Reflexions d'un liberal

LIBERALISME I DONA

2012-02-16T11:19:00.003+01:00

Quatrecrèdits de lliure elecció em separen del meu títol de llicenciaten Dret. Estaré de jornades un mes i s'haurà acabat la vidad'estudiant. No hauré d'estudiar però les jornades tenen pinta deser una “pallissa”, sobretot les que he de fer aquesta setmana.El títol d'aquestes és ja premonitori: Pressióestètica: interessos amagats i conseqüències sobre la nostra salutfísica i emocional.

Ahirva ser el primer dia i hi hagueren dues ponències, la primera estitulà Esclavitudi moda, l'etern binomii la segona L'evoluciódels cànons estètics i la seva adaptació al patriarcat.Ara mateix seria incapaç de dir les diferències entre ponència iponència ja que totes dues van consistir en un atac a l'home i alcapitalisme. Ambdues deien el mateix, que si vivim en un mónpatriarcal on les dones el que volen és agradar als homes, que elcànon de bellesa femenina ha estat sempre imposat per l'home, que elcapitalisme agreuja aquesta situació i així tota l'estona. La únicadiferència que recordo és que en la segona ponència es va passarel documental Ilcorpo delle donne,vint-i-cinc minuts de selecció de vídeos de la televisió italianaen els quals apareixen dones guapes operades exhibint els seusencants i prenent protagonisme no per les seves aportacionsintel·lectuals sinó pels seus cossos. Ballen provocativament, esdutxen amb roba per tal de marcar silueta, posen simplement com unadorn i un seguit d'actuacions similars en programes de nul contingutcultural dirigit per homes que les ridiculitzen en més d'una ocasió.Després també han aparegut retalls dels programes espanyols ¿Quiénquiere casarse con mi hijo?enel qual sortia un noi declarant-se molt llest, guapo, exigent i laseva mare dient que volia per ell una dona que sabés cuinar,planxar, portés escots i fos una tigressa al llit i de Mójateon sortien noies maques ballant.

Finalitzadesambdues ponències hi ha hagut les oportunes intervencions delsalumnes en les quals he escoltat les diverses opinions. Vivim en unmón dominat per una societat que ens imposa valors patriarcals imasclistes, els programes de la televisió són indecents i un insultper la dona, el capitalisme agreuja aquesta situació i un etcèteraque seguia aquesta línia era l'opinió majoritària. Una noia haaportat un punt de vista diferent dient el següent “no entenc perquè donem tantes voltes a aquests temes. Si una noia vol sortirballant, es vol operar els pits, etcètera és el seu problema” alo qual la ponent li ha contestat que “el problema el té lasocietat quan un 80% de dones canviaria alguna cosa del seu cos”.

Ha sigut enaquell moment que servidor no ha aguantat més i ha optat perintervenir i manifestar la seva opinió. He fet una breu exposiciómanifestant les següents idees:

En les dues ponències hi ha dos culpables, la societat i el capitalisme. Ambdós tenen la culpa de tot. Si vivim en un sistema de llibertats civils garantides i on totes les generacions actuals han nascut en un sistema democràtic i amb igualtat d'oportunitats culpar a la societat i al sistema és, com a mínim, immadur.
No som ningú per criticar aquests programes. Si tenen una audiència tan elevada és per alguna cosa. La oferta i la demanda està present en qualsevol situació, per tant, si existeixen aquests programes és perquè la gent ho vol.
Ja n'hi ha prou de tractar la dona com a col·lectiu. Les dones són individus de la societat i és cada dona que decideix què i què no vol fer amb el seu cos.
Ningú ha obligat a aquestes noies a exhibir-se. Itàlia no és Afganistan on els homes sotmeten les dones.
Els nois també ens podem queixar d'aquesta suposada pressió ja que no tothom té les abdominals de Cristiano Ronaldo. Jo possiblement també canviaria alguna cosa del meu cos però no tinc intenció de fer-ho perquè val diners i perquè m'estimo i m'accepto tal i com sóc. Pateixo aquesta anomenada pressió estètica? No.

Finalitzadala meva intervenció esperava trobar-me amb alguna oposició però,sorprenentment he rebut un aplaudiment quasi unànime (excepte de lesponents) i finalitzada la jornada dues noies (una era la qual haviamanifestat la posició més diferent de la ponent) s'han acostat perdir-me que estaven d'acord amb el que havia dit.

L'objectiud'aquest article no ha sigut carregar-me gratuïtament les jornadesni voler presumir de recollir aplaudiments sinó demostrar que no calespentar-nos. Aquest feminisme extremista ranci, perdedor i queixósés minoritari. Veureu cartells enganxats per les facultats onapareixeran organitzacions feministes clamant contra un suposatpatriarcat i convocant manifestacions. No us deixeu enganyar, aquestsorganitzacions la formen una minoria que no convenç a ningú.

La dona ésun individu amb la mateixa llibertat que l'home i, per tant, té totel dret a fer el que li doni la gana. Si es vol guanyar la vida alsplatós televisius mostrant els seus encants és una decisió tancorrecte i encertada com si vol ser advocada o enginyera o si es volrecloure i servir a Déu en un monestir.

Article publicat al Liberal.cat

UN PARTIT SINISTRE

2012-02-11T13:57:00.000+01:00

Si bé la sèrie de televisió The Simpsons pertany a la Cadena FOX i per tant acostuma a fuetejar el Partit Demòcrata i el progressisme en general, sovint també dispara contra el Partit Republicà. D'aquesta manera si la sèrie animada té la gent del Partit Demòcrata com una colla d'inútils, ganduls i de corruptes indecents (només cal veure com retraten Bill Clinton o l'alcalde de Springfield Joe Quimby), caracteritza la gent del Partit Republicà com gent rica freturosa d'escrúpols (Krusty el pallaso, Sideshow Bob, el senyor Burns o fins i tot el compte Dràcula) que es reuneix en un castell sinistre a les afores de la ciutat.
Doncs bé, si els guionistes de la famosa sèrie de dibuixos animats haguessin anat al 38è Congrés del PSOE que es va dur a terme aquest passat cap de setmana haurien tingut bon material.

El PSOE s'ha erigit en l'Espanya dels nostres dies com un partit sinistre, un partit que recull tot un seguit de misèries i fracassos. És un partit que mereix la llarga travessia pel desert que li espera. Aquest Congrés ha servit per treure-li la careta si és que encara no se l'havia tret en aquestes passades eleccions generals. La d'un partit dividit per la meitat que no sap decidir-se si pel pitjor del felipisme encarnat en la fosca figura d'Alfredo Pérez-Rubalcaba o per una dona amb una veu d'allò més desagradable que crida a cada estona per recollir aplaudiments i que encara la derrota plorant i cancel·lant entrevistes. Pobre Carme Chacón.
Un partit llur herència de govern és un 50% d'atur juvenil, una classe mitja cada vegada més empobrida i que es ven com el partit dels obrers, predicant aquella famosa justícia social i destil·lant anticlericalisme mereix que la societat espanyola els digui: “nois, esteu castigats sense sortir fins que reflexioneu sobre el què heu fet i demaneu perdó”. Si a sobre tanquen el Congrés cantant la Internacional amb el puny aixecat el càstig hauria de ser completat amb un “i us quedeu sense postre fins que no sigueu conscients dels horrors del comunisme”.

Si bé la majoria dels partits del Congrés dels Diputats s'emmarquen en la socialdemocràcia (uns conservadors, d'altres nacionalistes però tots amb la mateixa ideologia econòmica), el PSOE és el reflex més fidel del que significa el socialisme. La caspa, lo retrògrad, les americanes de pana amb colzeres, l'immobilisme, l'autocomplaença, feminisme ranci, el no voler assumir responsabilitats individuals i el victimisme ploramiques. El PSOE és un partit sinistre que mereix un càstig que, ho vulguin assumir o no, la societat espanyola ja li està donant.

Article publicat al Liberal.cat

A FAVOR DE PAGAR A L'ESGLÉSIA

2012-01-29T19:21:00.000+01:00

El passat dia 31 de desembre de l'any passat es donava a conèixer en el Butlletí Oficial de l'Estat una dotació a l'Església Catòlica de 13.266.216,12 euros a càrrec dels pressupostos generals de l'Estat. No em vaig interessar massa en quin concepte es donava aquesta quantitat. Total, per què? Els diners del contribuent ja tenien un destinatari.

L'altra dia tombant per Facebook, xarxa rica en usuaris que fan gala d'una total estultícia, em vaig trobar en que un d'aquests usuaris publicava indignat una captura del BOE on remarcava l'assignació econòmica a l'Església. Les reaccions d'altres usuari varen ser les següents: más benecios fiscales para la iglesia yo es k me parto la polla; awita colega; Ai k joderse!; Me cago en su puta madre!!!!, etc. Faltes ortogràfiques i d'expressió arreu, manca d'educació, el de sempre. Ara bé, n'hi ha hagut un que s'ha posat estadista i tot, ha sigut molt divertit. Deia el següent: y gente pasando miseria, supuestamente todo lo que tiene la iglesia católica es del pueblo porque lo pagamos todos no??? pues se debería hacer un referéndum para ver si el pueblo quiere vender todas las propiedades objetos de valor etc..... asi se podría apalear la crisis esta que estamos pasando. És a dir, allò que té l'Església pertany al poble, per tant, el poble ha de decidir en referèndum (encara rai que no ha proposat una assemblea) que una cosa que suposadament és seva li sigui tornada per... apallissar la crisi! Al·lucinant.

Com és que la gent no s'indigna de la mateixa manera amb les demés organitzacions i entitats que reben quantioses subvencions?
Vivim en un país on el contribuent ha de pagar els sindicats que han usurpat la veu de l'individu treballador, ministeris que no serveixen per res, pel·lícules que no mira ningú així com els que hi participen, tots els partits polítics, càrrecs de confiança, ONG i la seva mal anomenada cooperació al desenvolupament, i un llarg etcètera. Aleshores, per què queixar-se només de l'Església?

Estic en contra de tota dotació econòmica a càrrec dels pressupostos de l'Estat tant a l'Església com a qualsevol partit o sindicat però ja que admetem viure en un país sense massa poder de decisió de la nostra butxaca per què s'ha d'excloure l'Església?

Mentre visqui en un país on ens diuen que no hi ha alternativa a l'augment dels impostos però l'Estat continua donant de menjar a tantes organitzacions defensaré que l'Església rebi subvencions. Si Guillermo Toledo viu d'un cine que sense subvencions no existiria, l'Església té tot el dret a rebre diners per poder seguir duent a terme la seva labor.

Article publicat al Liberal.cat

SEGURETAT ÉS LLIBERTAT

2012-01-20T14:11:00.002+01:00

Portem molts anys vivint en pau i en llibertat i la nostra generació sembla haver oblidat que la llibertat no és quelcom caigut del cel sinó que costa d'assolir i per mantenir-la s'ha d'estar sempre a l'aguait. Al ser una cosa fràgil qualsevol precaució és poca i no s'ha d'escatimar en esforços per garantir-la.

En temps de crisi sempre han aparegut subjectes que s'han aprofitat d'aquesta per sotmetre la gent. El feixisme en el període d'entreguerres en va ser un exemple. Franco, Hitler i Mussolini, tots tres amb les seves particularitats, aprofitaren la decadència de la democràcia liberal per imposar la seves tesis amb un resultat que, malauradament, tots coneixem. I va succeir perquè la gent i els dirigents van baixar la guarda.
Avui dia l'amenaça és un altra. Afortunadament no veiem tics dictatorials a Europa (el cas hongarès mereix un anàlisi rigorós abans d'incloure'l en aquest supòsit) però sí que veiem actituds cada dia més dèspotes i intransigents de subjectes que es parapeten darrera l'excusa de la crisi i la manca d'expectatives.
L'any passat vam veure com, amb total impunitat, es van muntar pobles de barraques a la Puerta del Sol de Madrid i a la Plaça Catalunya de Barcelona i el passat diumenge veiem com uns van quedar per colar-se al metro de Madrid dient que “yo no pago”.
Afortunadament aquestes situacions acabaren amb la intervenció de la policia.

La gent que treballa o es busca la vida sense generar conflictes té dret a la seguretat i només la policia mantenint-se ferma pot garantir l'ordre que necessita la llibertat. Si per garantir l'ordre que requereix la llibertat la policia ha de carregar contra els manifestants que així ho faci. Quan l'Estat s'ha erigit en l'únic garant de la seguretat és obligació seva mantenir a ratlla a gent que des d'un primer moment s'ha mostrat agressiva i poc tolerant i que vol canviar l'ordre establert per normes que neden entre el comunisme i l'extravagància.

Quan hi ha gent que la manca d'expectatives l'enfoca des de l'esperit crític i no des d'una indignació pueril, quan aquesta gent en lloc d'acampar en espais públics fa les maletes per buscar-se la vida on sigui i quan aquesta gent no vol que una situació ja prou complicada esdevingui més difícil encara per les rocambolesques ocurrències d'un grup perillós, vol veure la seva seguretat salvaguardada, ja que aquesta seguretat és necessària per preservar la llibertat.

Com va dir Thomas Jefferson, el preu de la llibertat és l'eterna vigilància.

Article publicat al Liberal.cat

FENT PASSES PEL CAMÍ DE LA SERVITUD.

2012-01-04T16:20:00.000+01:00

Pelviatge de fi de carrera els de la nostra promoció vam anar a Cuba.El primer dia dos amics i jo vam preferir anar per lliure idesvincular-nos de la vintena o trentena d'alumnes que érem i vamconèixer un vilatjà de nom Ariel a qui li vam demanar que ensensenyés l'Havana de veritat, la del dia a dia dels cubans. De lespoques coses turístiques que vam visitar una va ser el Capitoli i elparc que hi ha el costat. Vam veure molta gent discutint en veu altaperò amb concòrdia. Abans de que li preguntéssim ens va dir queallí s'ajuntava la gent per discutir de beisbol i d'esports engeneral, que era una tradició. Si bé ja sabia la resposta no emvaig poder estar de preguntar-li si només discutien d'esports otambé de política. “Nono mira, acá no se habla de política”digué secament.

Ala ja llegendària sèrie de TVE, Cuéntame,en les primeres temporades part dels episodis passaven al bar delTinín, paper que interpretava Enrique San Francisco. Quan elspersonatges s'engrescaven a parlar de política, en Tinín deiabruscament i malhumorat que “oshe dicho que en mi bar no se habla de política”i llavors passaven a parlar de futbol.

Divendrespassat coneixíem la notícia de la pujada d'impostos que implica jala recaptació del 52%de l'IRPFi una ridícula reducció de l'aparell burocràtic estatal i del'Administració. Per si no fos poc, Artur Mas anunciava ahir quemantindrà les 48 “ambaixades” catalanes per tenir un perfilpropi a l'exterior, quan constantment diu que no hi ha recursos iquan la Generalitat ha hagut de recórrer a un crèdit amb el BancSabadell per poder pagar la paga extra de Nadal dels seusfuncionaris.

Quina relacióhi ha entre els dos anteriors paràgrafs? És evident. Quan elciutadà veu que l'IRPF se li menja la meitat del que guanyatreballant i alhora veu com continua existint un Estat mastodòntic,duplicitat d'Administracions, empreses públiques arreu, quantiosessubvencions als sindicats, a la patronal, als partits polítics i aun llarg etcètera arriba a una total desesperança.

No pretenccaure en el missatge populista de comparar l'Espanya actual amb lafranquista o amb la dictadura castrista existent a Cuba. Tenimllibertat d'expressió però cada vegada em costa més acceptar quetenim llibertat econòmica.

Abans nopodia evitar mirar per sobre de l'espatlla i amb certa supèrbiaaquells nois que només parlen de noies i futbol. Ara veig queestaven avançats al seu temps. Sabien que no cal discutir. Que tenimun Estat que ens confisca els bens obtinguts amb el nostre treballper dir-nos que ell és el garant del nostre benestar i que per tantés millor callar, que no val la pena queixar-se. Fem com abans, noentrem en discussions d'aquests tipus, obeïm cegament i no caldràpair disgustos cada vegada que arribi l'esborrany de la declaracióde la renda o que anunciïn noves mesures impositives.

No podemdecidir sobre la nostre butxaca però sempre ens quedaran les rodesde premsa de Mourinho, dir que en Guardiola té valors, imitar Neymara la discoteca quan sona “ai si eu te pego”, dir si vas lligardissabte, envejar qui té un bon cotxe, quedar amb els amics perjugar futbol i després fer una cervesa per continuar fent passes pelcamí de la servitud del qual ja ens advertí Friederich Hayek faprop de setanta anys.

Article publicat al Liberal.cat

ANA BOTELLA. UNA ALCALDESSA LEGAL I LEGÍTIMA

2011-12-31T18:55:00.004+01:00

L'escriptori analista polític Juan Carlos Girauta publicava avui en el seucompte de Twitter el següent: El1982, Maragall succeí a Serra. El 1997, Clos succeí a Maragall. El2006, Hereu succeí a Clos. En els tres casos sense eleccions.Jo apunto un cas a nivell autonòmic: José Antonio Griñán succeía Manuel Chaves el 2009 quan aquest últim fou nomenat vicepresidentdel Govern espanyol. Tots aquests casos han sigut sigut socialistes.

