ON ESTÀ EL DEBAT?

Ara es veu que ens jubilarem als 67 anys. Passen a la història els anhelats (laboralment parlant) 65 anys.

Zapatero parla d'abordar el debat. L'oposició no es mostra massa convençuda de la mesura, a Facebook ja han aparegut grups on la mare del President no surt gaire ben parada, etc.

Uns creuen que són massa anys, altres massa pocs, etc. El que a mi em crida l'atenció és que ningú abordi el debat de “i a tu qui t'ha dit quan he de deixar de treballar?”.

Ens diuen des del Govern que això es fa per mantenir el sistema de pensions públiques. Jo em pregunto? I per què no acabem amb aquest sistema?

El sistema de pensions públiques no és més que un esquema piramidal Ponzi. És un frau i com ha frau està destinat a col·lapsar algun dia.

El més trist de tot, és que com a ciutadà d'un país socialista estàs obligat a participar en aquest frau. No tens escapatòria. Si dius que no vols jubilar-te als 67 potser acabes veient molt menys del que et pertoca perquè l'Estat ja t'ho ha pres.

Per què no tenim dret els ciutadans d'aquest país a escollir entre un sistema públic i un sistema privat? Per què ens obliguen a participar en aquest sistema públic?

Encara recordo els progres i socialistes bramant contra el capitalisme quan Enron va ver fallida i moltes persones es van quedar sense les seves pensions. Ara ningú protesta per un sistema que es dirigeix cap al precipici i deixarà sense pensions a tota una generació d'un país.

UN PAÍS POBRE

Dilluns vam tenir junta directiva provincial al PP. A banda d'assumptes interns, el president provincial, Alejandro Fernández va fer un anàlisi de la situació política i econòmica actual.

Em vaig quedar amb una dada. Espanya pot convertir-se en un país pobre. Espanya pot deixar d'existir com a país que va trucar (sense resposta, tot s'ha de dir) a la porta del G-7 i esdevenir en el model de país que es caracteritza per estar permanentment en “vies de desenvolupament”.

Avui he hagut de fer unes gestions a Salou i aprofitant la proximitat he anat a dinar al mas dels meus avis (davant el Parc Samà). El cas és que dues imatges preses en el camí m'han fet pensar en el que he mencionat en l'apartat anterior.

Això és Salou a l'hivern. Tothom sap que la capital turística de la Costa Daurada té uns mesos de letargia i que si algú vol veure-hi vida (al menys en la zona més costera) la trobarà entre març i octubre.

Això és la finca situada davant del mas dels meus avis, conegut a Riudoms com La Masieta i que es troba situada davant del Parc Samà. No és més que un secarral sense cap tipus d'encant. És un paisatge mort.

La qüestió és que ens podem trobar en la primera fotografia o en la segona. Podem trobar-nos en una situació que acabarà passant o en el que comentava abans, que Espanya mai torni a ser el que va ser i es converteixi en un lloc el qual qui sap si algun dia tindrà dies millors.

No vull ser pessimista, però o s'expulsen les tesis socialistes de la Moncloa o quan Europa s'enlairi de nou Espanya serà el germà pobre de Portugal que mai acabarà d'arrencar.

SOBRE VIC

Una magnífica editorial la d'ahir de Jordi Basté a les 8 del matí al Món a RAC1. Deia que les coses en política, com en la vida, no s'han de veure ni blanques ni negres sinó grises. Ho deia fent referència a l'enrenou que s'ha organitzat al voltant de la proposta de no deixar empadronar-se a Vic als immigrants indocumentats.

Deia, Jordi Basté, que no deixar obertes les portes de bat a bat no és xenofòbia. Deia, que aquí no hi cap tothom. Té tota la raó del món.

No entraré a fer valoracions jurídiques. No m'he llegit la Llei d'Estrangeria i, per tant, no puc dir si la normativa que es vol tirar endavant a Vic és ajustada a dret. Si no és legal s'haurà d'aturar, però el que em temo, és que el Govern de l'Estat (PSOE) fa servir l'excusa de la legalitat perquè sap que si finalment la normativa és legal i s'aprova, serà un exemple per molts altres municipis.
Com he dit, no sé si és legal, però lògic, just i legítim sí que ho és. No pot ser que una persona il·legal al país pugui residir on vulgui i gaudir de les prestacions (sanitat i educació) que els demés paguem amb els nostres impostos. No és just ni econòmicament sostenible. És un llast pel més que qüestionable Estat del Benestar europeu.

