cultura i tradicions i fer-nos-les esdevenir pròpies. (Només cal apreciar alguns comentaris com els de Jorge Javier).
Molts catalans tenen complexe d´inferioritat i on hi ha un castellà no se´ls acut altra cosa que obeïr-lo. És un reflexe que ja va estudiar Pavlov.
Tres-cents anys de dominació no passen en devades.

Es poden llegir aquests comentaris en l’apartat comentaris de l’article No al Multiculturalisme. Comentaris que ja podeu veure com em titllen de classista, de tenir “amos castellans”, d’odiar els obrers del tercer món, d’estar acomplexat davant dels castellans, etc.

En primer lloc m’agradaria dir que la cultura que defenso per sobre de tot és la cultura Occidental de tradició i arrels judeocristianes. És aquesta a la que em refereixo que s’ha de preservar i la qual no s’ha de relativitzar davant altres cultures com la islàmica.

M’explico en un exemple. És el mateix que una associació celebri l’Oktoberfest a Catalunya que un grup de musulmans degolli un xai? És pot comparar una faldilla escocesa amb una burka? Jo crec que no. Les nacions d’Occident compartim el rerefons de l’humanisme cristià.
En JB i en Joan Rius parlen de tradicions en un principi alienes a Catalunya com són les fires d’abril, els toros, el flamenco, etc. i jo li poso el mateix exemple de la faldilla escocesa: tot i no formar part de la cultura catalana s’accepten i s’integren al ser tradicions que formen part d’Europa.

No sé què hi té a veure que a partir d’aquí se’m diguin coses com ser un acomplexat davant els castellans i coses d’aquestes. En l’argot juvenil podríem parlar clarament d’una anada d’olla i es que qui segueix aquest blog amb certa assiduitat no pot posar en dubte la meva defensa, estima i passió per la cultura catalana.

Un dels problemes que té Espanya és que alguns centralistes creuen tenir el monopoli de l'espanyolitat i tot allò que no sigui castellà és antiespanyol o sospitós de separatisme. A Catalunya tenim que aguantar aquests i els altres que es creuen amb l'ús exclusiu de repartir carnets de catalanisme als nacionalistes.

Jo crec que Espanya a cada territori li són pròpies unes costums i unes tradicions que ja estan bé on són. No veig la necessitat de fer la Feria de Abril a Catalunya ni de ballar una jota a Extremadura. Aquesta és la riquesa d’Espanya, si més no, la que hauria de ser.

Desitjo haver contestat els dubtes dels dos interlocutors, si no és així estaré encantat de continuar debatent.