Doncs bé,l'esquerra ja ha posat el crit en el cel perquè Ana Botella va serahir dimarts nomenada alcaldessa de Madrid en substitució d'AlbertoRuiz-Gallardón. El portaveu del PSOE a l'Ajuntament de la capitaldel Regne, Jaime Lissavetzky, ha manifestat que és “absolutamentlegal que Ana Botella sigui alcaldessa si bé una cosa és lalegalitat i una altra la legitimitat, que haurà de guanyar perquèel número 1 de la llista del PP a Madrid era AlbertoRuiz-Gallardón”. En nom d'UPyD, David Ortega ha lamentat que lanova alcaldessa “no tingui la legitimitat de les urnes”. Per partd'IU, Ángel Pérez ha dit que Alberto Ruiz-Gallardón ha fet un“sinpa” institucional (les metàfores d'IU mai deixaran desorprendre'm).

Des de laciutadania en general també hi ha hagut un descontent i a través deles xarxes socials s'ha palpat cert enuig. Com si es tractés d'unfrau a les institucions i a la voluntat dels ciutadans de Madrid.

Opino que defrau res. Ana Botella és una alcaldessa legal i legítima la qual hapassat per les urnes com Alberto Ruiz-Gallardón i els altrescandidats de la llista del PP que van resultar escollits les passadeseleccions municipals.

Sovint hi haun desconeixement de les institucions democràtiques i legals. Emrecorda als que diuen que mai han votat la Constitució (com si elsamericans o alemanys contemporanis haguessin votat les seves) quanaquesta és una norma no provisional i amb caràcter durador.

A Espanya nohi ha llistes obertes ni en les generals, ni en les autonòmiques, nien les municipals. Els ciutadans depositen el seu vot per unaformació política i en funció dels resultats aquesta formacióenvia uns representants a les institucions. Aleshores aquestsrepresentants dels ciutadans escullen qui serà l'alcalde, elpresident autonòmic o el president del Govern espanyol. Explicatd'una manera planera és així de simple.

Els ciutadansde Madrid van donar una majoria absoluta al PP i els regidors del PPhan escollit Ana Botella com alcaldessa a l'anar aquesta de númerodos en les llistes.

Espanya no téun sistema presidencialista a cap nivell institucional i a l'haverllistes tancades (la discussió de llistes obertes donaria per unaltra article) Ana Botella és alcaldessa legal i legítima al'haver-la escollit els ciutadans votant el PP.

Article publicat al Liberal.cat

Feliç any nou 2012.

LA MARATÓ. MENYS LLIBERTAT MENYS SOLIDARITAT

2011-12-21T19:21:00.005+01:00

Aquest passatdiumenge TV3 va realitzar la seva ja cèlebre gala benèfica, laMarató de TV3. Un procés aparentment senzill que comença una odues setmanes abans amb un anunci per televisió i que culminal'últim diumenge abans de Nadal amb una gala de quinze hores ondonants de tota Catalunya (ignoro si de la resta d'Espanya) fan unasèrie d'aportacions econòmiques per col·laborar amb una malaltiaespecifica. En aquesta última edició s'han recaptat 7.231.628euros.

El resultatés el de sempre, tots ens congratulem i ens donem cops a l'espatllaben cofois de mostrar com de solidaris som els catalans. Ben contentestic de que així sigui, però més content estaria si es donessinles condicions per a que aquesta solidaritat fos més gran. Sabeucom? Exacte, amb més llibertat econòmica.

JohnStosselpublicà ara fa uns anys un articlesobre el perfil que tenia qui donava a organitzacions benèfiquesbasat en un experiment realitzat juntament amb 20/20, un programainformatiu de la ABC. Per fer-lo van anar a Sioux Falls, una ciutatde Dakota del Sud (EUA), Estat rural amb baixos impostos i pocapresència del sector públic dominat des de fa trenta anys pelPartit Republicà i a San Francisco, Califòrnia, ciutat paradigmadel progressisme americà en un Estat amb molta més presència delsector públic. Van demanar a l'Exèrcit de Salvació queinstal·lessin en ambdues ciutats uns recipients per a que la gent hidiposités diners com a col·laboració. Qui va recaptar més? Bingo!Tot i que els habitants de Sioux Falls guanyen de mitjana la meitatdel que guanyen els de San Francisco i que el recipient instal·lat aSan Francisco estava situat en un àrea habitada pel triple depoblació que la localitat de Dakota del Sud, el recipient de SiouxFalls contenia el doble de diners.

D'aquestarticle es desprèn una altra dada. Dels vint-i-cinc principalsEstats en els que la gent dóna un percentatge dels seus ingressosper sobre de la mitjana, en tots excepte Maryland, hi governava elPartit Republicà, formació que generalment aplica polítiqueseconòmiques menys intervencionistes.

Enuna segonapartd'aquest article, John Stossel deixà anar una altra dada: elsamericans donen set vegades més diners que la gent d'Alemanya icatorze vegades més que els italians. També presten mésvoluntariat.

Lasolidaritat que ens imposa per la força l'Estat desincentiva lacaritat que neix d'un individu lliure. És lògic, si ens diuenconstantment que paguem impostos per viure en un Estat que ens hoproveeix tot per què a sobre hem de donar lo poc que ens queda? Si auna raonament lògic se l'acompanyen dades com les anteriors podemassegurar sense por a errar-nos, que si la Marató de TV3 fos en unpaís amb una fiscalitat molt menys severa, la gent es s'abocaria mésa ser solidària i la recaptació hauria sigut més quantiosa.

ESTÒNIA, L'ESPERANÇA BÀLTICA

2011-12-19T20:08:00.000+01:00

Setembre del'any passat. Vaig començar un nou curs a la universitat però ameitats de l'esmentat mes marxava de viatge uns dies amb dos amics.

Pujàrem debon matí a l'avió de Czech Airlines i passada la decepció decomprovar que les hostesses txeques no eren ni de lluny com les haviasomniat ens enlairarem cap a Tallinn prèvia escala a Praga. Eltrajecte va ser ràpid i sense donar-nos compte érem a l'hotel on hivam deixar les maletes. Vam sortir a esmorzar. Teníem tot el dia perdavant.

Esmorzarem enel mateix centre històric, l'escenari ideal per una pel·lícula defades de Disney. Tot molt bonic i cap sorpresa. Vam passejar fins queles cames ens van dir prou i vam anar a dinar a un restaurant que jano tenia cap encant medieval. Era un restaurant modern de menjarhongarès. No recordo què vam menjar però sí les cerveses. Tambérecordo que m'envaí una sensació de buit. Allò era tot? Tres diesmés en una ciutat medieval que estava vista en un dia? Què faríem?Tots tres estàvem igual. Vam fer el cafè, una copa i marxaremcontents de pagar un preu, comparativament amb Espanya, forçaeconòmic. Sortirem i continuarem pel mateix carrer uns cent metresmés abandonant ja tot vestigi històric. Vam girar una cantonadai... miracle.

Cotxes,clàxons, llums de neó, grans magatzems i edificis alts i moderns.Tota una sorpresa que no m'esperava. Meravellosa modernitatcosmopolita. Capitalisme al cap i a la fi. Abandonarem la zonamoderna i ens adreçarem a una zona d'antics edificis d'arquitecturasoviètica. Retorn al passat. Museu a l'aire lliure. Aquella ciutatera espectacular. L'edat mitjana, el passat soviètic i el present ifutur capitalista. Tot a la vora.

El diasegüent continuarem explorant la ciutat i els altres dies restantsllogarem un cotxe i ens vam recórrer aquell país d'est a oest i dedalt a baix. Tot un viatge que podria encabir en un catàleg deviatges però no en un digital d'actualitat.

Arribat acasa i contristat per la meva ignorància vaig decidir documentar-meuna mica sobre aquell país del nord d'Europa amb milió i migd'habitants que estava a punt d'entrar a l'euro.

Estònia ésun exemple a seguir. Porta amb l'Eesti Reformierakond, el PartitReformista (membre de la Internacional Liberal i del Partit EuropeuLiberal Demòcrata), participant en les coalicions de govern o bé enel govern des de meitats dels anys noranta i aplicant les sevespolítiques fiscals. Per citar un exemple, la reacció a la crisifinancera de l'any 2008 va ser la d'una àmplia retallada general il'augment de pocs impostos especials així com una reforma laboralque facilità l'acomiadament. Si bé va haver una breu recessió larecuperació va ser quasi immediata. En paraules de l'actual primerministre estonià, Andrus Ansip, davant un excessiu endeutament lesreceptes són amortització i ajust. Pla E? Què és això?

Avui diaEstònia és un dels països menys endeutats d'Europa, té una taxad'atur de l'11% (fa un any era del 14%) i l'agència de qualificacióStandard & Poor's li dóna una qualificació a la seva solvènciade AA- amb perspectiva estable. Ja ens agradaria a Espanya i a moltsEstats de la zona euro tenir aquestes dades.

Estòniaés un país que fa quinze anys encara estava despertant de laletargia soviètica i avui dia té unes condicions econòmiquesenvejables. No ens ha de sobtar si veiem que la recepta que hanaplicat és la mateixa que sempre ens ha dut prosperitat, lallibertat.

Article publicat al Liberal.cat

UN PARELL DE NOTES SOBRE LA CONSTITUCIÓ.

2011-12-08T18:14:00.001+01:00

Catalunya,país de hashtagsescrivia el jove economista Joan Tubau ahir a través del seuTwitter. I té tota la raó del món. No falla, ja sigui dotzed'octubre, sis de desembre o alguna festivitat amb una mínimaconnotació espanyola o espanyolista surten nacionalistes de sota lespedres clamant que no hi ha res a celebrar, que no és la seva festao que tal dia no els representa. Són gent realment pesada. Ahir, diade la Constitució, el hashtag era #NoEsLaMevaConstitucio.

Per si no fospoc també s'ha d'aguantar l'altra cara de la moneda. Com a súbditsque som d'un Estat hem d'aguantar els missatges institucionalsdient-nos que tenim una Constitució meravellosa així com escoltaraltres admiradors que si bé és molt probable que no l'hagin llegitmai li donen suport pel sol fet de ser espanyola.

Opino que laConstitució espanyola està obsoleta. Després de tres assignaturesde Dret Constitucional a la carrera he arribat a la conclusió quemés que una Llei Fonamental equiparable a altres constitucions delnostre entorn, és un text legal que en el seu dia serví com unaeina per arribar a un mínim consens després de quaranta anys dedictadura. Sembla aquest el motiu que inspira tota la redacció de laConstitució. S'intentaren fer-hi encabir moltes ideologies sovintenfrontades així com concepcions territorials oposades. El resultatfinal tots el coneixem. Una baluerna jurídica i un patracol polític.

Sócpartidari de modernitzar-la mitjançant la paradoxa d'inspirar-nos enun antic projecte. El Projecte de Constitució Federal de laRepública Espanyola de 1873 que mai va ser promulgada. AquestProjecte establia en el seu Títol preliminar una enumeració dedrets naturals especificant, així mateix, que aquests drets sónanteriors a tota legislació positiva. Aquests drets són el dret ala vida, a la seguretat i a la dignitat; al lliure exercici depensament i a la lliure expressió; a la difusió d'idees per mitjàde l'ensenyament; a la reunió i associació pacífiques; a lallibertat de treball, indústria, comerç interior i de crèdit; a lapropietat i a la igualtat davant la llei. Res més. Són drets perquèemanen de la pròpia existència de l'ésser humà. És unaConstitució que no atorga suposats drets pel sol fet d'estarinclosos en la seva redacció sinó que senzillament els recull. Encanvi, en aquest sentit, l'actual Constitució de 1978 s'atreveix enel seu article 33 a supeditar el dret a la propietat privada a lafunció social, deixant via lliure a qualsevol interpretaciósocialista. No només això, l'actual Constitució té tot un Capítoldedicat a uns Principiosrectores de la política social y económicaque, sense ser drets stricto sensu, pretén orientar la políticaeconòmica dels Governs amb articles tan agosarats com el 47 el qualcomença establint que Todoslos españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna yadecuada.No cal dir que els okupes i demés gent relacionada amb el 15-M jas'han encarregat d'interpretar aquest article com un dret literalemparant-se en aquest per invadir propietats alienes.

AquestProjecte de 1873 també contenia un tractament molt més realrespecte la diversitat territorial espanyola que l'actual. Així,s'establia en el seu article 1 que Componenla Nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja,Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla laVieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, PuertoRico, Valencia, Regiones Vascongadas. Los Estados podrán conservarlas actuales provincias o modificarlas según sus necesidadesterritoriales.Efectivament, si obviem les colònies, és una redacció molt méspropera a la realitat que la que propugna l'article 1.2 de l'actualConstitució quan diu que Lasoberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan lospoderes del Estadoo a la de l'art.2 quan estableix que LaConstitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Naciónespañola, patria común e indivisible de todos los españoles, yreconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidadesy regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Podríemposar molts altres exemples (l'existència o no de la monarquia i elseu paper, les funcions del Senat, les competències autonòmiques,etc.) però crec que aquests dos aspectes analitzats són els mésinteressants pel liberalisme català.

L'actualConstitució està ben lluny de representar i recollir les mevesinquietuds individuals, però al cap i a la fi és la de l'Estat onvisc i com a ciutadà d'un Estat de Dret les normes s'obeeixen. Podemfer molts debats al voltat de la seva vigència, actualitat i altresaspectes però sempre amb un mínim de sensatesa i coneixement. Dir“no és la meva Constitució” sense cap mena de reflexió prèviaés no tenir cap de les dues facultats.

Article publicat al Liberal.cat.

L'OLOR DE LA DECADÈNCIA

2011-11-27T13:32:00.001+01:00

Dimartsper qüestions pràctiques em vaig haver de quedar a dinar a lacafeteria de la facultat. De tenir unes finances més sanejadesm'hauria obsequiat un menú ben complet i en condicions però al notenir un ral m'he assegut a la terrassa i el menú amb copa de vi hasigui substituït per un entrepà cortesia de ma mare i una llauna deCoca-cola cortesia del capitalisme.

Estavatranquil·lament menjant quan de sobte m'ha envaït aquellapestilència que tant em recorda als adolescents irresponsablementhedonistes, als hippis i als passotes. La infame olor de lamarihuana. Fàstic.

Ja va sentcostum, de fet ja fa anys que ho és i ja vaig escriure un article enel seu moment, que a alguns estudiants els dóna per fumar cànnabisamb una total falta de pudor en l'espai de la facultat. Aquellahorrible mala olor s'escampa per les taules del voltat i acabesmarejat i amb mal de cap si no prens la decisió de marxar abans.

Sóc liberali per tant sóc partidari de la lliure producció i compra venda dedrogues de tot tipus on la única responsabilitat la fixi l'individu.Si un a casa seva es vol drogar ha de ser ben lliure de fer-ho. Arabé, ser liberal implica també defensar les normes i intentar queaquestes s'obeeixin per molt que siguin meres normes administratives.A més, més que una qüestió legal, és també una qüestió derespecte. Tothom sap que la olor de porro per molt que agradi a moltstambé desagrada a molts altres. A banda, també, estem a launiversitat i no es pot banalitzar el consum de drogues en aquestespai. I si un optés per fotre's una ralla de cocaïna per estar mésconcentrat en un examen i decideix esnifar-la en la mateixa taula dela cafeteria de la facultat?

Latrivialització del consum de cànnabis a la universitat és una novamostra de que la nostra decadència no és només econòmica sinómoral i d'actitud davant la vida.

Alfinal es van fer les tres i vaig marxar cap a classe no sense sentirabans un membre del grup de fumadors de maria aixecar-se i dir-li aun company: anema fer una birra no? Collons ja!Visca el mal gust.

A launiversitat s'hi socialitza, prou que ho sabré jo que hi deixoamistats, relacions, aventures, hores de cafeteria, etc. Però al capi a la fi és un lloc d'estudi i erudició on s'hi va a aprendre, aestudiar i a treballar per aconseguir un títol que ens permetiassolir objectius, somnis i anhels. Quan vols descansar d'estudiaramb els amics i companys trobo raonable seure a la cafeteria, fumaruna cigarreta i fins i tot fer una cervesa, però no fumar un porro.Per civisme i respecte.

Drogues? Sí,però a casa teva.

Article publicat al Liberal.cat

QUE PAGUIN ELS RICS!

2011-11-16T11:36:00.001+01:00

Un dimartsforça atípic el d'ahir. Em vaig llevar força tard, cap a les deu.Hauria continuat dormint de no fer-me mal els ronyons de tant estarestirat. Aleshores em vaig servir un bon esmorzar, d'aquells deforquilla i ganivet, mentre llegia el diari. Després vaig estar unparell d'hores llegint fins que vaig decidir estirar-me al sofà iposar la televisió. Vaig dormisquejar fins l'hora de dinar. Desprésde dinar, vaig decidir tornar al llit i fer una bona migdiada. Aixíva ser, dues hores ben bones dormint. Acte seguit, vaig dutxar-me, emvaig treure la mandra de sobre i vaig anar a Reus a fer uns vins ambun amic. Un parell d'hores després vaig tornar cap a casa, vaigsopar, em vaig posar a mirar una pel·lícula i quan va acabar vaigmarxar a dormir.

Qui no emconegués i m'hagués de jutjar només pel dia que vaig dur ahirm'acusaria de ni-ni o d'un gandul fill de casa bona que no s'ha depreocupar per res. El cas, però, és que era un dia que necessitava.Després de dues setmanes estudiant quasi bé sense descans, menjanti dormint poc, per un examen, un dia com el d'ahir era just inecessari. Era, per dir-ho d'una manera, una recompensa. M'haviaguanyat un dia de no fer absolutament res. Si algú m'hagués manatalguna cosa estava en el meu dret de negar-me. Havia lluitat molt perun examen, l'havia fet i ara em mereixia descansar i gaudir del meutemps.