Desitjo que la normativa sigui aprovada al febrer i que sigui un exemple per molts pobles de Catalunya.

ACABEM AMB ICV!

Qui em va seguint al bloc, qui em coneix i qui ha tractat amb mi, sabrà què sento per la gent d'ICV-EUiA, la formació dels Joans, el Saura i l'Herrera, de la Imma Mayol i del Jordi Miralles. Qui encara no ho sap, ja ho dic ara: sento menyspreu.

No puc sentir res positiu ni favorable, per persones que des dels seus pisos al Passeig de Gràcia prediquen el comunisme, persones que al tenir suficients diners com per poder tenir un iot, continuen defensant l'immoral impost de successions per a persones que no neden precisament en l'abundància. Persones que, des dels seus escons al Parlament de Catalunya mantenen polítiques agressives cap a tot aquell emprenedor.

L'indigne i antidemocràtic Pacte del Tinell va fer que les absurdes i perilloses idees d'aquests personatges tinguessin veu i vot en el Govern i prenguessin forma des de les seves respectives Conselleries. Per si no en tinguessin prou, ara volen més, ja que fa pocs dies, Joan Herrera (proper cap de llista en les Eleccions autonòmiques de finals d'aquest any) deia, literalment, que preveuen posar sobre la taula com a condició fonamental (per pactar, s'entén) una cosa molt simple, que les polítiques s'acordin primer amb els tres socis abans d'oferir-les a altres forces del Parlament.

Els catalans no ens podem permetre que aquests depredadors de l'ambició i l'emprenedoria segueixin governant. Són enemics de la llibertat i de la gent de bé. Personalment, vaig assistir a l'acte de presentació de candidatura d'aquesta formació per les eleccions municipals de l'any 2007 per curiositat. Vaig sortir esparverat. Banderes amb la falç i el martell, acusacions a tota l'escena política de capitalista, propostes relacionades amb la immigració que ratllaven el deliri, etc.

En una democràcia consolidada com la nostra, que hi hagi comunistes governant és un llast per aquesta. Aprofitant els vint d'anys de la caiguda del Mur de Berlín i de la desaparició de Ceaucescu, els catalans podríem fer fora del Parlament aquests autèntics nostàlgics.

BON ANY NOU 2010

Avui encetem any i dècada. Lluny queden ja aquells dies de paranoia col·lectiva amb els possibles efectes de l'efecte Y2K i llunys queden també aquells dies de bonança econòmica.

Avui, el mapa polític i econòmic són completament diferents. Avui, comença un esdeveniment històric planetari (interestel·lar i galàctic si es descuida la pobre). Obama, president que ha guanyat el Nobel de la Pau només per no ser Bush i Zapatero, mandatari que no pot posar fi als problemes econòmics a l'estar segrestat (amb síndrome d'Estocolm inclòs) per la ideologia socialista seran, respectivament, president de l'encara primera potència econòmica mundial i president de torn de la UE.

També comença un any que suposarà, si Déu vol, la fi del Tripartit. Una fi necessària per permetre que Catalunya desperti d'un mal son que l'ha portat a un descrèdit mai vist.

Particularment, el primer afer m'és realment indiferent. Aquesta coincidència dels dos mandataris a banda i banda de l'Atlàntic sembla que només fa feliç a Leire Pajín, persona que representa la barbàrie de la imposició de la igualtat amb independència del que valguin les persones.
El segon tema sí que és important. Molt important. Si Catalunya vol continuar aixecant expectatives i ser el que un dia va ser, s'ha de desfer d'un Govern que l'ha maltractat i trepitjat.

Evidentment les notícies polítiques seran molt més prolífiques, però com a català, el que més interès em desperta són les eleccions catalanes.

Des d'aquí continuarem comentant, amb més o menys freqüència, les notícies que ens aniran afectant a l'home del carrer.

