QUIN FÀSTIC

Situació d'ahir: La meva xicota i jo a la terrassa de la cafeteria de la Facultat de Jurídiques de Tarragona comentat dubtes de l’assignatura de Dret d’obligacions i contractes, anomenada Civil II abans d’instaurar-se el pla educatiu a la bolonyesa.

Parlàvem i discutíem, plàcidament, sobre l’assignatura en qüestió amb l’anar i venir constant de companys que ens saludaven. Ambient universitari tranquil i relaxat d’un dijous al vespre que de sobte es va veure interromput. La causa? Els companys de les taules que teníem a dreta i esquerra. A una taula quatre usuaris de la universitat (no em ve de gust anomenar-los estudiants) parlaven fort, ben fort per a que tothom sabés quanta cervesa eren capaços de beure mentre es fumaven un porro. Suposo que per ells deu ser un rollo guay poder-se fumar un peta de trankis amb la penya a la facul, però per mi, que em repugna l’olor de la marihuana, és un acte d’incivisme i mala educació que fa que cada dia tingui més ganes d’acabar la carrera a fi d’abandonar una facultat plagada de brètols. A l’altre taula el panorama no era millor. Dos nois i una noia també xerrant ben fort com només som capaços de fer els ciutadans del país de més a sota dels Pirineus. La xerrameca de la taula, però, es va interrompre pels crits de la noia (que semblava sortida de Física o Química) que deia ¡ai madre mía que ajco! Que ajco que me dan a mi loh bixo esoh! Em vaig girar pensant que em trobaria una taràntula però no, no era una taràntula, era un simple grill que es passejava per allí oferint-nos el cric-cric que des de petit m’ha agradat. El cant, de sobte, es va aturar per la brutal trepitjada d’un dels companys de la noia que va acabar amb la vida del grill. Quina trista actualització de les gestes heroiques medievals intercanviant un drac per un inofensiu grill, una donzella per la Vane o Yoli de torn i un cavaller per un... un qui sap què!

En fi, que vaig marxar per no continuar submergit en aquell mar nauseabund de poca-soltes i mal educats. Això sí, em vaig emportar un bon mal de cap per haver respirat la droga emblema dels ganduls.

AND THE NOBEL GOES TO... OBAMA!

Ahir llegia amb estupor que Obama obtindrà el Premi Nobel de la Pau. Un dels motius era la seva lluita per la "desnucleartizacio", argument vàlid per també atorgar aquest premi al ja desaparegut Kim Il-Sung.



Salvador Sostres sovint és genial. Avui és el cas i ha escrit a l'Avui l'article que recull la meva opinió del tema. No afegiria res més:

Un premi ridícul.

Per si calia subratllar encara més la indecència d'aquests premis, ahir el president Obama era obsequiat amb el Nobel de la pau. Primer hi ha el ridícul de premiar algú que acaba d'arribar, i que no només no ha fet res sinó que no ha ni acomplert les seves promeses electorals més espetegants, com per exemple tancar-me Guantánamo, que com tothom sap, és l'únic racó de democràcia a Cuba. Hi ha aquest populisme de baixa estofa, aquest pancartisme de la tal acadèmia que converteixen els seus premis en propaganda barata dels valors que han fet decaure Occident. Recordem que un terrorista com Arafat va tenir premi Nobel, ben igualment que aquella bestiota que fa dir-se Harold Pinter i a qui Tony Blair qualificà, tan sàviament, d'"imbècil". La socialdemocràcia fa un mal terrible. Genera pensament feble i ànimes mediocres. Esperit Ikea. Si algun president americà dels darrers temps es mereix el premi Nobel, aquest és sens dubte George Walker Bush, que va arrencar el dictador d'Iraq i va permetre que els israelians es poguessin per fi defensar dels brutals i constants atacs dels palestins. Ha fet molt més per la pau al món l'exèrcit americà que les manifestacions contra Amèrica. George, voldria per a tu aquest premi. I que com a discurs d'agraïment, bombardegessis desmesuradament l'Acadèmia. Passa com el president Laporta, que he llegit que va dir-li "imbècil" al president d'Extremadura. Després d'haver-nos robat tant, després d'haver-nos insultat tant, ja era hora que algun català tingués la dignitat de tornar-s'hi. Ja n'hi ha prou! Hem d'alçar-nos d'una vegada. L'Acadèmia Nobel és el museu del covard i el comunisme, de la immoralitat, i del pitjor gust literari. Aquesta condecoració ridícula ha d'avergonyir el mateix president si encara conserva 2 dits de cervell, perquè a ningú no se li escapa que és una pantomima publicitària donar-li un premi així a qui acaba d'estrenar-se en lloc d'esperar al final de la seva trajectòria política per poder fer un balanç reposat de la seva feina.