El meu cas elpodríem extrapolar a la situació dels rics. Concretament a allòque pregona l'esquerra dia i nit: que paguin els rics! No sóc pasric però sí que em posicionaré a favor seu: els rics no han depagar més. Generalment perquè qui és ric s'hi ha fet treballant iés la seva recompensa. És el seu premi a la tenacitat i a l'esforç.Avui dia ja no parlem de senyors feudals (en tot cas qui es comportacom a senyors feudals són els polítics, no els rics) nid'aristòcrates. Avui dia qui és ric és perquè s'ho mereix. Enaquest país es té la malsana mania d'envejar (intentant que nos'ens noti) i parlar malament de la gent rica ignorant la històriade treball i lluita que hi ha darrera.

L'esquerra escomporta sempre com si la riquesa fos un pastís a repartir. Parteixde la idea de que unes circumstàncies metafísiques que s'escapen ala comprensió (bé, últimament són “els mercats”) han posat unpastís en mans d'un pocs i aquests pocs estan obligats a compartiraquest pastís (mitjançant polítiques redistributives i justíciasocial que en diuen). Doncs bé, la riquesa no és una cosa arepartir. La riquesa es genera i per generar riquesa t'hasd'esforçar. Tant és com, posant un negoci o invertint en borsa.

Els rics nohan de pagar més pel fet de ser rics. De la mateixa manera que jo emmereixia un dia ociós, els rics es mereixen la fortuna que puguintenir. La gent de a peu el que hem de fer és aprendre d'ells i novoler prendre'ls el que s'han guanyat.

TEMPS DIFÍCILS

2011-11-14T18:43:00.001+01:00

Dilluns, comsempre, vaig fer la meva cursa diària. Havia sortit tard de classeamb el qual vaig anar, també, tard a córrer. Entre una cosa il'altra arribava a casa a dos quarts de deu. Tocava dutxa, sopar i...oh! Feia tard al debat! Vaig pensar que no passaria res si sopava ambtranquil·litat i em perdia els primers minuts.

Havia pensatbé. Vaig seure al sofà amb el cafè amb llet i el primer que vaigsentir va ser “prestaciones sociales”. Hauria tirat el got el ala tele de no ser una persona que sé controlar els meus sentiments iels meus impulsos. Vaig optar per la sensatesa de respirar fons ideixar-me endur per les paraules dels candidats. Funest.

Va ser undebat on els candidats presumien de veure qui era méssocialdemòcrata. En un país seriós el candidat liberal oconservador (des d'un punt de vista econòmic ambdues ideologies noestan tan lluny per molt que ho neguin els liberals “pata negra”)tindria la valentia de tirar pel terra els arguments del candidatsocialdemòcrata i li diria que la importància del sector privatestà menystinguda i s'ha d'apostar per aquesta via tant enensenyament com en sanitat. En canvi, quan Rubalcaba li ensenyà lesdades a Rajoy sobre la sanitat madrilenya (respecte les facilitatsque es dóna a la sanitat privada), aquest va dir que és quelcom quees fa en altres Comunitats Autònomes i que és per garantir unasanitat universal i gratuïta. Com si s'estigués excusant. No va fercap defensa aferrissada del model privat. Ídem amb les pensions, capreferència al sistema de capitalització individual xilè (per posarun exemple), només va dir que les pensions era una cosa a garantirper què la gent que ha treballat s'ho mereix.

MarianoRajoy guanyarà les eleccions i vull que les guanyi. Ara bé, elpaisatge sociali econòmicd'aquest país és devastador. Tesis socialdemòcrates saturen eldiscurs econòmic dels partits majoritaris. Som serfs que depenem del'Estat i dels grisos buròcrates que el dirigeixen amb discursospaternalistes.

Sembla que ala majoria de la població ja li està bé ser súbdit d'un Estat queli pren els diners per dir-li que la sanitat és gratis, no obstant,els liberals ho passem malament. Ens angoixa la manca de llibertat dedecidir sobre els nostres diners. Ens sentim contínuament atracatsper l'Estat.

Quanfinalitzà el debat, a través del meu Twitter vaig dir (mig seriósmig en broma) que davant la política optaria per una posició al'estil del filòsof Emil Michel Cioran, és a dir, de tedi, dedesesperança i pessimisme. Se m'havien avançat, en Guillem Casasa qui tinc el plaer de seguir a través de la xarxa social del moixóblau, japortava una sèrie de brillants tweetsque seguien l'estil citat: “A vegades no sé com fer-m'ho peroblidar en quin país visc. Vaig a mirar una peli... “, “Quinaesperança ens queda en aquest país de merda?”, “Per Déu,aquest país no remunta ni que l'empenyin” o “A aquest pas, BelénEsteban ministra de Cultura.”. No exagera, molts pensem igual ise'ns apodera de nosaltres una sensació de desconcert, pessimisme ifins i tot de tristesa.

Cal pensar enel futur. Els liberals, per molt malament que ho estiguem passant,som lluitadors i el pessimisme el combatem treballant, un treball queens conduirà a l'èxit i poder desempallegar-nos de la mediocritatque ens pot arribar a rodejar o, possiblement, a l'exili en un paíslliure.

THE PARTY IS OVER

2011-11-02T20:00:00.000+01:00

Undia de Tot Sants negre. A banda del dol que porta aparellat aquestafestivitat va ser el d'ahir un dia nefast en un sentit econòmic ipolític.

YorgosPapandreu, el primer ministre grec, ha anunciat que sotmetrà areferèndum els acords als quals es va arribar amb els líderseuropeus per fer front a la crisi de deute (vaja, que decideixin elsgrecs si volen o no volen pagar els seus deutes). Aquesta notícia noha agradat a les borses de la zona euro que han vist desplomar-se lescotitzacions. Per si no fos poc, coneixíem al vespre que la cúpulamilitar helena havia sigut destituïda i quan en temps de crisi hi hamales notícies relacionades amb els militars i les informacionsoficials són poques, els rumors sobre possibles cops d'Estat no esfan esperar. Finalment, lluny de convidar a la calma, Paul Donovan,analista d'USB, explicava en un informe recollit pel Financial Timesque “val la pena observar que quasi cap unió monetària modernas'ha dissolt sense alguna forma de govern autoritari o militar, oguerra civil”. Sóc optimista d'esperit, però veient tots aquestsesdeveniments reconec que costa ser-ho. Sembla que comencem a sertots protagonistes d'una sinistra distopia.

Femuna ullada enrere. Els meus avis van haver de deixar l'escola alsonze anys per culpa de la guerra civil. Els meus pares van créixeren famílies que si bé mai van patir gana sí que havien d'estalviari per tant privar-se de moltes coses. No van poder anar a launiversitat però gràcies a l'esforç i a sacrificar dissabtes idiumenges van aconseguir donar moltes oportunitats al meu germà i ami. És una història, la de la meva família, idèntica a la demoltes d'aquest país.

Arabé, els de la nostra generació hem tingut les coses molt fàcils.Massa fàcils. Som gent, majoritàriament, que ens hem fet granstenint-ho tot. Hem passat per guarderies i escoles decents i hemanat a la universitat pagant matrícules que eren el 30% del costreal. Quan ens hem posat malalts hem anat a hospitals públics ambuna bona atenció sense preocupar-nos de qui ho pagava i si erasostenible econòmicament. Quan hem treballat, sovint no ho hem fetper contribuir en l'economia familiar sinó per pagar-nos elscapricis, capricis que no passen només per sortir el cap de setmanasinó per viatjar amb els amics i conèixer món.

Araque veiem com tot trontolla ens indignem, muntem acampades i tiremles culpes al capitalisme, als polítics i a un ens abstracte que vamolt bé per desfogar-se quan no es té ni idea: els mercats (sí, enplural que espanta més). Ni rastre d'autocrítica ni responsabilitatindividual. Tot són suposats drets irrenunciables que els mercats iels polítics neoliberals ens roben.

Nosé com acabarà tot això. Té mala pinta però com he dit sócoptimista. Ara bé, sí que cal mentalitzar-nos de que potser s'haacabat l'època en que tot era tan fàcil. Ens hem d'acostumar ja aescenaris com veure hospitals amb els llums apagats, passadissosbuits i amb serveis en compte gotes perquè no hi ha diners i acostejar-nos una seguretat privada si volem una atenció de qualitat(evidentment això requeriria de desgravacions fiscals i altrespolítiques en les quals no entraré); a que la universitat siguicompletament privada i a que per poder-la costejar el primer pasd'uns pares que acaben de tenir un fill sigui obrir un compte correntper anar dipositant una quantitat mensual; a treballar més cobrantmenys i un llarg etcètera tan antipàtic com necessari.

Ahirsopant amb els meus pares feia un recompte de tots els llocs alsquals he viatjat. El meu pare m'ha contestat que ell a la meva edatnomés havia estat a França. Jo li he contestat que el meu fillpotser viatjarà tan poc com ell i no tant com jo.

Theparty is over.

Article publicat al Liberal.cat

EL SIGNIFICAT D'UN PORSCHE

2011-10-26T23:42:00.000+02:00

Arafa més o menys uns quatre anys em trobava en un descans de classeparlant amb un militant socialista amb qui hi tinc una bona relació.Ell, com jo, s'estava endarrerint en la carrera per compaginar-la ambla feina i això va fer que ens intentéssim animar mútuament. Ànimsque tard o d'hora ho acabarem, nosaltres ho podem fer, d'aquí unsanys agrairem l'esforç... Aquestes i alguna més foren les frasesque serviren com una mena de teràpia d'ànims. La complicitat, però,es va esvair quan vaig pronunciar una frase prohibida, pel quesembla, a orelles d'un socialista: el meu somni és tenir un Porschei cal estudiar i treballar molt. En aquell moment, el company em vamirar amb cert menyspreu com si hagués dit una cosa ofenosa, com sili hagués fotut una puntada de peu a un gat sense motiu. Li vaigpreguntar el motiu de la seva reacció i la resposta va ser que elseu somni no era tenir un bon cotxe sinó que tothom pogués anar ambun cotxe decent.

Aquestaconversa en aquesta situació és paradigmàtica per mostrar lasuperioritat moral amb la qual actua i es creu l'esquerra. Elmilitant socialista es va creure superior a mi perquè ell vol un mónmillor i jo vull quelcom purament material. Ell vol justícia i josóc egoista.

Elsliberals, quasi sempre, partim des d'una posició més endarreridapel que fa a la popularitat de les nostres idees. Ara bé, lesnostres idees són les correctes i així ho hem de recordar. Elsliberals creiem en la llibertat i en l'esforç per aconseguir lescoses i són aquests els ingredients que fan que el món prosperi.

Posemel cas que aconsegueixo d'aquí uns deu anys poder pagar-me elPorsche. Ho podré fer perquè hauré adquirit una sèrie debeneficis els quals seran fruït d'oferir al mercat, i per tant a lagent, un producte que vol adquirir. Jo hauré guanyat uns diners i lasocietat uns serveis que hauré prestat.

Quanadquireixi el Porsche estaré pagant a una empresa, una empresa quedonarà feina tant a enginyers com operaris de planta. Amb aquestintercanvi, tots haurem guanyat.

Quèfan, en canvi els socialistes per pretendre un món millor? Laresposta és la de sempre: res. Amb la seva buida retòrica idialèctica passada de moda em diran que no mereixo el Porsche (elmes de gener Julio Anguita, l'històric dirigent d'IU, deia que ningúes fa ric de manera honrada) i si guanyo una mica de diners me'lstrauran amb impostos i ho donaran a altra gent desincentivant eltreball.

Jafa quatre anys d'aquell episodi. Avui dia ja no estic tant interessaten aquest clàssic esportiu. No obstant, tinc tot el dret del món apoder-me'l comprar amb els diners obtinguts del meu esforç i aquestdret passa pel respecte del socialista cap al fruït del meu treball.Al cap i a la fi jo hauré contribuït a un món millor i ell, encanvi, no.

Article publicat al Liberal.cat

UNA NOVA MOSTRA DEL NOSTRE PROVINCIANISME

2011-10-20T21:39:00.003+02:00

Quiha llegit dos articles que precedeixen el present sabrà que no tincper costum mirar TV3, si bé conec alguns dels seus programes. Ésmés, mentiria si digués que els dijous no miro una estona elPolònia mentre faig el cafè de després de sopar o que no emdelecto de tant en tant amb la bellesa de Núria Solé, lapresentadora del Telenotícies del migdia. Ara bé, hi ha un programaque no he vist mai, El convidat, i aquesta setmana no ha sigut unaexcepció.

Comdilluns no estava interessat en res de la televisió vaig decidirllegir una estona abans d'anar a dormir i mentre ho feia anava parantper veure el trendlinedel meu Twitter. La majoria de tweets,curiosament, parlaven de Gerard Quintana, de Sopa de Cabra. Vaigcontinuar llegint el trendlinedel meu Twitter entre tant de terrabastall i finalment aconseguídescobrir el motiu: En Gerard Quintana parla amb la seva dona i elsseus fills en castellà.

Enaquell moment no entenia com un afer tant privat com és la llenguaque es parla a casa d'algú tingués tanta rellevància però desprésde pensar-hi una estona hi vaig caure: la història de sempre.

Perquè a Catalunya sempre hem d'estar perdent el temps amb aqueststipus de tonteries? És veritat que no hi va haver grans discussionsperò sí que hi havia gent que mostrava certa indignació. Éslamentable.

Catalunyaés cada vegada més provinciana. Vivim el dia a dia, amb les nostrespreocupacions quotidianes i una d'afegida, que no se'ns caigui labarretina.

Catalunya,ja sigui una mera Comunitat Autònoma, ja sigui aspirant a Estat, jasigui el que sigui, s'ha de treure de sobre aquesta actitud tanttaujana que només ens porta a fer el ridícul dia rere dia.

Sijo vull parlar als meus fills en castellà els parlaré en castellà.I si ho vull fer en anglès amb accent australià també ho faré. Laidentitat catalana s'ha forjat en base al comerç i a l'esperitburgès, no caient en el més gran dels ridículs amb l'excusa de lallengua, no interferint en la vida del veí per veure si és més omenys català, no estant sotmesos a un nacionalisme tan antiliberal.

Aquestasetmana ha sigut en Gerard Quintana parlant en castellà a casa seva,la setmana vinent potser serà un polític independentista beventxampany francès en lloc de cava català... Ah no, aquest episodi jal'hem viscut aquest estiu.

Article publicat al Liberal.cat

DESPOTISME CONTEMPORANI

2011-10-06T20:57:00.000+02:00

L'Europadel segle XVIII estava plena de monarquies absolutes. Era el que elshistoriadors anomenen l'Antic Règim, període en el qual els reisfeien i desfeien a la seva voluntat. Declaraven la guerra i la pauamb nacions veïnes, s'entretenien empaitant novícies de la cort,sortien a caçar amb la seva camarilla d'aduladors esperantl'admiració d'aquests, treballaven per tal que les intrigues depalau no arribessin massa lluny i altres moltes activitats.

Ambel temps aquelles monarquies es van extingir. Algunes passaren a serrepúbliques, altres van evolucionar a monarquies constitucionals oparlamentàries i altres desaparegueren de la mateixa manera quedesapareixia el país del qual eren regents.

Abansd'acabar aquests absolutismes, però, hi hagué un període on elsmonarques si bé no van abandonar de cap manera les seves formesdespòtiques sí que es deixaren influir per les idees de laIl·lustració. Els monarques continuaven fent i desfent a la sevavoluntat però les idees de Hobbes, Voltaire, Rousseau, Diderot id'altres començaren a modular la seva visió política. Naixia eldespotisme il·lustrat llurs senyes d'identitat eren un exercicidespòtic del poder però aplicat de manera pietosa i benevolent capals súbdits i fins i tot intentant instruir aquests en la cultura il'art. Els exemples més paradigmàtics foren Carles III d'Espanyaamb una reforma de l'ensenyament primant la importància de laciència i la investigació, Catalina II de Rússia i Frederic II dePrússia aplicant idees modernitzadores en sectors estratègics deproducció o Josep I de Portugal amb una major control de l'escolapública. El lema del despotisme il·lustrat no deixava dubtes sobreel seu caràcter: tot pel poble, però sense el poble.

Tanquemel llibre d'història i situem-nos avui. Gaudim de llibertat,igualtat i de l'Estat de dret. Ara bé, encara hi ha una assignaturapendent. Si bé hem canviat dèspotes regents per polítics (sí, nosona a gran consol) i aquests estan sotmesos a les lleis, encara nohem pogut acabar amb el tarannà paternalista i benevolent queimpregnen les seves polítiques.

Elsmonarques il·lustrats creien que feien un gran servei als seussúbdits i els polítics avui dia l'únic que fan és dir quesatisfaran les nostres demandes, sobretot sanitàries i educatives.Veiem si no un dels últims tweetsde l'equip del candidat del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba “ElPP dice que no toca la sanidad y la educación,pero tenemos losejemplos en Valencia,Madrid,Murcia,...y se excusan en la crisismundial” [sic].

Avuidia ja no hi ha execucions per criticar els reis, però sí quet'acusaran d'antisocial, insensible i de coses més grosses sidefenses, per exemple, una gestió privada de la sanitat il'ensenyament.

Elspolítics actuals no beuen de la Il·lustració però sí que estantallats tots pel patró socialdemòcrata que impera a Europa des queacabà la II Guerra mundial. Aquesta socialdemocràcia és, també,una forma de despotisme on els ciutadans veiem com els polítics noens deixen prendre les nostres decisions pel que fa aspectesfonamentals de l'individu.