QUIN FÀSTIC

Situació d'ahir: La meva xicota i jo a la terrassa de la cafeteria de la Facultat de Jurídiques de Tarragona comentat dubtes de l’assignatura de Dret d’obligacions i contractes, anomenada Civil II abans d’instaurar-se el pla educatiu a la bolonyesa.

Parlàvem i discutíem, plàcidament, sobre l’assignatura en qüestió amb l’anar i venir constant de companys que ens saludaven. Ambient universitari tranquil i relaxat d’un dijous al vespre que de sobte es va veure interromput. La causa? Els companys de les taules que teníem a dreta i esquerra. A una taula quatre usuaris de la universitat (no em ve de gust anomenar-los estudiants) parlaven fort, ben fort per a que tothom sabés quanta cervesa eren capaços de beure mentre es fumaven un porro. Suposo que per ells deu ser un rollo guay poder-se fumar un peta de trankis amb la penya a la facul, però per mi, que em repugna l’olor de la marihuana, és un acte d’incivisme i mala educació que fa que cada dia tingui més ganes d’acabar la carrera a fi d’abandonar una facultat plagada de brètols. A l’altre taula el panorama no era millor. Dos nois i una noia també xerrant ben fort com només som capaços de fer els ciutadans del país de més a sota dels Pirineus. La xerrameca de la taula, però, es va interrompre pels crits de la noia (que semblava sortida de Física o Química) que deia ¡ai madre mía que ajco! Que ajco que me dan a mi loh bixo esoh! Em vaig girar pensant que em trobaria una taràntula però no, no era una taràntula, era un simple grill que es passejava per allí oferint-nos el cric-cric que des de petit m’ha agradat. El cant, de sobte, es va aturar per la brutal trepitjada d’un dels companys de la noia que va acabar amb la vida del grill. Quina trista actualització de les gestes heroiques medievals intercanviant un drac per un inofensiu grill, una donzella per la Vane o Yoli de torn i un cavaller per un... un qui sap què!

En fi, que vaig marxar per no continuar submergit en aquell mar nauseabund de poca-soltes i mal educats. Això sí, em vaig emportar un bon mal de cap per haver respirat la droga emblema dels ganduls.

AND THE NOBEL GOES TO... OBAMA!

Ahir llegia amb estupor que Obama obtindrà el Premi Nobel de la Pau. Un dels motius era la seva lluita per la "desnucleartizacio", argument vàlid per també atorgar aquest premi al ja desaparegut Kim Il-Sung.



Salvador Sostres sovint és genial. Avui és el cas i ha escrit a l'Avui l'article que recull la meva opinió del tema. No afegiria res més:

Un premi ridícul.

Per si calia subratllar encara més la indecència d'aquests premis, ahir el president Obama era obsequiat amb el Nobel de la pau. Primer hi ha el ridícul de premiar algú que acaba d'arribar, i que no només no ha fet res sinó que no ha ni acomplert les seves promeses electorals més espetegants, com per exemple tancar-me Guantánamo, que com tothom sap, és l'únic racó de democràcia a Cuba. Hi ha aquest populisme de baixa estofa, aquest pancartisme de la tal acadèmia que converteixen els seus premis en propaganda barata dels valors que han fet decaure Occident. Recordem que un terrorista com Arafat va tenir premi Nobel, ben igualment que aquella bestiota que fa dir-se Harold Pinter i a qui Tony Blair qualificà, tan sàviament, d'"imbècil". La socialdemocràcia fa un mal terrible. Genera pensament feble i ànimes mediocres. Esperit Ikea. Si algun president americà dels darrers temps es mereix el premi Nobel, aquest és sens dubte George Walker Bush, que va arrencar el dictador d'Iraq i va permetre que els israelians es poguessin per fi defensar dels brutals i constants atacs dels palestins. Ha fet molt més per la pau al món l'exèrcit americà que les manifestacions contra Amèrica. George, voldria per a tu aquest premi. I que com a discurs d'agraïment, bombardegessis desmesuradament l'Acadèmia. Passa com el president Laporta, que he llegit que va dir-li "imbècil" al president d'Extremadura. Després d'haver-nos robat tant, després d'haver-nos insultat tant, ja era hora que algun català tingués la dignitat de tornar-s'hi. Ja n'hi ha prou! Hem d'alçar-nos d'una vegada. L'Acadèmia Nobel és el museu del covard i el comunisme, de la immoralitat, i del pitjor gust literari. Aquesta condecoració ridícula ha d'avergonyir el mateix president si encara conserva 2 dits de cervell, perquè a ningú no se li escapa que és una pantomima publicitària donar-li un premi així a qui acaba d'estrenar-se en lloc d'esperar al final de la seva trajectòria política per poder fer un balanç reposat de la seva feina.