Serà interessant continuar seguint la trajectòria d'aquests premis. Qui sap, potser Gaspar Llamazares rep el proper Nobel d'Economia.

PER CATALUNYA!

Se hace saber a todos generalmente, de parte de los tres Excelentísimos Comunes, considerando el parecer de los Señores de la Junta de Gobierno, personas asociadas, nobles, ciudadanos y oficiales de guerra, que separadamente están impidiendo que los enemigos se internen en la ciudad; atendiendo que la deplorable infelicidad de esta ciudad, en la que hoy reside la libertad de todo el Principado y de toda España, está expuesta al último extremo de someterse a una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representando así a los padres de la Patria que se afligen de la desgracia irreparable que amenaza el favor e injusto encono de las armas franco-españolas, haciendo seria reflexión del estado en que los enemigos del Rey N.S., de nuestra libertad y Patria, están apostados ocupando todas las brechas, cortaduras, baluartes del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia.

(...)

Se hace también saber, que siendo la esclavitud cierta y forzosa, en obligación de sus cargos, explican, declaran y protestan los presentes, y dan testimonio a las generaciones venideras, de que han ejecutado las últimas exhortaciones y esfuerzos, quejándose de todos los males, ruinas y desolaciones que sobrevengan a nuestra común y afligida Patria, y extermine todos los honores y privilegios, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la Patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, a fin de derramar gloriosamente su sangre y su vida por su Rey, por su honor, por la Patria y por la libertad de toda España.

Y finalmente dicen y hacen saber, que si después de una hora de publicado el pregón, no comparezca gente suficiente para ejecutar la ideada empresa, es forzoso, preciso y necesario llamar y pedir capitulación a los enemigos, antes de llegar la noche, para no exponer a la más lamentable ruina de la Ciudad, para no exponerla a un saqueo general que profane los Santos Templos, y al sacrificio de niños, mujeres y a los religiosos. Y para que a todos sea generalmente notorio, que con voz alta, clara e inteligible sea publicado por todas las calles de la presente ciudad.

Pregó de Rafael Casanova donat l'11 de setembre de 1714.

EL FOC QUE CREIX

Reprodueixo a continuació l'article que vaig enviar al Diari de Tarragona fa uns dies i que ha apregut avui en la secció Línea Abierta.


El foc que creix

El socialisme i l’esquerra en general, amb l’excusa de modelar una societat perfecta, legisla a tort i a dret temes que afecten d’una manera fonamental l’autonomia i la llibertat de les persones. Si no pot legislar, igualment s’immiscuïx moralment en afers que en principi no els hauria d’afectar.

L’Espanya actual n’és un exemple. Només cal fer una ullada a aquesta última setmana. El primer cas és un pèl anecdòtic però no per això menys rellevant. Un pub de Sada (La Corunya) ha organitzat un concurs on es premiarà la faldilla més curta. Les crítiques no s’han fet esperar. D’una banda l’alcalde de la localitat, del BNG (esquerra nacionalista), ha dit que es tracta d’un concurs masclista i vexatori i ha demanat (atès que no pot prohibir) a la societat que per ètica no assisteixi a la festa on, diu, es tracta la dona com un objecte mercantil. D’altra banda, Lupe Ces, de l’associació feminista Marcha Mundial das Mulleres ha anat més enllà i ha dit que aquests tipus d’accions tenen les morts per violència masclista a l’altra cara de la moneda. Finalment, degut a aquest allau de crítiques, els responsables del pub han decidit canviar el concurs per la “Festa de la minifaldilla i els pantalons curts.”

El segon cas el protagonitza el ministre de Justícia Francisco Caamaño atacant frontalment els metges possibles objectors de consciència de la nova i sinistra Llei de l’Avortament (encara en avantprojecte), dient que es considerarà desobediència civil el fet que es neguin a avortar quan des de l’Organització Mèdica Col·legial es diu que l’objecció de consciència és un criteri universal de la professió mèdica.