Lahistòria ens demostra que poc a poc la llibertat va fent el seu camíi arribant cada dia a més parcel·les de la nostra vida i el progrésnecessita d'aquesta llibertat. N'estic segur que arribarà el dia enque els ciutadans podrem decidir lliurement sobre tots els aspectesde la nostra vida i la socialdemocràcia i tot sistemaintervencionista serà vist com una curiositat del passat.

Article publicat al Liberal.cat

PRIVATITZAR TV3 II

2011-09-30T00:10:00.003+02:00

Sibé sí que llegeixo les opinions que es generen al voltant dels meusarticles, no les contesto ni entro en les discussions que es podendur a terme. No ho faig perquè al contestar-ne una la cortesiam'obligaria a contestar-les totes i si d'alguna cosa no vaig moltsobrat és de temps. Ara bé, aquesta vegada faré una excepcióperquè moltes opinions manifestades en aquest mitjà, en el meu blogi a través del Twitter, m'han fet veure que el meu anterior articlenecessita una matisació.

Vaigfer una crítica destructiva de TV3 perquè crec que la mereix. Emreafirmo en les meves opinions i continuo pensant que és un malcanal. No obstant, aquest no és el motiu que em porta a demanar laseva privatització (que és el que es podia desprendre del meuanterior article). Encara que el canal informatiu de TV3, el 3/24,fos una versió catalana de Fox News, continuaria defensant la sevaprivatització. I si TV3 ens oferís totes les sèries de la HBO,també.

Consideroque una televisió pública és innecessària i una despesa immoralen els temps actuals. Consultant l'informeque mencionava en l'article de la setmana passada, podem veure laquantitat de diners que la societat es podria estalviar, és a dir,diners que es podrien quedar a les butxaques dels ciutadans. Unatelevisió pública no té altre sentit que servir com a plataformaper vendre el missatge del govern de torn. Per això demano laprivatització de TV3, no perquè sigui dolenta (que per mi ho és).

TVE,televisions autonòmiques, televisions locals, etc. Les televisionspúbliques són un símptoma més d'una malaltia que afecta Europa,Espanya i Catalunya, l'excés del sector públic, la omnipresènciade l'Estat.

Sial final aconseguim viure en un Estat sense televisions públiques,el veredicte del comandament a distància serà vàlid per totes lescadenes perquè competiran en igualtat de condicions. Tornem al desempre, trobant la resposta en la competència i en el lliure mercat.

Article publicat al Liberal.cat

PRIVATITZAR TV3

2011-09-22T21:12:00.002+02:00

Unimperatiu moral que té la Generalitat és acabar amb la broma deTV3. Una broma de mal gust pels contribuents catalans. Segons uninformede la sindicatura de comptes, La Generalitat va destinar vora 2000milions d'euros a la CCMA, de qui depèn TV3. Segons la CCMA la sevagestió la fa “en compliment de la seva missió de servei públic iamb un ferm compromís de qualitat, independència i promoció de lacultura i la llengua catalanes”. Una declaració d'intencions tanambigua no pot suposar res positiu.

Elsqui defensen l'existència de TV3 com un ens públic al·leguen com ajustificació una cosa anomenada “funció social”. Servidorencara no sap ben bé que és si bé sona a calaix de sastre perfer-hi encabir tot tipus de malifeta socialdemòcrata.

Perpart meva poca justificació puc trobar a que el contribuentsostingui una televisió tant penosa. Els programes i els seuspresentadors són cursis i no fan gràcia i els telenotícies ratllen(quan no toquen de ple) sovint l'antisemitisme i l'antiamericanisme.Corresponsals com Antoni Bassas no informen sinó que opinen i lamanera de tractar el fenomen del TeaPartyculpant-lo contínuament dels mals d'Amèrica ha sigut indecent. Permolt que el PSC ja no governi a Catalunya, el socialisme i elprogressisme impregnen tota notícia.

Quanta la informació esportiva TV3 sembla Barça TV i dubto que tots elscontribuents siguin del Barça, per no parlar dels presentadors quetenen la mala costum de fer bromes sense cap gràcia. I què dir deLluís Canut? Personatge que condueix un programa que per títolporta un tret característic de la seva manera de parlar. Sí, allòde “efectivament!” és una bufonada que hem de pagar tots.Podríem continuar amb que no tothom mira la F-1i igualment ens l'hemde menjar molts diumenges al migdia i altres exemples però la midad'aquest article és limitat i l'únic elogi li dedicaré a TV3 sóna les notícies del temps, que són extenses sense ser tedioses.També és cert, però, que el fet que aparegui la ComunitatValenciana, les Balears i altres territoris és discutible, peròaixò donaria per un nou article.

Noparlo de fer desaparèixer TV3, m'agrada poder veure una estonaprogrames que si bé poden ser nefastos estan en la meva llenguamaterna. Parlo de privatitzar-la, de que estigui subjecta a lesnormes del mercat i d'aquesta manera sigui més eficient i mésdecent.

Potsercauran en el sectarisme d'altres canals i potser continuaranresponsabilitzant Israel de tots els mals del món, però el mésimportant és que ja no ho estaran fent amb els impostos de tots elscatalans.

Article publicat al Liberal.cat

AMB IL·LUSIÓ!

2011-09-21T12:35:00.000+02:00

Quanalgú veu una persona que mira a l'infinit amb certa suficiència,estenent els braços i les mans i pronuncia la frase “ambil·lusió!” amb un to grandiloqüent, s'adonarà que aquestapersona està imitant el President de la Generalitat, Artur Mas, omés aviat la seva paròdia del programa Polònia.

Consideroque en una societat amb certa maduresa democràtica les imitacionsdels alts càrrecs polítics són tan sanes com necessàries aixícom les mofes cap aquests. Ara bé, el joc que dóna aquesta imitació(fins i tot jo reconec haver caigut en algun moment en la temptació de fer-la) ha eclipsat un missatge que és del tot necessari enmoments de crisi com els que ens està tocant viure: l'optimisme.

Nocomparteixo les polítiques del President Mas, som de diferent cordaideològica i només ens uneix l'obsessió i les ganes per aprimar elsector públic (si bé divergim amb les prioritats). No obstant, síque m'agrada el seu tarannà positiu, el seu optimisme sensat i nopatològic que sí tenia (i ha tingut fins i tot essent un cadàverpolític) el president del Govern espanyol, José Luís RodríguezZapatero. Artur Mas està convençut que ens en sortirem, aposta pelsacrifici, l'esforç però també pel somriure i la il·lusió.

Undiscurs similar va tenir l'alcalde de Riudoms, Josep Maria Cruset, eldia de la inauguració de la 31a Fira de l'Avellana. Va apel·lar al'esforç i al sacrific però també a les ganes i a l'optimisme iens va recordar que sense aquests dos factors no ens en sortirem.

NiArtur Mas ni Josep Maria Cruset han descobert res de nou. Tothom sapque ganes, optimisme i determinació són les claus de l'èxit, dequalsevol èxit. No obstant, fan bé de recordar-ho sempre que espot. Vivim temps difícils, no sabem quan durarà aquesta situació isomriure quan no saps com pagaràs el rebut de la targeta de crèdito la hipoteca requereix esforç. Però també és veritat que quancomences a somriure cada vegada costa menys. La crisi actual éseconòmica però si s'està perpetuant és, en part, per una manca deconfiança en el futur. Considero que com menys funcions i facultatstingui un polític i més en tingui la societat civil és millor pertots, i una d'aquestes funcions del polític ha de ser la detransmetre il·lusió i confiança.

S'hade treballar, esforçar-nos i no decaure, però la propera vegada queimitem a l'Artur Mas, recordem que la sàtira ens farà riure peròel missatge ens ha de fer reflexionar. Perquè “amb il·lusió!”,ens en sortirem.

Article publicat al Femsafareig.cat

INDEPENDITZEU-VOS!

2011-09-18T12:07:00.002+02:00

Jafa temps que estic força cansat de la política catalana. Ésmonotemàtica, sempre parlant del mateix, de la relació Generalitat– Estat. A més, el mateix tema de sempre està revestit d'un to delament, de patiment, de derrota. La política catalana s'ha acabatconvertint en una queixa permanent del malament que ens tractaEspanya als catalans. Sempre igual. Res més. Ni rastre de lail·lusió de la que fa bandera Artur Mas.

Maihe estat independentista, porto anys militant en una formació quedefensa Espanya, la seva unitat i la seva identitat però arriba unmoment en que l'afartament et porta a cridar “independitzeu-vos!”.Però, què és el que passa? Que els nacionalistes i elsindependentistes o no es volen independitzar o això sembla. Sónells qui no s'aclaren.

Elspartits majoritaris a nivell estatal ho tenim clar. Volem una Espanyaunida. Una Espanya amb les seves particularitats, però Espanya. Unanació indiscutible. Com va dir dimecres passat l'aviat ex-presidentdel Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, a Joan Ridao “unaEspanya plural sí, però Espanya”. És per això que moltsconsiderem del tot normal que a Catalunya s'ensenyi el català peròtambé considerem normal que s'ensenyi el castellà com un ciutadàde París trobarà normal que s'ensenyi francès en una escola dePerpinyà. I també trobem normal que una interlocutòria del TSJCaixí ho estableixi (estigui en suspensió o no). Trobem normal elbilingüisme en tots els àmbits de la societat.

JoanRidao, en la mateixa sessió del Congrés de dimecres, va dir aZapatero que els catalans “ja pensen en la independència” iArtur Mas parla contínuament d'una cosa anomenada “transiciónacional cap al dret a decidir” (no està de més recordar que fapoc també parlava de refundar el catalanisme amb la Casa Gran delCatalanisme). Molt bé, a què esperen? Que declarin la independènciade manera unilateral des del Parlament de Catalunya presentant-seprèviament a les eleccions amb una gran coalició independentista.

ElsEstats nous, quan neixen, mai ho fan amb un acord de la capital(anomeneu-la metròpoli si voleu). Els EUA es van declararindependents perquè ells ho van acordar i el mateix passà amb lescolònies d'Hispanoamèrica. L'últim cas d'Europa, Kosovo, va néixerigual fa tres anys.

Serialegal? No. Legítim? Possiblement, si bé aquí cap una discussióque ens requeriria tota una nit i varis gintònics.

Demoment la situació actual és la que és. Catalunya és unaComunitat Autònoma i en Dret Constitucional comparat una ComunitatAutònoma és homologable a una mera regió i no a un Estat federat,si bé molts Estats federats ja voldrien per sí mateixos el nivellde descentralització i competències de les que gaudeixen lesComunitats espanyoles. O us independitzeu o acateu la llei i tot elque suposa.

Article publicat al Liberal.cat

LONDON CALLING

2011-08-13T18:38:00.008+02:00

Fa una setmana que començaren els aldarulls a Londres per un motiu similar al que cremaren les banlieues parisenques ara fa sis anys. Des del punt de vista "progressista" i "social" ja hi ha un culpable, la crisi econòmica. Només cal veure quines explicacions i quins raonaments donava a través del seu Twitter Gaspar Llamazares, d'IU:

Los mercados, los gobiernos y las instituciones, deberían ver en los disturbios de Tottenham que la imposición del ajuste duro no es gratis.

Tottenham es símbolo del efecto letal de los recortes sobre los mas débiles. Si continúa el golpe de mercado, se pagará en conflicto social.

No justifico la violencia, explico que la injusticia y el racismo, con la renuncia o la complicidad del estado, lleva a la desesperación.

La indignación civil contra el golpe neoliberal, que socializa el sufrimiento, aumenta. No justifica pero si explica la violencia en Londres.

Si mirem les notícies de TV3 (una mala costum que tinc i que es deu únicament a que trobo realment maca la presentadora del migdia) l'explicació serà similar. La crisi econòmica fa que els joves se sentin frustrats i canalitzen aquests sentiment per mitjà de la violència.
Els articulistes de la majoria de diaris, aquells que acostumen a teoritzar posant-se la mà sota la barbeta, arruant el front i que molt sovint no tenen ni idea del món en el qual vivim, també donen la mateixa explicació.

Ximpleries. Això no són més que ximpleries. Al Regne Unit ja fa molts anys que hi ha igualtat d'oportunitats, el que passa, és que aquesta pèrfida socialdemocràcia ho arruïna tot. El primer ministre, David Cameron, ja ha dit que hi ha joves que mai han vist els seus pares anant a treballar. Si un noi veu que l'Estat li soluciona la vida, per què s'ha d'esforçar? Aquesta és la raó, aquests nois veuen que han viscut tota la vida entre cotó i ara que el pare Estat s'ha empobrit i no pot pagar els seus subsidis es revolten, roben i calen foc a tot el que es mou. Això juntament amb una manca de l'estructura tradicional familiar, ja que l'Estat porta anys encarregant-se de substituir aquesta institució per ell mateix.

És curiós com de malament pot arribar a fer-ho l'Estat. Quan la situació econòmica és bona es dedica a fer habitatges de protecció oficial, a donar subsidis a tort i a dret i creant barris on ningú treballa. Quan la situació és dolenta aquesta gent que ha viscut de l'Estat i que veuen que ara s'han de buscar la vida es dediquen a cremar i a saquejar.

Quan robes televisions i aparells de DVD i cales foc, no ho fas perquè estàs desesperat, ho fas perquè et dóna la gana. Per tant la solució és una: mà dura per part de la policia. Garantir l'orde i la seguretat d'aquelles persones que s'esforcen i treballen per tirar endavant i fer que els delinqüents paguin pel que han fet.

NO VOLER PROSPERAR

2011-07-26T18:24:00.006+02:00

Una de les coses més lamentables del socialisme és la absoluta manca d'ambició de les persones que el defensen (a excepció de qui té ambicions polítiques dins els corresponents aparells de partits socialistes).

Som molts els que nodrim la classe mitja d'aquest país i són molts els de classe mitja-baixa que poblen els barris dels extraradis de les ciutats. Són amb aquests últims amb els quals es genera una espècie de simbiosi entre ells i els polítics socialistes. Un acord on tots dos en surten, a priori, beneficiats i a la llarga qui surt perdent és tot un país econòmica i moralment.

Aquesta simbiosi es basa en que, d'una banda, els polítics socialistes s'asseguren una suculenta bossa de vots assegurant als barris que ells són els garants del benestar dels seus habitants. Recorrent al populisme els diran que votant a socialistes continuaran tenint la seva vivenda i la seva manutenció. Que si no troben feina allà estarà l'Estat per socorre'ls. D'altra banda, els ciutadans, seduïts per aquesta retòrica, troben un suport i una mà amiga que els diu que no cal patir, que l'Estat els cuidarà.

És un pensament terrible. Ens trobem davant de gent que no pensa en prosperar i en sortir d'un barri humil. Van pregonant el seu orgull obrer, pretenen perpetuar una suposada lluita de classes on parteixen de la premissa que ells són els desafavorits per un sistema injust que és, com no, el capitalisme.

Treballar d'operari en una cadena de muntatge en una fàbrica, fer les hores justes, acabar, fer la cervesa al bar de tota la vida en el barri obrer de tota la vida. Ser aquestes les úniques pretensions i creure que serà sempre així perquè hi ha un sistema econòmic que et mantindrà en aquesta situació.

No pretenc donar un missatge classista, totes les feines són honrades i mereixen un respecte. Parlo d'actituds, de voler prosperar. I aquí hi ha la diferència entre els que lluiten i els que no. Entre aquells que volen prosperar treballant les hores que faci falta per aconseguir més i més objectius, anar ascendint i poder arribar al dia on estiguin capacitats econòmicament per decidir si volen continuar vivint al barri de sempre i entre aquells altres que creuen que per haver nascut en una família humil estan condemnats a ser humils, condemnats a no prosperar, a treballar sempre fent la mateixa feina sense cap tipus d'ambició. Aquells que voten el PSOE perquè és el partit que creuen que han de votar al pensar que seran sempre humils.

LA IMPORTÀNCIA DE LA FAMÍLIA

2011-07-11T19:15:00.009+02:00

Porto uns mesos d'imprevistos, imprevistos en un sentit negatiu ja que no s'han complert una sèrie d'expectatives acadèmiques (tres assignatures m'han impedit acabar la carrera) i com a conseqüència no he pogut començar a fer-me un camí en el mercat laboral.

Sóc d'aquells que si bé no vaig tenir necessitat de treballar per pagar-me els estudis (a casa aquest tipus de despesa sempre ha sigut una prioritat per sobre de les demés), durant la carrera ho he fet quan he tingut oportunitat de fer-ho amb la lògica conseqüència de retrassar-me en els cursos més del desitjable. Avui dia, però, em trobo que degut a una situació de crisi resulta impossible trobar feina i tampoc estic en posició de fer maletes i buscar-me la vida on sigui (hauria de ser ruc per deixar la carrera a tres assignatures per acabar-la). És a dir, estic en una situació provisional força incòmoda on en una edat que hauria d'haver acabat els estudis encara no ho he pogut fer, on no tinc cap preparació específica per treballar i degut a una situació de crisi no hi ha massa oferta de feines no qualificades. És a dir, estic allargant una post-adolescència.

També sóc d'aquells que pensa que queixar-se i trobar solucions són coses incompatibles, de manera que he optat pel més sensat, prendre'm-ho amb tranquil·litat, gaudir de l'estiu prenent el sol i esperar pacientment a que comenci el curs per dedicar-me en cos i ànima a acabar la carrera durant el primer quadrimestre.