Serà interessant continuar seguint la trajectòria d'aquests premis. Qui sap, potser Gaspar Llamazares rep el proper Nobel d'Economia.

PER CATALUNYA!

Se hace saber a todos generalmente, de parte de los tres Excelentísimos Comunes, considerando el parecer de los Señores de la Junta de Gobierno, personas asociadas, nobles, ciudadanos y oficiales de guerra, que separadamente están impidiendo que los enemigos se internen en la ciudad; atendiendo que la deplorable infelicidad de esta ciudad, en la que hoy reside la libertad de todo el Principado y de toda España, está expuesta al último extremo de someterse a una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representando así a los padres de la Patria que se afligen de la desgracia irreparable que amenaza el favor e injusto encono de las armas franco-españolas, haciendo seria reflexión del estado en que los enemigos del Rey N.S., de nuestra libertad y Patria, están apostados ocupando todas las brechas, cortaduras, baluartes del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia.

(...)

Se hace también saber, que siendo la esclavitud cierta y forzosa, en obligación de sus cargos, explican, declaran y protestan los presentes, y dan testimonio a las generaciones venideras, de que han ejecutado las últimas exhortaciones y esfuerzos, quejándose de todos los males, ruinas y desolaciones que sobrevengan a nuestra común y afligida Patria, y extermine todos los honores y privilegios, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la Patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, a fin de derramar gloriosamente su sangre y su vida por su Rey, por su honor, por la Patria y por la libertad de toda España.

Y finalmente dicen y hacen saber, que si después de una hora de publicado el pregón, no comparezca gente suficiente para ejecutar la ideada empresa, es forzoso, preciso y necesario llamar y pedir capitulación a los enemigos, antes de llegar la noche, para no exponer a la más lamentable ruina de la Ciudad, para no exponerla a un saqueo general que profane los Santos Templos, y al sacrificio de niños, mujeres y a los religiosos. Y para que a todos sea generalmente notorio, que con voz alta, clara e inteligible sea publicado por todas las calles de la presente ciudad.

Pregó de Rafael Casanova donat l'11 de setembre de 1714.

EL FOC QUE CREIX

Reprodueixo a continuació l'article que vaig enviar al Diari de Tarragona fa uns dies i que ha apregut avui en la secció Línea Abierta.


El foc que creix

El socialisme i l’esquerra en general, amb l’excusa de modelar una societat perfecta, legisla a tort i a dret temes que afecten d’una manera fonamental l’autonomia i la llibertat de les persones. Si no pot legislar, igualment s’immiscuïx moralment en afers que en principi no els hauria d’afectar.

L’Espanya actual n’és un exemple. Només cal fer una ullada a aquesta última setmana. El primer cas és un pèl anecdòtic però no per això menys rellevant. Un pub de Sada (La Corunya) ha organitzat un concurs on es premiarà la faldilla més curta. Les crítiques no s’han fet esperar. D’una banda l’alcalde de la localitat, del BNG (esquerra nacionalista), ha dit que es tracta d’un concurs masclista i vexatori i ha demanat (atès que no pot prohibir) a la societat que per ètica no assisteixi a la festa on, diu, es tracta la dona com un objecte mercantil. D’altra banda, Lupe Ces, de l’associació feminista Marcha Mundial das Mulleres ha anat més enllà i ha dit que aquests tipus d’accions tenen les morts per violència masclista a l’altra cara de la moneda. Finalment, degut a aquest allau de crítiques, els responsables del pub han decidit canviar el concurs per la “Festa de la minifaldilla i els pantalons curts.”