En els dos casos el centre del debat és el mateix, la llibertat. Una llibertat que corre el perill de desaparèixer amb l’excusa de viure en una societat millor. On està la llibertat de les noies a lluir les seves cames? Si no fan mal a ningú i elles volen mostrar quelcom tant bonic de l’anatomia femenina per guanyar un concurs on rau el problema? Defensem primer de tot la llibertat de decidir de les noies. El segon cas és més perillós si cap. Des de les Corts Generals s’obliga als metges a trencar el jurament hipocràtic. Quelcom tant esgarrifós com l’avortament és obligació ara dels metges perquè així ho vol el Govern.

La llibertat es conquesta i preserva mitjançant l’acció i aguait de la societat civil. Cal anar amb cura amb l’aparell estatal. George Washington digué que l’Estat, a l’igual que el foc, és un servent perillós i un amo terrible. Amb un Govern marcadament estatalista com l’Executiu Zapatero cal tenir cura de que aquest foc no esdevingui un incendi.

RIUDOMS A L'AVELLANA

Ja fa anys que estudio a Tarragona i en virtut d'aquesta situació la meva vida s'ha anat adaptant a l'antiga capital de l'Imperi Romà. Actualment tinc mitja vida allí. Hi estic finalitzant la carrera, hi treballo, hi tinc les meves amistats i la meva parella, hi tinc la majoria de companys de partit. De fet, a Riudoms només hi dormo.

No obstant, tot i fer la meva vida a la ciutat de Tarragona sempre que puc i tinc ocasió de treballar per Riudoms ho faig. Així, d'aquesta manera ja fa quatre anys que treballo formant part del Comité Organitzador de la Fira de l'Avellana.Així doncs, demà a 2/4 de nou del vespre s'inaugura la 29a Fira de l'Avellana i 410a Fira de Sant Llorenç.
Durant un cap de setmana Riudoms estarà volcat en la tradició i el comerç. Comerç i tradició, pilars de la nostra civilització, ara fonamenten un cap de setmana de Riudoms.


Benvinguts tots a la Fira de l'Avellana.

L'ALIANÇA DESIGUAL

Mingote. Artista gràfic, membre de la RAE i imputat per la representant nacional del jacobinisme i flagell de la diversitat espanyola, Rosa Díez, l’any 1994 quan aquesta última encara no tenia pànic a la disloución de la Nación i formava part de l’executiu basc de maneta del PNB.

Els dibuixos de Mingote que miro setmanalment a l’XL Semanal rarament em produeixen cap somriure, francament no són del meu gust. No obstant, fa unes setmanes la va clavar. Em refereixo a aquest:

Avui dia que el senyor ZP és el capdavanter amb la caríssima i inútil iniciativa de l’Alianza de Civilizaciones de l’àrdua tasca de posar pau entre moros i cristians després que al cap de segles ningú ho hagi pogut fer, després de ser Occident testimoni nombroses vegades que l’Islam, a banda d’una religió, és una ideologia totalitària, després de que a casa nostra haguem d’aguantar imposicions i insolències per part de musulmans, algú explica gràfica i planerament què significa voler arribar a acords amb l’Islam.

SINDICATS

Sindicats. Organitzacions que diuen defensar els interessos de la classe treballadora davant els excessos de l’empresariat.

D’acord que els sindicats han contribuït a eliminar l’explotació laboral (l’Europa continental del s.XIX) i han protagonitzat incursions a la democràcia (el sindicat Solidaritat a la Polònia pre democràtica) en països tiranitzats, però avui dia no queda res d’allò.

Avui dia serveixen per protegir els seus propis interessos. Avui dia han esdevingut en una mena de vàlvula d’escapament del món del treball de gent amb molta cara dura i poques ganes de treballar.

Això em porta a pensar en el diàleg social. Així l’interpreta Eneko al digital 20minutos.es:

Avui dia és el revés. Els treballadors no podem gaudir de més flexibilitat laboral per la pressió d’aquests grups, amén de les actituds furibundament socialistes de l’actual Govern. Semblem segrestats per aquestes organitzacions que lluny d’ajudar a les famílies treballadores han usurpat les nostres aspiracions i s’han convertit en pressumptes altaveus dels assalariats per mitjà del despotisme.

Per més inri els hem de mantenir nosaltres. L’últim exemple el tenim a casa. El Govern de la Generalitat ha repartit a UGT i CCOO 940.199 euros i 996.699 euros respectivament per tal de, segons diuen, desenvolupar projectes i actuacions d'impuls de la participació i millora de les condicions laborals dels treballadors.