Ara bé, aquí entra el títol d'aquesta entrada. No podria tenir aquesta tranquil·litat sense el suport de la meva família. No tinc cap mena d'ingrés, la carrera té un cost, i per molt que prendre el sol no costa diners hi ha una sèrie de despeses que un no pot eludir. Per això el paper de la família és fonamental. És un paper que res ni ningú pot substituir.
Fa uns mesos al Diari de Tarragona sortia un article posant la família com una institució a la que recorren els joves quan ja no tenen altra tipus de suport. De fet, feia una sòrdida crida a l'Estat a que s'ocupés dels joves que no troben feina o com jo, que la carrera s'allarga més del compte i tenim una edat en la qual ja l'hauríem d'haver acabat i hauríem d'estar treballant.
Era un article fastigós i repugnant. L'Estat mai ha d'ocupar el paper que correspon als pares. Mai. Si pots arribar a un acord amb el teu pare, per què l'Estat t'ha de donar una prestació? Diners que d'altra banda treu a les famílies.

Em considero afortunat de tenir la família que tinc. La relació que he tingut amb els meus pares i el meu germà ha sigut sempre molt bona. Que ara gaudeixi del seu suport econòmic i moral no és res de nou, però que no sigui res de nou no vol dir que no em faci pensar en la importància vital i insubstituïble que té una institució bàsica i pilar de la nostra societat. La família.

HAPPY 4TH OF JULY.

2011-07-04T13:22:00.002+02:00

EXISTIM

2011-05-29T20:26:00.002+02:00

Aquest és un article que vaig enviar a l'XL Semanal però que no ha sigut publicat.

NO SE NOS VE PERO EXISTIMOS.

Una joven exige, en este mismo apartado de la revista de la semana pasada “facilidades para desarrollar nuestro talento y capacidad”. En el momento de escribir estas lineas, han pasado 24hs. desde que una manifestación organizada por una entidad llamada “Democracia Ya” haya exigido “un futuro digno” alegando que “no somos mercancía”. En estos instantes, numerosos jóvenes acampan en la madrileña Puerta del Sol, exigiendo, cómo no, “vida y dignidad por encima de los intereses del mercado”. Pues bien, no todos los jóvenes somos inconformistas de fin de semana gritando un par de eslóganes fáciles. Existimos otros jóvenes que, mientras los primeros se quejan y se lamentan de que el Estado no les soluciona la vida, luchamos en silencio para formarnos y trabajando en lo que podamos sin tiempo para pensar en injusticias (que las hay). Somos jóvenes que no queremos que los sindicatos negocien por nosotros, que no queremos un Estado paternalista que nos prometa “políticas sociales”. Somos jóvenes con ansias de libertad de movimiento, de ideas, de trabajo y oportunidades. Un Estado que nos baje los impuestos y que no ponga trabas burocráticas a nuestras aventuras emprendedoras. Queremos tener la oportunidad de triunfar. No sé donde estaré en dos años. Quizá prospere en España, puede que friegue platos en Inglaterra, o a lo mejor acabo en algún país Báltico. De algo estoy seguro: me sobra optimismo y ganas de trabajar y cuando uno trabaja no tiene tiempo para quejarse.

AL VOLTANT DE L'1 DE MAIG

2011-05-01T18:27:00.004+02:00

Ja fa 125 anys de la Revolta de Haymarket que acabaria portant l'1 de maig de cada any, la festa del Dia Internacional dels Treballadors. Com cada any, aquest dia s'aprofita per que sindicats i partits d'esquerres surtin al carrer a protestar. Un any per una cosa i l'altre any per una altra. A mi, és una festivitat que em resulta força indiferent, i l'única alegria que em dóna és saber que tinc un dia de festa a la feina els períodes que estic actiu laboralment. Avui, però, m'agradaria fer algunes divagacions al voltant d'aquesta festivitat relacionant-la amb les manifestacions que es generen al voltant d'aquesta.

1. Hi ha gent que encara parla de classes socials. Parlar de classes en una societat capitalista on es pot passar de treballador a autònom quan hom ho desitja o quan reunint una quantitat de capital fruït del teu esforç pots constituïr una societat anònima o limitada és absurd. Absurd, ranci i passat.

2. Retallades. Des del Partit Popular sempre es donarà suport a reduir l'Administració i la despesa pública en temps de crisi com l'actual, però no com s'està fent actualment, és a dir, mantenint les "ambaixades" i les subvencions a entitats i iniciatives de caire nacionalista. Retallar? Sí, però amb prioritats. El que passa és que, com s'ha vist en les manifestacions d'avui, els sindicats i l'esquerra només demanen i exigeixen sense tenir en compte que el que volen val diners. Per ells tot es basa en drets irrenunciables. Si no es retalla la despesa continuarà el deute i si continua el deute els interessos a pagar en un futur seran molt més elevats i la única manera de pagar serà augmentant els impostos. Sembla que aquesta gent cregui que existeix un calaix amb diners que mai acaben.

3. Els sindicats no són ningú per parlar en nom dels treballadors. Ho seran quan visquin de les aportacions dels seus afiliats i no de l'erari públic i quan la majoria de treballadors s'afiliïn i aportin els seus diners lliurement. Ara per ara només són un grup de privilegiats molt car.

4. Què tal si comencem a qüestionar el model socialdemòcrata europeu i ens adonem que no és sostenible? Què tal si comencem a aprimar l'Estat i a donar més empenta a les iniciatives privades en matèria d'ensenyament i sanitat?

No sóc cap il·lús. Sé que visc a Europa i a Europa qüestionar el model econòmic és sortir al carrer amb pancartes demanant la fi del capitalisme. Per tant optaré pel mateix de cada 1 de maig, dient "mira, ja hi tornen a ser!" cada vegada que al telenotícies apareguin les imatges de les manifestacions.

DIVENDRES SANT

2011-04-22T19:49:00.005+02:00

Molts dies sense escriure. Massa dies. L'estudi em té absort. Les ganes d'acabar la carrera han fet que la meva vida últimament es basi en llevar-me per estudiar i en que l'estona d'oci del dia sigui en sortir a córrer abans de sopar i en mirar un episodi de Mad Men abans d'anar a dormir. Reconec que no sona molt emocionant però la motivació és una força poderosa. A més, gaudeixo del que faig.

No obstant avui he fet festa. He volgut respectar el dia de dol que suposa el divendres sant. És una tradició que diu molt de nosaltres com a cultura. Sense aquesta festa no seriem qui som. Considero, fins i tot, un imperatiu moral assistir als actes més representatius.

Sobre aquestes línies podem veure la processó de la confraria de Santa Llúcia que es fa el dijous. I sota aquestes l'acte de les set paraules, l'agonia.

Que tingueu tots una bona setmana santa que, com bé ha dit el rector que s'ha encarregat de les set paraules, comença avui i acaba dilluns.

ALWAYS COCA-COLA

2011-03-27T13:01:00.006+02:00

Apareixia avui al diari El Mundo un article citant les llegendes urbanes que s'han generat al voltant de la beguda més universal de tots els temps, la Coca-Cola. L'article, però, començava dient que aquesta beguda està, aquest any 2011, d'aniversari pels seus 125 anys.

Perquè em va calmar els mals de panxa quan era ben petit.
Perquè és veure el logotip de la marca i somriure sense poder-ho evitar.
Perquè és deliciosa.
Perquè sempre queda bé demanar-la. Ja sigui quedant amb una noia o amb els amics.
Perquè és el que el meu cos assimila millor l'endemà d'una nit d'excessos.
Perquè és la marca de la nostra civilització.
Perquè...

Per tot això i més, des d'aquest espai vull mostrar la meva alegria i satisfacció de veure que aquesta beguda fa anys gaudint d'una salut de ferro.

Felicitats!

ON SÓN?

2011-03-20T09:17:00.003+01:00

AIXÍ QUALSEVOL!

2011-03-10T17:20:00.006+01:00

Teòrics liberals nord-americans diuen que un Estat ha de ser prim i lleuger i a l'hora fort i eficaç. Suposo que això s'aconsegueix quan l'Estat té les mínimes competències que fan possible un Estat on els seus ciutadans tinguin garantides la llibertat i la seguretat i que a partir d'aquí aquests són lliures de forjar el seu camí i el seu destí.

Ara bé, l'Estat sovint s'engreixa i adopta competències (que paguem tots) que en principi correspondrien als ciutadans. Sinó que ens ho preguntin a Europa i a les nostres grans i meravelloses socialdemocràcies (ironic mode on).

Abans d'ahir, a la contra d'El País, apareixia un cas paradigmàtic. S'entrevistava a dos escriptors noruecs, Roy Jacobsen i Kjartan Flogstad, que presumien de no ser comercials. El diari deia el següent: Los dos llevan más de 40 años viviendo de la literatura. El Gobierno aplica medidas para estimular su trabajo; por cada libro que se edita, el Estado adquiere 1.000 ejemplares para las bibliotecas. Luego, hay una política de ayudas a las editoriales y en algunos casos, ayudas individuales. Després Flogstad afegia que es un sistema sofisticado de apoyo que nos permite no estar sujetos al mercado i Jacobsen, per la seva banda afirmava que en Noruega se puede vivir de la literatura y no ser comercial. A més, en un moment de l'entrevista critiquen la trilogia Millennium de Stieg Larsson perquè segons ells no aporta res de nou i és molt comercial.

Anava a dir que ancha es Castilla però no, no parlem ara d'Espanya sinó de Noruega. Sigui com sigui vaig quedar molt sorprès de veure que dos escriptors que mai havia sentit i que viuen dels ajuts es permetin el luxe de criticar un escriptor que pel motiu que sigui ha venut molt més que ells.

Una altra qüestió. Qui estableix els paràmetres de la qualitat? Quan una obra és magnífica i quan no? Quan és comercial i quan és profunda i només apta per ments prodigioses? Quan es tracta de cultura i quan es tracta d'obreretes de tres al quart?

Perdoneu però tot això és demencial. Jo a Noruega podria viure del meu blog? Comercial no ho és per tant podria demanar a l'Estat que em pagués per escriure?
Ja fa un parell d'anys que gaudeixo escrivint narrativa. De fet, cada vegada són més els dissabtes que opto per no sortir, quedar-me a casa i posar-me una copa (o dues o més fins que no m'ho prohibeixi l'Estat) de Four Roses i deixar-me endur per la inspiració del moment. Ja porto una colla de relats curts que és molt possible que algun dia vegin la llum. Què faig? Si tinc la sort de que una editorial els publiqui quan surtin demano al Consell Comarcal, Diputació, Generalitat i al Ministeri de Cultura que em comprin els relats i els posin a les biblioteques perquè no són comercials? (Creieu-me, no ho són). Una vegada faci d'escriure un modus vivendi que em permet no estar subjecte al mercat em permeto el luxe de criticar Ken Follet i Tom Clancy perquè ells són comercials i no aporten res? Ara que hi penso no pinta pas malament.

La qualitat no està renyida amb el ser comercial. Que li preguntin a Kafka o a Milan Kundera. Sigui comercial o no, la cultura no s'ha de subvencionar (de fet no s'hauria de subencionar res però això ja són figues d'un altre paner) perquè el que acaba passant sovint amb aquest sistema és que se li prenen diners a un ciutadà que els necessita (allò que se'n diuen impostos) per regalar-los a una persona que li ha vingut de gust escriure i que des del Govern diuen que és literatura.

**No sóc ningú per criticar els noruecs, de ben segur ja els hi està bé a ells. Només tinc por de que això s'importi aquí ja que des del nostre país veiem tota política escandinava com a símbol de la perfecció**

SOBRE ELS 110KMS/H.

2011-03-01T20:57:00.005+01:00

Quan vaig sentir per boca del vicepresident primer del Govern, després del Consell de Ministres de divendres, que a les autovies i autopistes se'ns prohibia circular a 120 kms./h i se'ns obligava a anar a 110kms./h, vaig quedar bocabadat. Vaig voler que passessin els dies per veure com els mitjans tractaven la notícia i quines opinions se'n desprenien d'aquesta. Per part meva, el posicionament es pot resumir en els següents punts.

El to paternalista d'Alfredo Pérez Rubalcaba anunciant la mesura era indignant. Era com si tingués al conjunt dels ciutadans a la falda i s'adrecés a nosaltres com s'adreça un avi a un net per explicar-li una lliçó.
Acusar i insultar dient "frikis anarcoides" a qui s'oposa a la mesura seria molt greu si vingués d'una persona seriosa i capacitada. Ho va dir en José Blanco, se li perdona.
Si l'excusa és l'estalvi energètic per tal d'evitar un hipotètic desproveïment de combustible, per què no prenen les mateixes mesures Alemanya (on les autopistes no tenen límit de velocitat), Holanda (on han augmentat el límit a 130) Regne Unit (on s'estudia augmentar el límit també a 130), Itàlia o França, països que no neden en petroli precisament? No saben que el consum depèn, en bona mesura, de la forma de conduir i no pas de la velocitat?
No em val l'argument de que sigui una mesura positiva perquè als Estats Units els límits són de 110kms./h.
És possible que sigui una cortina de fum per tal que no es parli de la crisi o, també, una mesura pura i senzillament recaptadora.

Ens diuen que és una mesura provisional, però fins quan, em pregunto jo, ha de durar la broma?

EUROPA, PUJA AL TREN!

2011-02-15T21:28:00.003+01:00

Avui m'han publicat la següent carta al Diari de Tarragona que reflecteix la meva opinió sobre el paper que ha de tenir Europa en les revoltes a l'Egipte i a Tunísia.

Europa, puja al tren!

Quan sigui un home gran i els meus néts em preguntin per algun episodi de la història que recordi amb més claredat, de ben segur mencionaré les revoltes populars de Tunísia i Egipte amb un somriure de satisfacció. Ara bé, quan em preguntin què vam fer des d’Europa, és molt possible que hagi de sospirar, mirar a l’infinit, ajupir el cap i dir que el nostre continent no va formar part d’un episodi tan emocionant com la democratització del nord d’Àfrica.
Europa ja porta temps demostrant que poc li importa el que passa al món.
Sembla un viatger cansat i sense ganes en una estació on, lluny de pujar a un tren amb empenta, determinació i valentia, es queda de braços creuats pensant que sempre hi haurà un darrer tren.
Mentre Europa espera cansada a l’andana de l’estació, els trens continuen sortint i en ells puja Xina, contenta de fer-se amb el deute europeu i de mig món; pugen els Estats Units, essent conscients que han de continuar treballant dur per no perdre la seva posició hegemònica; i pugen Brasil i l’Índia, sabedors que el futur els espera.
Europa ha de pujar al tren que la condueixi de nou a una posició de referent mundial en matèria de valors. Ha de treballar per lliurar-se del descrèdit que ja porta anys arrossegant.
Europa ha de ser, juntament amb els Estats Units, el far d’Occident. Ha d’intervenir directament en els països del nord d’Àfrica, facilitant-los la transició a la democràcia, donant suport diplomàtic a les forces constituents plurals i deixant ben clar que no permetran que l’islamisme es faci amb el control d’aquests estats.
Quan els meus néts em preguntin per l’actitud d’Europa en les revoltes populars de Tunísia i Egipte, m’agradaria dir-los que el vell continent va estar allí, facilitant la implantació de la llibertat. No em vull quedar avergonyit dient que no vam fer res. Vull dir-los que Europa va fer seva la frase de Barry Goldwater demostrant que l’extremisme en la defensa de la llibertat no és cap vici i que la moderació en la defensa de la llibertat no és cap virtut.

PEL DEUTE, SOM-HI!

2011-02-09T21:08:00.003+01:00

El Govern central va permetre endeutar-se a la Generalitat i a altres Administracions autonòmiques i locals no. Aquestes últimes Administracions protesten i ara tothom es pot endeutar. Deute i més deute.

Quan una família adquireix més i més deutes és senyal inequívoca de que quelcom va molt malament. Per una Administració no?

Jo sabia que el Tripartit tirava de deute doncs les polítiques econòmiques d'un govern socialista o d'equerres es basen en "garantir polítiques socials" a tothom pagant mitjançant el superàvit aconseguit per darreres administracions o bé recorrent al deute confiant en que d'alguna manera les coses se solucionaran el dia de demà.

El que no sabia era que l'austeritat d'Artur Mas es quedaria a mitges. Hi ha molt camí per fer, encara, en pos de sanejar les arques públiques mitjançant polítiques d'austeritat fent que recórrer al deute sigui la última solució.

Que unifiquin conselleries, que esborrin del mapa els consells comarcals, que desapareguin les subvencions de tot tipus, etc.

L'endeutament no és la solució ni a Catalunya ni a cap economia lliure. Endeutar és hipotecar les futures generacions.

PENSIONS

2011-01-29T11:52:00.005+01:00

Ja tenim el nou model de pensions. El diari ABC explica el nou sistema amb unes breus línies. La edad legal de jubilación pasará de los 65 años actuales a los 67. Los años mínimos de cotización para cobrar el 100% de la pensión se elevan a 37, frente a los 35 de ahora. Sólo podrán seguir jubilándose a los 65 años quienes sumen 38,5 años cotizados y los que realicen trabajos penosos y peligrosos. El periodo de aplicación será progresivo, comenzando en 2013 y, a razón de 45 días por año, alcanzar el 2027.

Considero que, ara per ara, no hi ha més remei que el canvi adoptat i la meva posició està ben lluny de la dels sindicats com CGT que es pensen que les pensions són un dret universal i que hi ha un calaix a l'Estat amb diners adreçats a aquesta prestació que no s'acabaran mai.