El segon cas el protagonitza el ministre de Justícia Francisco Caamaño atacant frontalment els metges possibles objectors de consciència de la nova i sinistra Llei de l’Avortament (encara en avantprojecte), dient que es considerarà desobediència civil el fet que es neguin a avortar quan des de l’Organització Mèdica Col·legial es diu que l’objecció de consciència és un criteri universal de la professió mèdica.

En els dos casos el centre del debat és el mateix, la llibertat. Una llibertat que corre el perill de desaparèixer amb l’excusa de viure en una societat millor. On està la llibertat de les noies a lluir les seves cames? Si no fan mal a ningú i elles volen mostrar quelcom tant bonic de l’anatomia femenina per guanyar un concurs on rau el problema? Defensem primer de tot la llibertat de decidir de les noies. El segon cas és més perillós si cap. Des de les Corts Generals s’obliga als metges a trencar el jurament hipocràtic. Quelcom tant esgarrifós com l’avortament és obligació ara dels metges perquè així ho vol el Govern.

La llibertat es conquesta i preserva mitjançant l’acció i aguait de la societat civil. Cal anar amb cura amb l’aparell estatal. George Washington digué que l’Estat, a l’igual que el foc, és un servent perillós i un amo terrible. Amb un Govern marcadament estatalista com l’Executiu Zapatero cal tenir cura de que aquest foc no esdevingui un incendi.

RIUDOMS A L'AVELLANA

Ja fa anys que estudio a Tarragona i en virtut d'aquesta situació la meva vida s'ha anat adaptant a l'antiga capital de l'Imperi Romà. Actualment tinc mitja vida allí. Hi estic finalitzant la carrera, hi treballo, hi tinc les meves amistats i la meva parella, hi tinc la majoria de companys de partit. De fet, a Riudoms només hi dormo.

No obstant, tot i fer la meva vida a la ciutat de Tarragona sempre que puc i tinc ocasió de treballar per Riudoms ho faig. Així, d'aquesta manera ja fa quatre anys que treballo formant part del Comité Organitzador de la Fira de l'Avellana.Així doncs, demà a 2/4 de nou del vespre s'inaugura la 29a Fira de l'Avellana i 410a Fira de Sant Llorenç.
Durant un cap de setmana Riudoms estarà volcat en la tradició i el comerç. Comerç i tradició, pilars de la nostra civilització, ara fonamenten un cap de setmana de Riudoms.


Benvinguts tots a la Fira de l'Avellana.

L'ALIANÇA DESIGUAL

Mingote. Artista gràfic, membre de la RAE i imputat per la representant nacional del jacobinisme i flagell de la diversitat espanyola, Rosa Díez, l’any 1994 quan aquesta última encara no tenia pànic a la disloución de la Nación i formava part de l’executiu basc de maneta del PNB.

Els dibuixos de Mingote que miro setmanalment a l’XL Semanal rarament em produeixen cap somriure, francament no són del meu gust. No obstant, fa unes setmanes la va clavar. Em refereixo a aquest:

Avui dia que el senyor ZP és el capdavanter amb la caríssima i inútil iniciativa de l’Alianza de Civilizaciones de l’àrdua tasca de posar pau entre moros i cristians després que al cap de segles ningú ho hagi pogut fer, després de ser Occident testimoni nombroses vegades que l’Islam, a banda d’una religió, és una ideologia totalitària, després de que a casa nostra haguem d’aguantar imposicions i insolències per part de musulmans, algú explica gràfica i planerament què significa voler arribar a acords amb l’Islam.

SINDICATS

Sindicats. Organitzacions que diuen defensar els interessos de la classe treballadora davant els excessos de l’empresariat.

D’acord que els sindicats han contribuït a eliminar l’explotació laboral (l’Europa continental del s.XIX) i han protagonitzat incursions a la democràcia (el sindicat Solidaritat a la Polònia pre democràtica) en països tiranitzats, però avui dia no queda res d’allò.

Avui dia serveixen per protegir els seus propis interessos. Avui dia han esdevingut en una mena de vàlvula d’escapament del món del treball de gent amb molta cara dura i poques ganes de treballar.