Als Estats Units es va fer un estudi que va concloure que les àrees industrialitzades amb menys influència de sindicats eren les més dinàmiques. No fa falta fer aquest estudi aquí, podem veure dia a dia com en els sindicats, en un abominable exercici de cinisme, són capaços de carregar-se tota possibilitat de millora de condicions laborals dels treballadors mentre culpen el capitalisme del mals que ells empitjoraran.

EL PREU DE VOLER SER EL QUE NO SOM

Catalunya, qui t’ha vist i qui et veu. Hem passat de reclamar la nostra identitat per la via de ser una regió europea econòmica i industrialment potent a buscar-la per mitjà del dispendi sense sentit promocionant-nos com si d’un Estat ens tractéssim.

Els ciutadans de Catalunya, a l’igual que la resta de ciutadans espanyols i, com no, de la majoria d’europeus té poca consciència respecte la seva butxaca. Acceptem l’asfixiant càrrega impositiva com quelcom inevitable i com si no hi hagués res a fer. Els petits brots d’indignació sorgeixen de tant en tant des de postures de l’esquerra demagoga (per què he de mantenir l’Exèrcit si jo sóc molt pacífic?) del republicanisme militant (no em dóna la gana de mantenir un Borbó) i a mi em surt per fets tan trivials com pagar taxes administratives, amén de saber que els meus impostos serveixen per subvencionar entitats de tot tipus (latin kings inclosos).

Ara, però, la meva indignació ve d’anar fent un seguiment de les accions que va fent pel món un dels personatges més lamentables de l’escena política catalana, Josep Lluís Carod Rovira. Carod Rovira, personatge públic que va passar de ser un element clau i un pes pesat de la primera edició del Tripartit a una espècie de ministre d’afers exteriors de Catalunya amb un gust pel luxe i el dispendi desmesurat i totalment desconnectat de l’home de a peu.

Aquest home ha gastat 52.000 euros a Moçambic repartint profilàctics, a regalat un milió d’euros per promoure el bilingüisme a l’Ecuador, ha gastat 2,2 milions d’euros el 2008 per obrir ambaixades on els delegats tenen un sou mitjà de 88.000 euros i unes dietes mensuals de 12.000 euros que no cal justificar. Tot això sufragat a base de saquejar les nostres butxaques.

Catalunya no és un Estat. Ho serà? No sóc futuròleg. El que està clar és que mentre no ho sigui no es pot anar actuant com a tal a costa de les butxaques dels ciutadans. Hem passat de Maria Antonieta menjant pastissets a Versalles mentre el poble francès patia gana a Carod Rovira endollant familiars a luxoses ambaixades mentre cada vegada més famílies han d’anar a Càritas.

No se quin color tindrà el proper Govern de la Generalitat però sí sé què Catalunya no necessita: polítics irresponsables fanàtics del dispendi.

DE NOU A LA SENDA BLOCAIRE

Avui és una data assenyalada. Ni més ni menys que la festa nacional dels EUA. De manera més propera, avui dissabte 4 de juliol hi ha nova Executiva Provincial de les Noves Generacions del PP a Tarragona i jo em reincorporo a la senda blocaire.

Quasi dos mesos sense escriure, quasi 60 dies on una legió de fans s’ha quedat sense gaudir de les meves sàvies paraules.

Estudis, feina, vida privada, qualsevol motiu era suficient per no escriure, però això ha finalitzat.

Servidor es cansa d’aguantar dia rera dia la incompetència de qui el governa i es vulgui o no, aixecar la veu sempre és una via de lluita. D’aquesta manera, doncs, per a alegria i gaudi dels milions de lectors que tinc, em reincorporo a la sana i satisfactòria tasca d’escriure.

Avís a navegants:

- Des d’avui modero comentaris. M’he cansat d’aguantar presumptes patriotes que fan de la ignorància i el mal gust el seu cavall de batalla.

- Sóc militant del PP però aquest bloc és meu. Les opinions que aquí vesso provenen del meu cap i el meu cor i no de Gènova 13.

- Majoritàriament, la temàtica del bloc és política si bé em permetre el luxe alguna vegada d’escriure articles de caire literari, filosòfic, cinèfil i musical.

Salutacions i benvinguts de nou!