Digueu-me agosarat, però per mi, aquest sistema de pensions és una estafa. Una estafa des d'un punt de vista moral i econòmic.

En primer lloc, qui ha pactat aquest sistema de pensions és un senyor a qui vota el conjunt de la ciutadania espanyola cada quatre anys i dos senyors que defensen els seus interessos al·legant que ho fan en nom de tota la "classe treballadora". És a dir, aquests tres subjectes amb un parell de reunions i sopars decideixen fins quan jo he de treballar.

En segon lloc, la viabilitat de l'actual sistema de pensions es basa en un sistema que si l'utilitza una empresa privada condemnen als seus administradors per un delicte d'estafa. Que et treguin diners de la teva nòmina per pagar les pensions dels jubilats actuals és el mateix que un estafador recluti nous inversors per pagar interessos astronòmics als inversors més antics. Sí, l'esquema de Ponzi.

Des de la segona meitat del s.XX Europa s'ha capficat, mitjançant models econòmics socialdemòcrates, en garantir el benestar dels seus ciutadans des del bressol fins la tomba. Considero que aquest sistema és insostenible.

Per mi només hi ha una solució. Una solució ètica, moral, justa i viable: privatitzar les pensions. Que cada persona acudeixi a un banc i es configuri com ella consideri convenient el seu pla de pensions. Que si té la sort de poder-se jubilar als 55 ho faci i que si no té més remei que jubilar-se als 70 doncs es jubili als 70.

Ara per ara el model és escabrós. Ahir en parlava amb el meu pare. Què consideres que he de fer? Li vaig preguntar. I em va dir que si tenia dos dits de front quan comencés a treballar em fes el meu pla de pensions privat. És el més prudent. Ara bé, si jo decideixo fer-me el meu pla de pensions, per què estic obligat a seguir pagant un sistema públic que crec que tard o d'hora s'ensorrarà?

Sóc conscient del meu futur i el de la meva generació. Treballar fins els setanta anys cotitzant en un fons privat per responsabilitat i prudència i en un altre per ordres del Govern. I això si tinc la sort de començar a treballar als 28, cosa també complicada vivint en un país on l'atur juvenil frega el 40%.

JURÍDIQUES I EL SEPC

2011-01-27T10:47:00.004+01:00

Quan vaig començar a estudiar a la URV ara fa uns anys, a la Facultat de Jurídiques s'hi respirava un ambient molt familiar. Era com un institut i tothom ens coneixíem. Des que es va ampliar la oferta acadèmica de la Facultat i altres estudis van venir cap aquesta constituint-se el nou Campus Catalunya aquest va perdre el seu encant familiar i a la vegada aquesta es va anar degradant.

Els culpables d'aquesta degradació, en bona part, tenen nom, uns que es fan dir Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, SEPC. Aquests del SEPC són gent que no fa campanyes informatives donant a conèixer les seves pretensions i demandes. Són gent que es caracteritza per dues coses. La primera és deixar una bústia de suggeriments en una paret del Campus Catalunya (res en contra) i la segona deixar-ho tot brut ple de pintades.

Qualsevol esdeveniment polític, econòmic o social és excusa per pintar les parets i deixar el Campus fet un nyap. La que il·lustra l'article diu "anuncien canvis (pensions) dràstics que afecten al 80% de la població... I ningú es mou. Sou idiotes?". Però n'hi ha d'altres com "A França i Grècia el jovent es mobilitza i aquí ningú es mou. Sou idiotes?". Llavors n'hi ha d'altres més rocambolesques com "Dona treballadora, la crisi t'afecta més", "Fora empreses privades de les universitats", "Bolonya s'aplica amb repressió" i una de les últimes era cridant a participar en una vaga, crec que és avui, de quatre sindicalistes ancorats en el passat.

Diuen ser els defensors dels serveis públics i a la mínima malbaraten bens públics de la Universitat. Diuen ser gent treballadora i les pintades apareixen quan la gent està a classe.

En aquests moments em queden quatre assignatures per finalitzar la carrera. Més val que l'acabi el més aviat possible perquè està vist que aquesta gent no ens deixaran en pau i si recorrem a la vella dita castellana de "ojos que no ven, corazón que no siente" poc m'importarà el que facin. Esperar a que multin aquesta gent i a que els hi deixin les coses clares és esperar massa.

MÉXICO LINDO Y QUERIDO

2011-01-18T12:37:00.005+01:00

Acapulco amor,

baila conmigo gozando

del sol, playa y amigos

dame un beso que

de tu dulzura

me quedaré preso

jugando en la arena

jamás habrá penas

corriendo en las olas

nunca

estarás sola

aquí en Acapulco es todo gozar.

L'any 1985 el cantat Luís Miguel treia el disc Fiebre de Amor on s'incloïa el tema Acapulco amor, cançó que evocava Acapulco com a destinació turística on gaudir de la joventut, l'amistat i les noies entre mar, sorra i palmeres. Acapulco era ja, als anys 80, una ombra de la ciutat que havia sigut trenta anys abans, destinació turística de la jet set i de les celebrities, ciutat on s'havia casat Liz Taylor i on passaven les vacances personalitats com Frank Sinatra, Brigitte Bardot o John F. Keneddy. Vaig tenir l'oportunitat de passar-hi uns dies de vacances el 1993 amb la meva família quan vivia a Veracruz i em va semblar una espècie de Salou molt més gran i amb els edificis molt més alts. Avui dia però, sembla que Acapulco ha tocat fons. Llegia divendres al diari ABC una notícia on deia que doce de las cincuenta urbes más violentas [del mundo] están en México; además de la mencionada [Ciudad Juárez] figuran Chihuahua, Tepic, Durango, Torreón, Tijuana, Acapulco, Reynosa, Nuevo Laredo, Cuernavaca, Mazatlán y Culiacán.

Des que Felipe Calderón va arribar a la presidència l'any 2006 (vaig tenir l'oportunitat d'estar a Mèxic el dia de les eleccions), s'han comptabilitzat al voltant de 35.000 morts en el marc de la guerra contra el narcotràfic. Pels llaços que tinc amb Mèxic, veure com aquest país es dessagna i corre el risc d'esdevenir un Estat fallit em trenca el cor i instintivament em porta a buscar culpables i solucions.

La majoria de mitjans de comunicació culpa de manera implícita el president Felipe Calderón. Fins i tot vaig escoltar en una ocasió com el presentador d'un informatiu d'una cadena privada parlava dels morts haguts "por culpa de la guerra que Calderón libra contra el narcotráfico".

Des del meu punt de vista, bona part de la culpa la té la societat mexicana en general. Una societat que funciona a base de "mordidas", és a dir, suborns per qualsevol cosa, ja sigui per agilitzar tràmits burocràtics o per lliurar-se d'una multa que seria més quantiosa. Quan els hi preguntes per què ho fan et contesten amb un to que barreja la indiferència amb la derrota que "el que no tranza no avanza güey", és a dir, o bé funciones amb aquesta picardia o no tiraràs endavant. A Mèxic els policies són vistos més com una amenaça que com un ajut. Si jo em topo amb els Mossos d'Esquadra la primera sensació que tinc és de tranquil·litat perquè se que la meva integritat, en aquell moment, no corre perill. Si et topes amb un policia a Mèxic el primer pensament que et ve al cap és "i ara què volen?".

Considero que l'estratègia de Calderón és la correcta en un moment equivocat. El moment correcte seria quan saps que la policia i demés cossos de seguretat són fidels a l'Estat i no es deixaran comprar. Crec que a Mèxic (i en qualsevol país) la manera d'aconseguir la fidelitat és pagant als agents de l'autoritat sous dignes. Quan els policies mexicans cobrin 800€ i no 300€ i no s'hagin de pagar ells les armes i els uniformes llavors seran un cos fidel. Mentre això no passi gran part d'agents continuaran col·laborant amb el narcotràfic.

Ara bé, hi ha un factor que fa inviable aquesta opció d'espera d'un moment adeqüat. Des de fa uns anys els narcotraficants, mitjançant el xantatge i l'extorsió, s'han anat fent amb els negocis privats de molta gent. Sense anar més lluny, un dels locals de moda que freqüento amb els amics quan surto de nit per Veracruz els estius que hi vaig, està avui dia regentat pels Zetas. Si es continués esperant, el narcotràfic ho acabaria consumint tot.

Crec que no hi ha altra sortida que l'optada per Felipe Calderón. Continuaran havent morts, assassinats, segrestos, etc. No obstant, considero que és el mal menor abans que Mèxic acabi convertit en un Estat fallit controlat exclusivament per sicaris.

Nota: mentre escrivia aquest article, la meva mare m'ha comunicat que ha parlat amb una amiga de Mèxic i que aquesta ha dit literalment "pinche gobierno! esta violencia ya no se puede aguantar".

ELS PRIMERS CATALANS? DE L'ANY 2011.

2011-01-02T10:33:00.002+01:00

Ahir al migdia tornava a Riudoms des de casa d'un amic amb qui vam passar la festa de Cap d'Any. Vaig decidir prescindir de la música i escoltar les primeres notícies de l'any a través de Catalunya Informació. Com no podia ser d'altra manera, una de les notícies més trascendentals del dia eren els primers nascuts de l'any. La primera nascuda a nivell de Catalunya és Jasmine Iouahidi que també ha sigut la primera de la província de Barcelona. A la província de Tarragona ha nascut un nen que es diu Belkhir. A la província de Lleida el primer nascut és un nen que es diu Kaasem i finalment, a la província de Girona el nen es diu Ivan.

Vaig estar la mitja hora que va durar el trajecte fins a casa rumiant en que hi havia quelcom que no em quadrava massa. Una cosa que no acabava de lligar. Finalment hi vaig caure, els nens no eren catalans! Al menys no ho eren en origen. I es que quan vaig començar a sentir la notícia a la ràdio m'esperava sentir que els primers nens es dirien Maria, Jaume, Tomàs o Marc i no Belkhir i altres noms tant aliens a la nostra cultura.

Mentre que els immigrants d'origen àrab es mantenen separats i aïllats de la cultura catalana i espanyola en general, la periodista només feia una petita ressenya dient que eren d'"origen marroquí" com si fos un element sense importància i que la criatura era tant catalana com la que més. De fet, el titular de la notícia al 3cat24 és "Jasmine, Belkhir, Kaasem i Ivan, els primers catalans del 2011" com si aquests noms fossin tant naturals a casa nostra.

Des de Catalunya intentem sempre fer pedagogia amb el català, intentant que la nostra llengua sigui normalitzada arreu del territori i intentant que sigui utilitzada pels castellanoparlants en l'esfera pública. Considero que és quelcom necessari per la salut de la nostra llengua i estic completament a favor d'aquesta pràctica (sempre i quan no sigui imposada). Però el que no trobo normal, és que aquesta pràctica de defensa de la cultura catalana es contradigui després amb un exercici periodístic de total condescendència cap a una cultura completament aliena que no es vol integrar en la nostra i a que a més la posa en perill.

Qui pensi que exagero el convido a donar un tomb per Riudoms, poble amb un percentatge considerable d'immigrants. Veurà que mentre la majoria d'immigrants d'origen romanès fan tot el possible per integrar-se i ho aconsegueixen, els d'origen marroquí el que fan és mantenir-se separats i aïllats.

El dia que els immigrants del Magreb convisquin amb nosaltres amb total normalitat i concòrdia seran mereixedors de que els mitjans els considerin catalans amb total normalitat, mentrestant, considero que fer-ho com ho fem actualment suposa un pas més enrera en la preservació de la nostra cultura i identitat.

FESTA DE CAP D'ANY?

2010-12-28T19:04:00.002+01:00

A veure si aquest cap d'any ho aconsegueixo. En feia dos que em prometia no anar a cap festa per rebre l'any però sempre acabava sotmès als dictats i pressions dels amics i acabava anant a una festa tallada sempre pel mateix patró: fum, inaccessibilitat a la barra, gent trepitjant-te i donant-te cops de colze.

Aquest any sembla que sí que ho aconseguiré ja que m'he plantat en una postura inamovible on només dos plans són acceptables per mi: quedar-me a casa o celebrar l'entrada d'any amb uns amics en una casa particular i no moure'ns d'allí. Tot apunta a que s'acabarà complint el segon pla.

Potser és l'edat, no ho sé, però no suporto les macro festes ni aquests "festivalazos". Potser m'animo a sortir el dia 1 a la nit. Segur que l'ambient està més sanejat.

Rebeu l'any com el rebeu, us desitjo un 2011 millor que el 2010 i pitjor que el 2012.

VISCA EL NOU CASAL RIUDOMENC!

2010-12-20T11:38:00.005+01:00

Com ja he dit en anteriors ocasions, cada vegada em prodigo menys pel meu poble, Riudoms, i em vaig establint, poc a poc, a Tarragona. Ara bé, intento no perdre'm cap esdeveniment important. L'últim ha sigut la inauguració del nou Casal Riudomenc.

El Casal va ser construït amb la força de voluntat (i econòmica) de la gran majoria de veïns de Riudoms i inaugurat el 1955. Va servir de lloc d'esbarjo, de cinema, de teatre, etc. fins que va ser tancat el 1993. Qui més qui menys ha actuat al Casal. Un servidor hi va tocar de ben petit un recital de flauta travessera.

Aquest cap de setmana, després de disset anys tancat, el Casal ha obert les portes de nou. El primer acte va ser dissabte, amb la pre-estrena de l'obra inaugural, una obra que es repetirà aquests dies. En aquesta obra es fa una menció especial a totes aquelles persones que van fer possible el Casal, que el dirigiren i persones rellevants que el van trepitjar. Després es representa una obra curta i després Els Pastorets. Finalment es tanca la obra amb un número musical explicant la història des del tancament fins la reobertura.

En les imatges següents podem veure, primerament, un assaig de l'obra una setmana abans de la pre-estrena. Seguidament hi ha la fotografia de l'escenari abans de començar l'obra, aquest dissabte.

Si bé dissabte va ser la pre-estrena, ahir diumenge es va dur a terme l'acte inaugural. No hauria pogut sortir millor. Després dels obligats parlaments de les autoritats, tots els riudomencs vam participar en la inauguració estirant tots la corda que descobriria la placa commemorativa que figura en la mateixa façana del Casal.

Veure tot un poble bolcat en un espai com és el Casal fa posar la pell de gallina. Veure llàgrimes dels veïns de Riudoms fa que a un li costi mantenir les seves. Veure com els protagonistes de les obres són riudomencs de tota la vida que el que volen és entretenir els mateixos riudomencs no té paraules. Aquest localisme, aquest amor per quelcom que és teu i dels teus no es pot expressar en paraules.

L'alcalde de Riudoms, Josep Maria Cruset, a qui podem veure en la imatge superior, va finalitzar el seu discurs inaugural amb la millor frase que podia pronunciar. ¡Visca el Casal i visca Riudoms!

ZP. EL NOU CAPITALISTA?

2010-12-03T22:56:00.003+01:00

Fa dos dies, al pujar al cotxe i engegar la ràdio, vaig sentir la veu del President Rodríguez Zapatero anunciant un seguit de mesures per alleugerar l'asfixiant dèficit. Una vegada es va deixar de sentir la seva veu vaig necessitar que la periodista que donava l'informatiu constatés que qui havia anunciat aquelles mesures era, efectivament, Rodríguez Zapatero.

Les mesures es poden resumir en els següents apartats.

Fi dels 426€ per aturats de llarga durada.
Col·laboració de les ETT amb els serveis públics d'ocupació en la intermediació entre ofertes i demandes de treball.
Inici de les privatitzacions aeroportuàries, començant per Barcelona i Madrid.
Privatització total de Loterías y Apuestas del Estado.
Eliminació de les quotes a les Cambres de Comerç.
Ampliació fins els 300.000€ del tram de base imposable reduït de l'Impost de societats al 20%.

Aquestes mesures no són socialistes. Tot el contrari. Figurarien en l'ideari de qualsevol partit emmarcat en el centre-dreta europeu.

Per què no portava a terme aquestes mesures abans? Es dóna compte ara que les tesis socialistes serveixen per enfonsar els països en la misèria? O de cop i volta s'ha fet capitalista? Sense que serveixi de precedent aplaudiré aquestes mesures.

A banda de Zapatero qui m'ha desconcertat ha sigut Felip Puig parlant en nom de CiU. S'oposen a la privatització perquè, diuen, no passa per mans de Catalunya. Què passa? Les coses són bones o dolentes en funció de si la gestió està en mans de la Generalitat? Quan millor funcionen les coses és quan estan en mans de gestió privada. S'ha demostrat. Que un partit d'esquerres s'oposés a una privatització ho trobaria normal, però que CiU s'hi oposi... Bé, coses del catalanisme "transversal". Mai saps per on et sortiran.

Tant de bo continuï aquesta "conversió" de Zapatero al liberalisme econòmic. Qui formem part de la classe mitjana estarem agraïts.

PARTIT POPULAR. TERCERA FORÇA!

2010-11-29T10:58:00.006+01:00

Militar al Partit Popular de Catalunya no és una feina fàcil en absolut. S'ens ha marginat i exclòs de pactes i a les institucions, s'ens ha titllat en innumerables ocasions d'anticatalans, les nostres seus són atacades amb més freqüència que les altres, etc. Tot i així, aquesta feina que és militar al PP a Catalunya, si bé no és un camí de roses, està lluny de ser un vall de llàgrimes quan estàs convençut de defensar un projecte positiu i il·lusionant en el qual hi creus fermament.