Això em porta a pensar en el diàleg social. Així l’interpreta Eneko al digital 20minutos.es:

Avui dia és el revés. Els treballadors no podem gaudir de més flexibilitat laboral per la pressió d’aquests grups, amén de les actituds furibundament socialistes de l’actual Govern. Semblem segrestats per aquestes organitzacions que lluny d’ajudar a les famílies treballadores han usurpat les nostres aspiracions i s’han convertit en pressumptes altaveus dels assalariats per mitjà del despotisme.

Per més inri els hem de mantenir nosaltres. L’últim exemple el tenim a casa. El Govern de la Generalitat ha repartit a UGT i CCOO 940.199 euros i 996.699 euros respectivament per tal de, segons diuen, desenvolupar projectes i actuacions d'impuls de la participació i millora de les condicions laborals dels treballadors.

Als Estats Units es va fer un estudi que va concloure que les àrees industrialitzades amb menys influència de sindicats eren les més dinàmiques. No fa falta fer aquest estudi aquí, podem veure dia a dia com en els sindicats, en un abominable exercici de cinisme, són capaços de carregar-se tota possibilitat de millora de condicions laborals dels treballadors mentre culpen el capitalisme del mals que ells empitjoraran.

EL PREU DE VOLER SER EL QUE NO SOM

Catalunya, qui t’ha vist i qui et veu. Hem passat de reclamar la nostra identitat per la via de ser una regió europea econòmica i industrialment potent a buscar-la per mitjà del dispendi sense sentit promocionant-nos com si d’un Estat ens tractéssim.

Els ciutadans de Catalunya, a l’igual que la resta de ciutadans espanyols i, com no, de la majoria d’europeus té poca consciència respecte la seva butxaca. Acceptem l’asfixiant càrrega impositiva com quelcom inevitable i com si no hi hagués res a fer. Els petits brots d’indignació sorgeixen de tant en tant des de postures de l’esquerra demagoga (per què he de mantenir l’Exèrcit si jo sóc molt pacífic?) del republicanisme militant (no em dóna la gana de mantenir un Borbó) i a mi em surt per fets tan trivials com pagar taxes administratives, amén de saber que els meus impostos serveixen per subvencionar entitats de tot tipus (latin kings inclosos).

Ara, però, la meva indignació ve d’anar fent un seguiment de les accions que va fent pel món un dels personatges més lamentables de l’escena política catalana, Josep Lluís Carod Rovira. Carod Rovira, personatge públic que va passar de ser un element clau i un pes pesat de la primera edició del Tripartit a una espècie de ministre d’afers exteriors de Catalunya amb un gust pel luxe i el dispendi desmesurat i totalment desconnectat de l’home de a peu.

Aquest home ha gastat 52.000 euros a Moçambic repartint profilàctics, a regalat un milió d’euros per promoure el bilingüisme a l’Ecuador, ha gastat 2,2 milions d’euros el 2008 per obrir ambaixades on els delegats tenen un sou mitjà de 88.000 euros i unes dietes mensuals de 12.000 euros que no cal justificar. Tot això sufragat a base de saquejar les nostres butxaques.

Catalunya no és un Estat. Ho serà? No sóc futuròleg. El que està clar és que mentre no ho sigui no es pot anar actuant com a tal a costa de les butxaques dels ciutadans. Hem passat de Maria Antonieta menjant pastissets a Versalles mentre el poble francès patia gana a Carod Rovira endollant familiars a luxoses ambaixades mentre cada vegada més famílies han d’anar a Càritas.

No se quin color tindrà el proper Govern de la Generalitat però sí sé què Catalunya no necessita: polítics irresponsables fanàtics del dispendi.

DE NOU A LA SENDA BLOCAIRE

Avui és una data assenyalada. Ni més ni menys que la festa nacional dels EUA. De manera més propera, avui dissabte 4 de juliol hi ha nova Executiva Provincial de les Noves Generacions del PP a Tarragona i jo em reincorporo a la senda blocaire.

Quasi dos mesos sense escriure, quasi 60 dies on una legió de fans s’ha quedat sense gaudir de les meves sàvies paraules.

Estudis, feina, vida privada, qualsevol motiu era suficient per no escriure, però això ha finalitzat.