PRIMERA BASTONADA

Quan aquest blog tenia més activitat ja vaig manifestar la meva disconformitat amb el nou Executiu basc. Celebrava que el Partit Popular tingués el comandament de la Cambra basca però no que donés suport al PSOE.

Continuo pensant el mateix. PP i PSOE és un pacte contra natura. Què els uneix? En principi el “constitucionalisme” i la lluita contra la ETA. Fins aquí d’acord atès que el PP ha fet de la defensa de la Constitució i la lluita contra els pistolers dos dels eixos principals de la seva política. No obstant, és suficient? El Partit Popular, per moltes apel·lacions que es facin al tant repetit “centre” és una formació de centre-dreta, un partit que s’emmarca en la dreta liberal-conservadora i els seus votants i militants ens considerem gent de dretes. On vull anar a parar?

Llegia fa dos a Libertad Digital el següent: El lehendakari, Patxi López, ha asumido el cargo como lehendakari en el interior de la Casa de Juntas de Gernika sobre un ejemplar del Estatuto de Guernica. No ha habido ningún tipo de referencias religiosas: ni Biblia ni tampoco crucifijo i A diferencia de sus predecesores, Patxi López no ha jurado el cargo, sino que lo ha prometido. Tampoco ha pronunciado la expresión "ante Dios humillado" que han utilizado los lehendakaris nacionalistas. Justificándose en su laicismo, ha sustituido esta frase por una expresión de respeto hacia la sociedad vasca.

El PNB és nacionalista i té tot el dret a ser-ho. Com a formació nacionalista aglutina independentistes, sobiranistes, autonomistes, etc. i es pot equiparar a CiU tret d’alguns aspectes. Quins? L’obert conservadurisme del PNB que ha fet que d’Euskadi una terra pròspera econòmicament i tradicionalista socialment. Coneguts del País Basc així m’ho han manifestat.

Si per molt que el PNB es declara una formació transversal que vol aglutinar el nacionalisme de tota condició però les seves polítiques econòmiques i socials són les d’una formació de centre-dreta per què hem optat pel PSOE? Els Socialistes no són un exemple en la fermesa de la derrota d’ETA precisament i el PNB ha patit a l'igual que quasi totes les formacions democràtiques d'aquest país la violència terrorista etarra a banda que no suposa una amenaça per la Unidad de España per molts deliris que pugui patir aquesta formació.

A banda d’això, que ja vaig mencionar en el post anterior, el que em preocupa és que només prendre possessió del càrrec el lehendakari Francisco Javier López ja ha esborrat de bones a primeres les referències religioses. Ni la Bíblia, ni la Creu, ni Déu han estat testimonis de l’acte. La gent del PP, a banda de creure i defensar l’actual Constitució som gent conservadora i de tradició i veiem amb aquest acte un dels petits però nombrosos passos del PSOE per borrar la tradició i imposar el seu pensament laïcista autoritari.

Tragarem amb això? Quines són les nostres prioritats? No som una formació de dretes? La meva opinió és que més val posar-nos les piles a l’hora de defensar els valors del liberal-conservadorisme (a banda de la Constitució) o ens acabarem convertint en un pal de paller del no-nacionalisme. Aquí a Catalunya ja sabem com acaben els pals de paller, sucumbint als cants de sirena socialistes per rebre bastonada rere bastonada.

NO ESTÀ ABANDONAT

Porto quasi dos mesos sense actualitzar aquest bloc. Potser algú pensa -amb motius- que l'he abandonat però el que passa és que sense ser aquesta la meva intenció la veritat és que cada dia he tingut menys temps per escriure. Visc un moment de canvis que ha fet rellegar aquest blog a la cua de prioritats. Encara m'estic reorganitzant. Una vegada conclogui aquesta tasca personal continuaré amb el blog. Fins aviat! Mentre, us deixo un interessantíssim article d'economia política de Pablo Molina publicat a Libertad Digital,