Ara bé, hi ha moltes ocasions en que formar part del Partit Popular suposa una gran injecció de confiança. Militar-hi et té preparades sorpreses. La d'ahir en va ser una. Sabia que pujaríem, el que no sabia era que faríem història. Per això i pels motius que a continuació mencionaré, estic molt satisfet dels resultats.

1. Som la tercera força a Catalunya mentre l'independentisme s'enfonsa. Sí, CiU ha virat cada vegada més cap al sobiranisme però no és un partit obertament independentista. L'independentisme obert representat per ERC i SI sumen 14 diputats, 4 menys que el PP. No m'alegro per la debacle independentista la qual considero una opció vàlida com una altra, pel que sí m'alegro és perquè ara, sumant 18 diputats i esdevenint la tercera força catalana, s'ho hauran de pensar dues vegades abans de titllar al PP d'anticatalans i enemics del poble de Catalunya. Som una formació normalitzada.

2. Obtenim el tercer diputat per Tarragona. Per la part que em toca, vull mostrar la meva gran alegria doncs si el PP és la formació en la qual milito amb convenciment des de fa sis anys, al PP de Tarragona hi tinc la meva "família política". El tercer diputat constata la bona feina que porta dos anys fent com a President provincial Alejandro Fernández (a la foto amb Juanito Bertomeu i Alícia Sánchez-Camacho), amic, company i conseller que sempre ha estat al meu costat des que em vaig afiliar. També suposa un reconeixement per l'esforç fet per l'Alícia Alegret qui porta ja molts anys lluitant pel PP a Reus i a la província en general.

3. La fi del Tripartit. Adéu a un govern caracteritzat per excentricitats i peculiaritats de tot tipus que s'ha encarregat de tot menys de governar. A Catalunya podrem descansar una bona temporada de proclames i polítiques progres i treballar per a que a Catalunya se la torni a reconèixer pel que se l'ha reconegut sempre, una regió europea atractiva per les empreses i pel treball.

Ara cal que el PP treballi per poder aplicar, en tot el possible, un programa electoral basat en el seny, el sentit comú i sol·lucions per la crisi, un programa que ha sigut el que ens ha portat a ser, ho dic novament, la tercera força al Parlament de Catalunya.

EL SÍMBOL D'UNA ÈPOCA

2010-11-22T22:49:00.005+01:00

Recordo perfectament el món d'abans de la crisi econòmica actual. Tothom tenia feina i molts joves deixaven els llibres als setze anys per posar-se a treballar, passaven dos anys a l'obra i arribaven als divuit per obtenir el permís de conduir i comprar-se un cotxe de gama alta.

Molts adults també es van apuntar a la festa i els carrers es varen omplir de models BMW X5 i Porsche Cayenne. A aquest últim els treballadors dels bancs en deien el cotxe de la dècada ja que la gent el pagava en deu anys.

Ara ja fa dos anys i mig que la festa es va acabar i encara estem de ressaca. La culpa, segons diuen, és dels bancs per no haver tancat, ni que fos una mica, l'aixeta del crèdit.

Doncs bé, jo crec que la culpa, a banda dels bancs, la té la població. No era normal comprar-se un cotxe a deu anys. Ens vam pensar que a Espanya tothom es podia fer ric de qualsevol manera. Petits negocis familiars de construcció passaven a ser "Promociones Bermúdez" amb enormes cartells on apareixia el paleta de tota la vida ara enfundat amb un vestit i corbata anunciant una imminent construcció de xalets adossats.
Aquestes empreses que facturaven molt més del que venien fent-ho els últims anys enlloc de consolidar-se continuaven apostant pel mateix model i l'empresari anava de mariscada cada cap de setmana.
Per part dels joves encara recordo com quan feia batxillerat i el meu rendiment acadèmic no era el millor, molts m'instaven a abandonar els estudis dient-me que a l'obra s'estaven forrant.

La culpa és de tots. Dels bancs per donar crèdit i concedir hipoteques essent suficient d'estar en una ETT i de la gent per pensar-nos que això era Eldorado i que els diners en lloc de fer-se treballant s'aconseguien "fotent-li morro".

Avui dia ja no veig tants X5 o Cayennes com, per exemple, el 2003. No obstant, les contades vegades que veig un model d'aquests no puc evitar posar-me una mica nostàlgic per una època que, com ha dit Xavier Sala i Martí en alguna ocasió, ja no tornarà.

UN PITI Y NOS VAMOS

2010-11-15T22:45:00.004+01:00

Em considero un fumador social. Fa anys que ho sóc. Gaudeixo de fumar-me una cigarreta després d'un àpat en companyia o fent una copa amb algú que també fumi. El "puro" de la boda que acompanya la copa també el tinc sagrat i mai he fumat en solitari.

A partir de l'any vinent tot això s'haurà acabat. No es podrà fumar en cap altre lloc que els domicilis i al carrer (i no en tots els espais).
A mi, que no m'agrada sortir dels llocs fent pudor de fum, m'hauria d'alegrar la notícia, però no és el cas. Per què?

Considero que fumar és un hàbit social amb molts anys de tradició que convida a relacionar-se amb la gent. N'estic segur que de la pregunta "perdona, tens foc?" han sortit bastants romanços.
No és de rebut imposar aquesta norma en un bar, pub o discoteca. Primer perquè són negocis privats i ja estem amb la mateixa història de sempre, l'Administració immiscuint-se en la vida privada de la gent amb l'excusa d'una causa noble com és vetllar per la seva salut. Segon perquè fa cinc anys els negocis de restauració van haver de d'habilitar zones per fumadors invertint una gran quantitat de diners que s'haurien pogut estalviar.
A les discoteques que freqüento ja està prohibit fumar en determinades zones i la gent continua fumant saltant-se la llei. La nova llei corre el risc d'esdevenir paper mullat i això és un problema pel sistema legal en general si recordem el que va dir Montesquieu: les lleis inútils debiliten les necessàries.

De manera, doncs, que ja em puc anar acomiadant de fumar una cigarreta amb els amics després d'un sopar gaudint de la sobretaula. Una estampa que serà pròpia del passat com ho són ja els anuncis del cowboy de Marlboro o el logotip de la susdita marca als F1 de Ferrari o de West als de McLaren o la que serveix per il·lustrar aquest post.

Finalment tocarà preguntar-se: quina nova prohibició ens imposarà l'Administració amb l'excusa de procurar-nos una vida millor?

LAÏCISME

2010-11-06T13:28:00.002+01:00

Segons l'Enciclopèdia catalana, el laïcisme és la Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa. Segons la Vikipèdia El laïcisme és una posició d'autoafirmació basada en que les societats i els Estats s'han de mantenir independents de la religió, la qual s'ha de desenvolupar, si cal, en l'àmbit privat i personal. El laïcisme doncs, és el sistema que exclou qualsevol mena d'església de l'exercici del poder polític, administratiu o educatiu dels altres.

No crec en el laïcisme. Considero que la crisi de valors que pateix Occident en general i Europa en particular és culpa d'aquesta doctrina. S'obliden que la religió, més que una religió, és quelcom cultural. No volen entendre que les arrels europees són cristianes. Pels laïcistes no existeix la tradició judeo-cristiana.

El pitjor, però, ha vingut aquests darrers anys quan el laïcisme ha sigut una excusa per atacar a l'Església Catòlica. Es fan dir laics i la única religió que critiquen és la catòlica. Llavors els recordes les altres religions i et contesten sempre el mateix, que per ells totes les religions haurien de desaparèixer. La lapidació de les adúlteres, les execucions dels homosexuals, els matrimonis amb menors i els atemptats terroristes són temes més que de sobres per, com a mínim, criticar l'Islam, no obstant, hi passen de puntetes o ni els toquen. Això sí, aparèixen pederastes que es posen sotana i ja hi tornem a ser. A demanar la fi de l'Església Catòlica perquè són tots uns pedòfils.

Aquests dies toca criticar la visita del Papa a Barcelona. Jo no t'espero resen alguns dels cartells que es distribueixen per tota Catalunya. Si no l'esperen, per què ho han de dir? No seria més fàcil ignorar la visita? Aquesta gent ni fa ni deix fer. Alguns posen l'excusa de la despesa que suposa. Si és així, per què no protesten per la visita d'altres caps d'Estat?

Jo actualitzaria la definició de laïcisme: Doctrina que professa el respecte per les religions alienes a Europa i que mostra aversió al cristianisme.

EL TEA PARTY I ELS MITJANS

2010-10-28T22:10:00.006+02:00

És una llàstima que un moviment tant interessant com és el Tea Party tingui un tractament tant injust per part de la premsa. El diari El País els retrata com un grup de fanàtics, una guerrilla paramilitar i sempre amb la ja més que repetida etiqueta d'"ultraconservadors". La Vanguardia també fa servir la mateixa etiqueta. Fins i tot un diari britànic de tendència conservadora com és el Daily Telegraph es refereix a ells com un "moviment populista". Només El Mundo sembla tractar aquest moviment amb certa normalitat allunyant-se del sensacionalisme progressista imperant, cosa que m'ha sorprès després de ser testimoni de la descarada campanya que va fer per Obama ara fa dos anys.

Per què considero que és injust aquest tractament? Perquè el Tea Party es basa en tres principis:

Defensa de la mínima intervenció de l'Estat.
Els mínims impostos possibles.
El dret a poder posseïr i portar armes.

És veritat que han protagonitzat alguna patinada com recomanar als llatins que no vagin a votar (personalment ho considero un insult en un país com EUA) o que una de les peces clau d'aquest moviment és una política obertament conservadora com Sarah Palin. No obstant, també és veritat que hi ha una completa disparitat de visions i opinions en aspectes com l'avortament, el matrimoni gai o la immigració. El que uneix als seguidors del Tea Party és una idea fiscal i la defensa de la llibertat individual.

Si volem un adjectiu que defineixi al Tea Party és llibertari. Són llibertaris. Molts provenen del Libertarian Party (partit amb el qual es va presentar Ron Paul, avui dia congresista pel Partit Republicà, a la Presidència dels EUA el 1988). Defensen idees fiscals bàsicament, i no pas socials o culturals. Anomenar-los ultraconservadors així perquè sí demostra dues coses, ignorància o mala fe. O les dues.

Segons les enquestes, el proper Super Tuesday, molts candidats republicans afins al Tea Party poden obtenir escons al Senat i al Congrés. Serà un toc d'atenció a Obama de que no continuï amb la seva més que qüestionada política fiscal. Serà una demostració de que la societat americana no s'ha adormit en cap moment i que el somni de manternir el Govern lluny de la gent continua tant vigent com sempre.

UN PROGRAMA DEL QUAL SENTIR-NOS ORGULLOSOS

2010-10-23T18:30:00.004+02:00

Cada dijous, després de sopar, miro el Polònia. M'he acostumat a les paròdies que fan de tothom, les quals són molt bones. Ara bé, dijous vaig fer una reflexió. Quants països al món poden fer una crítica tant àcida dels seus dirigents? I a més des d'una televisió pública!

Tots els polítics surten força mal parats però el president José Montilla és el que surt més mal parat de tots. La seva caricatura és grotesca, el retraten com un pobre miserable, curt de gambals, un illetrat, un poca pena. Aquest dijous, però, es va emportar la palma. Si mireu el següent gag veureu al que em refereixo. A partir del minut primer veureu un personatge d'allò més patètic.

Algú pot pensar que no és correcte, ni bo, ni sa que un país s'enrigui d'aquesta manera del seu dirigent. Jo crec que és el que es mereix. La classe política en aquest país està tant desacreditada que ara per ara l'únic que podem fer és riure.

El 28 de novembre, si Déu vol, canviarà la dinàmica de la política catalana. Ara per ara, però, cal sentir-nos orgullosos d'un programa que, personalment, considero emblema de la llibertat d'expressió.

LES DESPESES DEL PAPA

2010-10-17T13:59:00.004+02:00

A casa meva ningú és socialista però per algun estrany motiu (potser som massoquistes) cada dia rebem El País. Ja fa anys que insisteixo en donar-nos de baixa d'aquest diari però no hi ha manera. El que acaba passant és que un hàbit tant sà com llegir el diari mentre un esmorza o fa qualsevol altre àpat es converteix en un exercici de prendre paciència. L'última prova en aquest exercici ha suposat mantenir-se impassible davant aquesta carta:

Según lo publicado recientemente en la prensa, las visitas papales de los últimos años a diversos países han supuesto gastos de unos 65 millones de euros. Y, yo me pregunto, ¿ignora su santidad lo que supondría esa cantidad convertida en vacunas para librar de las enfermedades y la muerte a miles de niños en África y en Asia? ¿No ha pensado en pedir a los que hacen esos dispendios que conviertan la vanidad en caridad, humanidad o justicia y donen ese dinero a ONG y a sus propios misioneros para que lleven a cabo la tarea de hacerlo llegar a este fin? ¿De verdad no cree que el negocio espiritual es más importante que el económico del que nos hablaba monseñor Camino?.

María Socorro Aragón.
Burgos.

S'ha descuidat de dir que el Papa porta sabates de Prada, la cirereta del pastís quan s'acostuma a parlar dels diners del Vaticà.

Anant a pams, aquesta dona hauria de saber el següent: El Papa és un cap d'Estat i que fa els viatges que l'hi pertoquen en aquesta condició. No més que altres caps d'Estat. També hauria de saber que l'Església Catòlica és la ONG més gran que hi ha actuant a l'Africa lluitant contra les injustícies i contra la gana.

A aquesta carta no se la pot adjectivar de cap manera. És un autèntic despropòsit. És igual que si jo culpabilitzés a la seva autora per haver-se comprat l'ordinador mitjançant el qual ha enviat la carta dient que el que hauria d'haver fet és adreçar els diners en vacunes pels nens de l'Àfrica i no en productes d'informàtica.

12 D'OCTUBRE

2010-10-12T09:00:00.002+02:00

FUCK YOU LENIN!

2010-10-03T23:40:00.004+02:00

A meitats del mes passat vaig anar amb dos amics a passar uns dies a Estònia. Recomano el viatge tant des d'un punt de vista cultural com lúdic. No obsant, lluny de fer una crònica del viatge només volia mostrar de manera pública la següent imatge.

Efectivament, és Lenin. I el gest que podeu veure que li dedico si es fixeu amb atenció és un dels més universals del món conegut com "que et donguin".

L'estatua en qüestió es troba a Narva, ciutat fronterera amb Rússia i plena d'estàtues i monuments soviètics. Em va agradar molt veure-hi el passat i trossos d'història. Ara bé, el que més em va agradar va ser la sensació que vaig tenir després de dedicar el gest de la imatge a un dels personatges més abominables de la història recent.

NOUS HORITZONS

2010-10-01T21:38:00.002+02:00

Faltant a una promesa que em vaig fer, vaig tenir el meu bloc força abandonat de nou. Reconec que vaig ser una víctima més de la febre que hi hagué amb els blocs entre el 2007 i l'any passat i que potser em vaig deixar endur per la desgana al final.

Vaig publicar, amb més pena que glòria, un parell d'articles com a col·laborador del diari electrònic Minuto Digital. Però vaig veure, molt a pesar meu, que la línia editorial del diari distava una mica del meu pensament.

De manera que què millor que un espai propi per exposar les meves idees? Continuaré escribint i intentaré mantenir certa regularitat. No per qui em llegeixi (algú hi haurà) sinó com un exercici per mantenir la sana costum d'escriure.

Continuaré aquest bloc com una activitat política més que acompanyarà la meva militància en el PP i la participació ocasional en tertúlies de ràdio.

Benvinguts de nou!

ON ESTÀ EL DEBAT?

2010-01-31T11:49:00.001+01:00

Ara es veu que ens jubilarem als 67 anys. Passen a la història els anhelats (laboralment parlant) 65 anys.

Zapatero parla d'abordar el debat. L'oposició no es mostra massa convençuda de la mesura, a Facebook ja han aparegut grups on la mare del President no surt gaire ben parada, etc.

Uns creuen que són massa anys, altres massa pocs, etc. El que a mi em crida l'atenció és que ningú abordi el debat de “i a tu qui t'ha dit quan he de deixar de treballar?”.

Ens diuen des del Govern que això es fa per mantenir el sistema de pensions públiques. Jo em pregunto? I per què no acabem amb aquest sistema?

El sistema de pensions públiques no és més que un esquema piramidal Ponzi. És un frau i com ha frau està destinat a col·lapsar algun dia.

El més trist de tot, és que com a ciutadà d'un país socialista estàs obligat a participar en aquest frau. No tens escapatòria. Si dius que no vols jubilar-te als 67 potser acabes veient molt menys del que et pertoca perquè l'Estat ja t'ho ha pres.

Per què no tenim dret els ciutadans d'aquest país a escollir entre un sistema públic i un sistema privat? Per què ens obliguen a participar en aquest sistema públic?

Encara recordo els progres i socialistes bramant contra el capitalisme quan Enron va ver fallida i moltes persones es van quedar sense les seves pensions. Ara ningú protesta per un sistema que es dirigeix cap al precipici i deixarà sense pensions a tota una generació d'un país.

UN PAÍS POBRE

2010-01-28T22:12:00.005+01:00

Dilluns vam tenir junta directiva provincial al PP. A banda d'assumptes interns, el president provincial, Alejandro Fernández va fer un anàlisi de la situació política i econòmica actual.