Servidor es cansa d’aguantar dia rera dia la incompetència de qui el governa i es vulgui o no, aixecar la veu sempre és una via de lluita. D’aquesta manera, doncs, per a alegria i gaudi dels milions de lectors que tinc, em reincorporo a la sana i satisfactòria tasca d’escriure.

Avís a navegants:

- Des d’avui modero comentaris. M’he cansat d’aguantar presumptes patriotes que fan de la ignorància i el mal gust el seu cavall de batalla.

- Sóc militant del PP però aquest bloc és meu. Les opinions que aquí vesso provenen del meu cap i el meu cor i no de Gènova 13.

- Majoritàriament, la temàtica del bloc és política si bé em permetre el luxe alguna vegada d’escriure articles de caire literari, filosòfic, cinèfil i musical.

Salutacions i benvinguts de nou!

PRIMERA BASTONADA

Quan aquest blog tenia més activitat ja vaig manifestar la meva disconformitat amb el nou Executiu basc. Celebrava que el Partit Popular tingués el comandament de la Cambra basca però no que donés suport al PSOE.

Continuo pensant el mateix. PP i PSOE és un pacte contra natura. Què els uneix? En principi el “constitucionalisme” i la lluita contra la ETA. Fins aquí d’acord atès que el PP ha fet de la defensa de la Constitució i la lluita contra els pistolers dos dels eixos principals de la seva política. No obstant, és suficient? El Partit Popular, per moltes apel·lacions que es facin al tant repetit “centre” és una formació de centre-dreta, un partit que s’emmarca en la dreta liberal-conservadora i els seus votants i militants ens considerem gent de dretes. On vull anar a parar?

Llegia fa dos a Libertad Digital el següent: El lehendakari, Patxi López, ha asumido el cargo como lehendakari en el interior de la Casa de Juntas de Gernika sobre un ejemplar del Estatuto de Guernica. No ha habido ningún tipo de referencias religiosas: ni Biblia ni tampoco crucifijo i A diferencia de sus predecesores, Patxi López no ha jurado el cargo, sino que lo ha prometido. Tampoco ha pronunciado la expresión "ante Dios humillado" que han utilizado los lehendakaris nacionalistas. Justificándose en su laicismo, ha sustituido esta frase por una expresión de respeto hacia la sociedad vasca.

El PNB és nacionalista i té tot el dret a ser-ho. Com a formació nacionalista aglutina independentistes, sobiranistes, autonomistes, etc. i es pot equiparar a CiU tret d’alguns aspectes. Quins? L’obert conservadurisme del PNB que ha fet que d’Euskadi una terra pròspera econòmicament i tradicionalista socialment. Coneguts del País Basc així m’ho han manifestat.

Si per molt que el PNB es declara una formació transversal que vol aglutinar el nacionalisme de tota condició però les seves polítiques econòmiques i socials són les d’una formació de centre-dreta per què hem optat pel PSOE? Els Socialistes no són un exemple en la fermesa de la derrota d’ETA precisament i el PNB ha patit a l'igual que quasi totes les formacions democràtiques d'aquest país la violència terrorista etarra a banda que no suposa una amenaça per la Unidad de España per molts deliris que pugui patir aquesta formació.

A banda d’això, que ja vaig mencionar en el post anterior, el que em preocupa és que només prendre possessió del càrrec el lehendakari Francisco Javier López ja ha esborrat de bones a primeres les referències religioses. Ni la Bíblia, ni la Creu, ni Déu han estat testimonis de l’acte. La gent del PP, a banda de creure i defensar l’actual Constitució som gent conservadora i de tradició i veiem amb aquest acte un dels petits però nombrosos passos del PSOE per borrar la tradició i imposar el seu pensament laïcista autoritari.

Tragarem amb això? Quines són les nostres prioritats? No som una formació de dretes? La meva opinió és que més val posar-nos les piles a l’hora de defensar els valors del liberal-conservadorisme (a banda de la Constitució) o ens acabarem convertint en un pal de paller del no-nacionalisme. Aquí a Catalunya ja sabem com acaben els pals de paller, sucumbint als cants de sirena socialistes per rebre bastonada rere bastonada.