ZP y el sueño anarcocapitalista

La labor zapaterista de demolición de la forma estatal de gobierno por medio de fomentarla hasta el paroxismo será algún día reconocida por los anarcocapitalistas, unos adelantados a su tiempo que consideran que la libre organización de la convivencia a través de acuerdos privados es muy superior a la socialdemocracia característica de los sistemas occidentales desde la II Guerra Mundial, un invento moderno que no da ya mucho más de sí. Es evidente que ZP está destruyendo el estado involuntariamente. Él cree que la mejor forma de fortalecerlo es convertirlo en una máquina que cada vez coarte más la libertad individual, grotesca ironía que a estas alturas ningún socialista es capaz de apreciar en sus justos términos. El llamado Estado del Bienestar, expresión con la que denominamos a un sistema de racionamiento de bienes y servicios cuya prestación se arroga el gobierno en exclusiva, es insostenible, como cualquier otra estafa piramidal. En el caso de nuestro sistema de (des)protección social, se da la circunstancia agravante de que los perceptores de ingresos por todos los conceptos no dejan de aumentar, mientras los cotizantes que están en la base forman un conjunto cada vez más reducido; y todo esto se produce a un ritmo vertiginoso.Los cuatro millones de parados, cifra que Zapatero, Solbes y Corbacho juraban por sus muertos que jamás alcanzaríamos, ya están aquí, y eso que todavía nos queda por descender la mitad del precipicio. En esta tesitura, las pensiones públicas no corren peligro alguno, en efecto; pero por la sencilla razón de que dejarán de existir, así que será imposible que les ocurra nada. Pero es que, además, las clases ociosas que viven del dinero de los contribuyentes son cada vez más numerosas, y cada vez devoran una porción mayor del presupuesto. Funcionarios (tres millones), sindicatos sin afiliados, artistas sin clientes, cineastas sin público; oenegés, observatorios de cualquier objeto de observación incluido en la agenda progresista; políticos, analfabetos funcionales o no, con su legión de asesores y gastos suntuarios de todo tipo, forman una casta privilegiada que consume ingentes recursos públicos y agravan el desequilibrio financiero de la nación. Ante ese panorama, la respuesta alocada de Zapatero es acelerar aún más el dispendio; hasta que todo el entramado estalle, en medio de una revuelta global. En efecto, la receta socialista es: "Más gasto público"; que es precisamente lo contrario de lo que cualquier mente sensata sugeriría para aliviar la recesión. No sabemos si este será el fin del estado socialdemócrata, pero es difícil que de este proceso de descomposición acelerada no surja una alternativa que cuestione los fundamentos del sistema actual. Por si todo lo anterior no fuera suficiente, Zapatero está llevando a cabo de forma meticulosa la desarticulación de la idea de estado moderno centralizado, surgida tras la revolución francesa, mediante la continua cesión de soberanía a las nacioncitas periféricas, alguna de las cuales está en pleno proceso de secesión bilateral. Igual algún día la gente industriosa, asfixiada por el clima de opresión política y fiscal, decide autodeterminarse de la casta autonómica y terminamos como los imperios europeos de finales de la Edad Media, con doscientas ciudades libres y un puñado de principados y ducados unidos políticamente, con salvaguarda de los fueros particulares. Zapatero es un adelantado, un visionario, un personaje destacado en la evolución política de las naciones de Occidente, un campeón de la destrucción del orden socialdemócrata. Los ancaps deberían estar entusiasmados con este personaje, un quintacolumnista que barrena sin descanso los pilares del edificio del estado coactivo que tanto dicen odiar. Si yo perteneciera a esa tribu, probablemente acabaría votándole. Tal vez sea éste uno de los pocos casos en que el fin sí justifique los medios.

L'ENEMIC ÉS EL SOCIALISME

Què dir de les eleccions gallegues? La meva felicitat absoluta per veure que Emilio Perez Touriño, mandatari socialista amb actituds de nou ric ha estat desterrat de la Xunta juntament amb el seu soci Anxo Quintana per Alberto Nuñez Feijoo, candidat del PP.

La meva alegria és per veure la derrota d’un socialista, no pas d’un nacionalista del BNG i és que jo pel nacionalisme sento una total indiferència.

Per entendre el que vull dir ens podem traslladar al País Basc. Veiem després dels resultats electorals l’alegria i eufòria de les forces “constitucionalistes” per desterrar de la majoria absoluta les forces “nacionalistes”, podem veure com gent del PP anhela veure un socialista a Ajuria Enea que no pas a un nacionalista. Jo en canvi m’entristeixo.

El socialisme és una ruïna, hem passat de ser el país europeu que més ocupació creava a destruir més d’un milió de llocs de treball a l’any, l’atur ha augmentat en 154.058 persones el mes de febrer, ja ens acostem als 4 milions d’aturats i el BBVA pronostica un atur del 20% al 2010.

Cert és que la crisi és global però més cert que Zapatero i les seves mesures irresponsables, és a dir, socialistes, l’agreugen amb una despesa pública exagerada que dispara el dèficit.

Per tot això jo abans prefereixo arribar a acords amb una formació nacionalista i autonomista però de tendència conservadora i liberal que no pas amb un partit que es diu defensora de la Constitució però està enviant el país a la ruïna.

Espanya no desapareixerà pels tics independentistes que puguin tenir els mandataris d’algunes de les seves regions sinó per deixar-la en mans del socialisme.

VISCA CUBA LLIURE!

Abans d’ahir arribava de Cuba on he passat una setmana entre l’Havana i Varadero.

Ja vaig estar a Cuba el 1993, amb una conjuntura econòmica del país diferent i amb uns quants anys menys. Ara tocava anar-hi pel viatge de fi de carrera (tot i acabar-la el pròxim any).

En l’anterior post mencionava els nostàlgics defensors de Fidel i la tirania cubana i el rastre de naftalina que deixen. Ara als mateixos els dic que donin un tomb per l’Havana a veure què els sembla. Els cubans només tenen accés a dispensaris on un gra d’arròs és fonamental, on no tenen accés al sabó, on a dures penes es poder relacionar amb turistes. Un país on el salari mig és de 20USD al mes.

Allí només es pot sobreviure a base d’estraperlo i del mercat negre. Allí ningú és feliç. Només són capaços de parlar bé del sistema sanitari –perquè diuen que és gratuït- quan els hospitals que es veien estaven en un estat força deplorable i del sistema educatiu quan els enginyers navals i de telecomunicacions acabaven de taxistes o artesans.

Espero veure d’aquí poc llibertat a Cuba. Llibertat i capitalisme. Visca Cuba lliure!

QUAN ASFIXIA LA NAFTALINA

En aquests moments en ple Kilòmetre 0, a la Puerta del Sol de la capital d’Espanya s’està duent a terme una manifestació convocada per les associacions Cuba en Transición i Iberoamericanos por la Libertad i recolzada pel PP per solidaritzar-se amb el poble cubà i demanar la seva llibertat, atrapat en la misèria i la desesperança fruit d’una tirania que els oprimeix des de fa 50 anys. Fins aquí tot normal, és ben lògic que la ciutadania s’adhereixi a una manifestació per tal de demanar la fi d’una dictadura. Ara bé, va ser ahir a les sis de la tarda quan la normalitat es va esvair per donar pas a una situació delirant. Una manifestació en defensa de la dictadura castrista. D’apologistes de dictadures sempre en queden, és un destorb amb el qual han de conviure les democràcies modernes, però el que ja no és tant normal és que aquests tipus de manifestacions rebin el suport de polítics.
Joan Josep Nuet i Cayo Lara senador i coordinador general d’IU, respectivament, actors com Alicia Hermida i Willy Toledo i altres personatges atrapats en el temps. Consignes? Les típiques en aquestes manifestacions tan rocambolesques, no poden faltar les acusacions de feixisme, Esperanza Aguirre titllada de “Canalla fascista”, cridar davant la seu del PP “vosotros fascistas, sois los terroristas” i com no, absurdes proclames com “Viva Cuba, Fidel y el Che” i fins i tot “Cuba ejemplo de dignidad”. Es va llegir un manifest on es va arribar a dir que es confia en que Cuba siga avanzando a pesar de los obstáculos impuestos en el disfrute de su libertad e independencia profundizando en los objetivos que sustentan la Revolución: justicia social, equidad y solidaridad. Evidentment aquesta manifestació no podia estar faltada de tota la parafernàlia que requereix un acte d’aquest tipus, banderes amb la falç i el martell, banderes palestines, etc.

Un trist espectacle la veritat. Justícia social? Va home! Recomano a tots aquests cavernícoles i tots aquells que encara es pensen que el sistema sanitàri de Cuba és el que filma Michael Moore i on Maradona es cura de la seva afició a la droga dura que visitin www.therealcuba.com i vegin el que és aquella presó. Com són les seves cases, els hospitals, les residències de la tercera edat.

Mentrestant, per airejar-me una mica de tot aquest baf de naftalina, m’ha anat molt bé llegir un article escrit per la meva amiga donostiarra Txelo (GukGeuk a la blogosfera) dirigit –per què no?- a una part d’aquests “frikiprogres” recordant-nos que si hi ha un exemple a seguir, aquest és Estats Units:

Anti-americans, anti-americanes, espero que donats els aconteixaments dels últims dies no tingueu més que una cosa a dir: God bless America. Obama ha aconseguit la Presidència del país més important del món i això és una cosa que vosaltres, abanderats de la llibertat, la multiculturalitat i la igualtat de drets, no podeu ni somiar.Ai! aquests maleïts yankees als que tantes i tantes vegades heu acusat de racistes, us han demostrat el ridícul de la vostra suficiència. Cap país d'Europa pot permetre's un president negre o, com a mínim, no blanc. On queden ara tots aquells articles sobre si els USA estaven preparats per a tenir un president negre? I vosaltres? tan moderns i plurals que sou, esteu preparats per a això? No podeu ni sommiar-hi, perquè aquestes coses només passen als grans països.Anti-americans, anti-americanes, Obama és negre i... últimes notícies! es pot ser negre i també ric. Fins i tot es pot ser negre i estudiar a Columbia. Es pot ser negre i tenir el poder del món. Però tingueu clara una cosa : això és possible als Estats Units d'Amèrica. Al país yankee, al país dels racistes capitalistes. Ai pobrets! m'hagués agradat veure la vostra cara quan el dia 20 vau descobrir que els negres americans no es dediquen a collir cotó. Sí, nois i noies, l'esclau negre del Cola Cao amb el que esmorzem cada dia no té cabuda a Amèrica.I és clar, com que no podem canviar de color al president, no s'han fet esperar els comentaris assegurant que Obama, en el fons i tot i que no es noti, és blanc, perquè ve d'una familia en part blanca i els negres no poden fer gran cosa als Estats Units. Què fàcil és oblidar: Ray Charles, que aquest sí que era negre dels que us agraden, negre fosc i de familia pobre, va ser el compositor del meravellós himne de Georgia, un Estat on la "ubicació segregada" era una pràctica habitual pocs anys abans. Els negres, no ho dubteu, poden fer grans coses als Estats Units d'Amèrica.Així que, anti-americans, anti-americanes, els homes i dones de l'Amèrica que tant odieu acaben de donar-nos una gran lliçó. Penseu-ho un parell de vegades abans d'acusar-los de res, perquè de drets individuals i colectius en saben un niu i això... això és just el que els diferencia de vosaltres.

BILINGÜISME?

Es parla molt de bilingüisme. Uns reclamant-lo, altres rebutjant-lo i d’altres restant bastant indiferent.

La meva posició és neutral. Jo defenso la naturalitat. M’explico, sóc del parer que la llengua de Catalunya, la seva llengua pròpia i exclusiva és el català. Em preguntarà algú “i el castellà?” i jo li respondré que el castellà es parla aquí però no és d’aquí. Que Espanya és un país amb unes regions tant diferenciades unes de les altres que pretendre una homogeneïtat total és absurd. Quan els diputats van redactar la Constitució de Càdis de 1812, els representants dels territoris catalans a dures penes es van poder comunicar amb la resta de diputats.

Si tirem d’història veurem com és evident que la ciutadania de Catalunya sempre s’ha expressat en català. Que si es parla castellà va ser per les massives onades d’immigrants provinents de la resta d’Espanya i que per culpa del règim de l’època no se’ls donà l’oportunitat de fer del català la seva llengua. De fet, els meus avis i els meus pares encara es refereixen als castellanoparlants com "els castellans". Per corregir aquesta anomalia lingüística –a cada territori li correspon la seva llengua- Catalunya es dotà d’una immersió lingüística en el sistema educatiu. No sé si aquest fet ha donat els seus fruits, però sí considero que és la cosa més normal del món i la qual hauria de continuar vigent.

Al carrer la situació es viu amb naturalitat. Jo sempre m’expresso en català i amb certs amics passo al castellà per costum, no per altra cosa. Amb tot això vull arribar a una reivindicació i és que el bilingüisme sorgeix de forma natural. No cal patrocinar-lo. No cal arribar a absurdes dualitats on veiem cartells i missatges amb dues llengües. Crec que amb català n’hi ha prou.

Se que això ofèn i molesta als que tenen una concepció jacobina de l’Estat i pretenen que Espanya sigui un país homogeni com França. Ho sento però Espanya no és un país a l’ús i cada regió té la seva personalitat... i a Catalunya li toca el català.