Em vaig quedar amb una dada. Espanya pot convertir-se en un país pobre. Espanya pot deixar d'existir com a país que va trucar (sense resposta, tot s'ha de dir) a la porta del G-7 i esdevenir en el model de país que es caracteritza per estar permanentment en “vies de desenvolupament”.

Avui he hagut de fer unes gestions a Salou i aprofitant la proximitat he anat a dinar al mas dels meus avis (davant el Parc Samà). El cas és que dues imatges preses en el camí m'han fet pensar en el que he mencionat en l'apartat anterior.

Això és Salou a l'hivern. Tothom sap que la capital turística de la Costa Daurada té uns mesos de letargia i que si algú vol veure-hi vida (al menys en la zona més costera) la trobarà entre març i octubre.

Això és la finca situada davant del mas dels meus avis, conegut a Riudoms com La Masieta i que es troba situada davant del Parc Samà. No és més que un secarral sense cap tipus d'encant. És un paisatge mort.

La qüestió és que ens podem trobar en la primera fotografia o en la segona. Podem trobar-nos en una situació que acabarà passant o en el que comentava abans, que Espanya mai torni a ser el que va ser i es converteixi en un lloc el qual qui sap si algun dia tindrà dies millors.

No vull ser pessimista, però o s'expulsen les tesis socialistes de la Moncloa o quan Europa s'enlairi de nou Espanya serà el germà pobre de Portugal que mai acabarà d'arrencar.

SOBRE VIC

2010-01-13T22:41:00.001+01:00

Una magnífica editorial la d'ahir de Jordi Basté a les 8 del matí al Món a RAC1. Deia que les coses en política, com en la vida, no s'han de veure ni blanques ni negres sinó grises. Ho deia fent referència a l'enrenou que s'ha organitzat al voltant de la proposta de no deixar empadronar-se a Vic als immigrants indocumentats.

Deia, Jordi Basté, que no deixar obertes les portes de bat a bat no és xenofòbia. Deia, que aquí no hi cap tothom. Té tota la raó del món.

No entraré a fer valoracions jurídiques. No m'he llegit la Llei d'Estrangeria i, per tant, no puc dir si la normativa que es vol tirar endavant a Vic és ajustada a dret. Si no és legal s'haurà d'aturar, però el que em temo, és que el Govern de l'Estat (PSOE) fa servir l'excusa de la legalitat perquè sap que si finalment la normativa és legal i s'aprova, serà un exemple per molts altres municipis.
Com he dit, no sé si és legal, però lògic, just i legítim sí que ho és. No pot ser que una persona il·legal al país pugui residir on vulgui i gaudir de les prestacions (sanitat i educació) que els demés paguem amb els nostres impostos. No és just ni econòmicament sostenible. És un llast pel més que qüestionable Estat del Benestar europeu.

Desitjo que la normativa sigui aprovada al febrer i que sigui un exemple per molts pobles de Catalunya.

ACABEM AMB ICV!

2010-01-04T00:36:00.002+01:00

Qui em va seguint al bloc, qui em coneix i qui ha tractat amb mi, sabrà què sento per la gent d'ICV-EUiA, la formació dels Joans, el Saura i l'Herrera, de la Imma Mayol i del Jordi Miralles. Qui encara no ho sap, ja ho dic ara: sento menyspreu.

No puc sentir res positiu ni favorable, per persones que des dels seus pisos al Passeig de Gràcia prediquen el comunisme, persones que al tenir suficients diners com per poder tenir un iot, continuen defensant l'immoral impost de successions per a persones que no neden precisament en l'abundància. Persones que, des dels seus escons al Parlament de Catalunya mantenen polítiques agressives cap a tot aquell emprenedor.

L'indigne i antidemocràtic Pacte del Tinell va fer que les absurdes i perilloses idees d'aquests personatges tinguessin veu i vot en el Govern i prenguessin forma des de les seves respectives Conselleries. Per si no en tinguessin prou, ara volen més, ja que fa pocs dies, Joan Herrera (proper cap de llista en les Eleccions autonòmiques de finals d'aquest any) deia, literalment, que preveuen posar sobre la taula com a condició fonamental (per pactar, s'entén) una cosa molt simple, que les polítiques s'acordin primer amb els tres socis abans d'oferir-les a altres forces del Parlament.

Els catalans no ens podem permetre que aquests depredadors de l'ambició i l'emprenedoria segueixin governant. Són enemics de la llibertat i de la gent de bé. Personalment, vaig assistir a l'acte de presentació de candidatura d'aquesta formació per les eleccions municipals de l'any 2007 per curiositat. Vaig sortir esparverat. Banderes amb la falç i el martell, acusacions a tota l'escena política de capitalista, propostes relacionades amb la immigració que ratllaven el deliri, etc.

En una democràcia consolidada com la nostra, que hi hagi comunistes governant és un llast per aquesta. Aprofitant els vint d'anys de la caiguda del Mur de Berlín i de la desaparició de Ceaucescu, els catalans podríem fer fora del Parlament aquests autèntics nostàlgics.

BON ANY NOU 2010

2010-01-01T21:25:00.003+01:00

Avui encetem any i dècada. Lluny queden ja aquells dies de paranoia col·lectiva amb els possibles efectes de l'efecte Y2K i llunys queden també aquells dies de bonança econòmica.

Avui, el mapa polític i econòmic són completament diferents. Avui, comença un esdeveniment històric planetari (interestel·lar i galàctic si es descuida la pobre). Obama, president que ha guanyat el Nobel de la Pau només per no ser Bush i Zapatero, mandatari que no pot posar fi als problemes econòmics a l'estar segrestat (amb síndrome d'Estocolm inclòs) per la ideologia socialista seran, respectivament, president de l'encara primera potència econòmica mundial i president de torn de la UE.

També comença un any que suposarà, si Déu vol, la fi del Tripartit. Una fi necessària per permetre que Catalunya desperti d'un mal son que l'ha portat a un descrèdit mai vist.

Particularment, el primer afer m'és realment indiferent. Aquesta coincidència dels dos mandataris a banda i banda de l'Atlàntic sembla que només fa feliç a Leire Pajín, persona que representa la barbàrie de la imposició de la igualtat amb independència del que valguin les persones.
El segon tema sí que és important. Molt important. Si Catalunya vol continuar aixecant expectatives i ser el que un dia va ser, s'ha de desfer d'un Govern que l'ha maltractat i trepitjat.

Evidentment les notícies polítiques seran molt més prolífiques, però com a català, el que més interès em desperta són les eleccions catalanes.

Des d'aquí continuarem comentant, amb més o menys freqüència, les notícies que ens aniran afectant a l'home del carrer.

QUIN FÀSTIC

2009-10-30T23:08:00.003+01:00

Situació d'ahir: La meva xicota i jo a la terrassa de la cafeteria de la Facultat de Jurídiques de Tarragona comentat dubtes de l’assignatura de Dret d’obligacions i contractes, anomenada Civil II abans d’instaurar-se el pla educatiu a la bolonyesa.

Parlàvem i discutíem, plàcidament, sobre l’assignatura en qüestió amb l’anar i venir constant de companys que ens saludaven. Ambient universitari tranquil i relaxat d’un dijous al vespre que de sobte es va veure interromput. La causa? Els companys de les taules que teníem a dreta i esquerra. A una taula quatre usuaris de la universitat (no em ve de gust anomenar-los estudiants) parlaven fort, ben fort per a que tothom sabés quanta cervesa eren capaços de beure mentre es fumaven un porro. Suposo que per ells deu ser un rollo guay poder-se fumar un peta de trankis amb la penya a la facul, però per mi, que em repugna l’olor de la marihuana, és un acte d’incivisme i mala educació que fa que cada dia tingui més ganes d’acabar la carrera a fi d’abandonar una facultat plagada de brètols. A l’altre taula el panorama no era millor. Dos nois i una noia també xerrant ben fort com només som capaços de fer els ciutadans del país de més a sota dels Pirineus. La xerrameca de la taula, però, es va interrompre pels crits de la noia (que semblava sortida de Física o Química) que deia ¡ai madre mía que ajco! Que ajco que me dan a mi loh bixo esoh! Em vaig girar pensant que em trobaria una taràntula però no, no era una taràntula, era un simple grill que es passejava per allí oferint-nos el cric-cric que des de petit m’ha agradat. El cant, de sobte, es va aturar per la brutal trepitjada d’un dels companys de la noia que va acabar amb la vida del grill. Quina trista actualització de les gestes heroiques medievals intercanviant un drac per un inofensiu grill, una donzella per la Vane o Yoli de torn i un cavaller per un... un qui sap què!

En fi, que vaig marxar per no continuar submergit en aquell mar nauseabund de poca-soltes i mal educats. Això sí, em vaig emportar un bon mal de cap per haver respirat la droga emblema dels ganduls.

AND THE NOBEL GOES TO... OBAMA!

2009-10-10T19:00:00.003+02:00

Ahir llegia amb estupor que Obama obtindrà el Premi Nobel de la Pau. Un dels motius era la seva lluita per la "desnucleartizacio", argument vàlid per també atorgar aquest premi al ja desaparegut Kim Il-Sung.

Salvador Sostres sovint és genial. Avui és el cas i ha escrit a l'Avui l'article que recull la meva opinió del tema. No afegiria res més:

Un premi ridícul.

Per si calia subratllar encara més la indecència d'aquests premis, ahir el president Obama era obsequiat amb el Nobel de la pau. Primer hi ha el ridícul de premiar algú que acaba d'arribar, i que no només no ha fet res sinó que no ha ni acomplert les seves promeses electorals més espetegants, com per exemple tancar-me Guantánamo, que com tothom sap, és l'únic racó de democràcia a Cuba. Hi ha aquest populisme de baixa estofa, aquest pancartisme de la tal acadèmia que converteixen els seus premis en propaganda barata dels valors que han fet decaure Occident. Recordem que un terrorista com Arafat va tenir premi Nobel, ben igualment que aquella bestiota que fa dir-se Harold Pinter i a qui Tony Blair qualificà, tan sàviament, d'"imbècil". La socialdemocràcia fa un mal terrible. Genera pensament feble i ànimes mediocres. Esperit Ikea. Si algun president americà dels darrers temps es mereix el premi Nobel, aquest és sens dubte George Walker Bush, que va arrencar el dictador d'Iraq i va permetre que els israelians es poguessin per fi defensar dels brutals i constants atacs dels palestins. Ha fet molt més per la pau al món l'exèrcit americà que les manifestacions contra Amèrica. George, voldria per a tu aquest premi. I que com a discurs d'agraïment, bombardegessis desmesuradament l'Acadèmia. Passa com el president Laporta, que he llegit que va dir-li "imbècil" al president d'Extremadura. Després d'haver-nos robat tant, després d'haver-nos insultat tant, ja era hora que algun català tingués la dignitat de tornar-s'hi. Ja n'hi ha prou! Hem d'alçar-nos d'una vegada. L'Acadèmia Nobel és el museu del covard i el comunisme, de la immoralitat, i del pitjor gust literari. Aquesta condecoració ridícula ha d'avergonyir el mateix president si encara conserva 2 dits de cervell, perquè a ningú no se li escapa que és una pantomima publicitària donar-li un premi així a qui acaba d'estrenar-se en lloc d'esperar al final de la seva trajectòria política per poder fer un balanç reposat de la seva feina.

Serà interessant continuar seguint la trajectòria d'aquests premis. Qui sap, potser Gaspar Llamazares rep el proper Nobel d'Economia.

PER CATALUNYA!

2009-09-11T11:31:00.002+02:00

Se hace saber a todos generalmente, de parte de los tres Excelentísimos Comunes, considerando el parecer de los Señores de la Junta de Gobierno, personas asociadas, nobles, ciudadanos y oficiales de guerra, que separadamente están impidiendo que los enemigos se internen en la ciudad; atendiendo que la deplorable infelicidad de esta ciudad, en la que hoy reside la libertad de todo el Principado y de toda España, está expuesta al último extremo de someterse a una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representando así a los padres de la Patria que se afligen de la desgracia irreparable que amenaza el favor e injusto encono de las armas franco-españolas, haciendo seria reflexión del estado en que los enemigos del Rey N.S., de nuestra libertad y Patria, están apostados ocupando todas las brechas, cortaduras, baluartes del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia.

(...)

Se hace también saber, que siendo la esclavitud cierta y forzosa, en obligación de sus cargos, explican, declaran y protestan los presentes, y dan testimonio a las generaciones venideras, de que han ejecutado las últimas exhortaciones y esfuerzos, quejándose de todos los males, ruinas y desolaciones que sobrevengan a nuestra común y afligida Patria, y extermine todos los honores y privilegios, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la Patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, a fin de derramar gloriosamente su sangre y su vida por su Rey, por su honor, por la Patria y por la libertad de toda España.

Y finalmente dicen y hacen saber, que si después de una hora de publicado el pregón, no comparezca gente suficiente para ejecutar la ideada empresa, es forzoso, preciso y necesario llamar y pedir capitulación a los enemigos, antes de llegar la noche, para no exponer a la más lamentable ruina de la Ciudad, para no exponerla a un saqueo general que profane los Santos Templos, y al sacrificio de niños, mujeres y a los religiosos. Y para que a todos sea generalmente notorio, que con voz alta, clara e inteligible sea publicado por todas las calles de la presente ciudad.

Pregó de Rafael Casanova donat l'11 de setembre de 1714.

EL FOC QUE CREIX

2009-08-18T18:22:00.002+02:00

Reprodueixo a continuació l'article que vaig enviar al Diari de Tarragona fa uns dies i que ha apregut avui en la secció Línea Abierta.

El foc que creix

El socialisme i l’esquerra en general, amb l’excusa de modelar una societat perfecta, legisla a tort i a dret temes que afecten d’una manera fonamental l’autonomia i la llibertat de les persones. Si no pot legislar, igualment s’immiscuïx moralment en afers que en principi no els hauria d’afectar.

L’Espanya actual n’és un exemple. Només cal fer una ullada a aquesta última setmana. El primer cas és un pèl anecdòtic però no per això menys rellevant. Un pub de Sada (La Corunya) ha organitzat un concurs on es premiarà la faldilla més curta. Les crítiques no s’han fet esperar. D’una banda l’alcalde de la localitat, del BNG (esquerra nacionalista), ha dit que es tracta d’un concurs masclista i vexatori i ha demanat (atès que no pot prohibir) a la societat que per ètica no assisteixi a la festa on, diu, es tracta la dona com un objecte mercantil. D’altra banda, Lupe Ces, de l’associació feminista Marcha Mundial das Mulleres ha anat més enllà i ha dit que aquests tipus d’accions tenen les morts per violència masclista a l’altra cara de la moneda. Finalment, degut a aquest allau de crítiques, els responsables del pub han decidit canviar el concurs per la “Festa de la minifaldilla i els pantalons curts.”

El segon cas el protagonitza el ministre de Justícia Francisco Caamaño atacant frontalment els metges possibles objectors de consciència de la nova i sinistra Llei de l’Avortament (encara en avantprojecte), dient que es considerarà desobediència civil el fet que es neguin a avortar quan des de l’Organització Mèdica Col·legial es diu que l’objecció de consciència és un criteri universal de la professió mèdica.

En els dos casos el centre del debat és el mateix, la llibertat. Una llibertat que corre el perill de desaparèixer amb l’excusa de viure en una societat millor. On està la llibertat de les noies a lluir les seves cames? Si no fan mal a ningú i elles volen mostrar quelcom tant bonic de l’anatomia femenina per guanyar un concurs on rau el problema? Defensem primer de tot la llibertat de decidir de les noies. El segon cas és més perillós si cap. Des de les Corts Generals s’obliga als metges a trencar el jurament hipocràtic. Quelcom tant esgarrifós com l’avortament és obligació ara dels metges perquè així ho vol el Govern.

La llibertat es conquesta i preserva mitjançant l’acció i aguait de la societat civil. Cal anar amb cura amb l’aparell estatal. George Washington digué que l’Estat, a l’igual que el foc, és un servent perillós i un amo terrible. Amb un Govern marcadament estatalista com l’Executiu Zapatero cal tenir cura de que aquest foc no esdevingui un incendi.

RIUDOMS A L'AVELLANA

2009-08-06T19:43:00.006+02:00

Ja fa anys que estudio a Tarragona i en virtut d'aquesta situació la meva vida s'ha anat adaptant a l'antiga capital de l'Imperi Romà. Actualment tinc mitja vida allí. Hi estic finalitzant la carrera, hi treballo, hi tinc les meves amistats i la meva parella, hi tinc la majoria de companys de partit. De fet, a Riudoms només hi dormo.

No obstant, tot i fer la meva vida a la ciutat de Tarragona sempre que puc i tinc ocasió de treballar per Riudoms ho faig. Així, d'aquesta manera ja fa quatre anys que treballo formant part del Comité Organitzador de la Fira de l'Avellana.Així doncs, demà a 2/4 de nou del vespre s'inaugura la 29a Fira de l'Avellana i 410a Fira de Sant Llorenç.
Durant un cap de setmana Riudoms estarà volcat en la tradició i el comerç. Comerç i tradició, pilars de la nostra civilització, ara fonamenten un cap de setmana de Riudoms.

Benvinguts tots a la Fira de l'Avellana.

L'ALIANÇA DESIGUAL

2009-08-02T22:55:00.002+02:00

Mingote. Artista gràfic, membre de la RAE i imputat per la representant nacional del jacobinisme i flagell de la diversitat espanyola, Rosa Díez, l’any 1994 quan aquesta última encara no tenia pànic a la disloución de la Nación i formava part de l’executiu basc de maneta del PNB.

Els dibuixos de Mingote que miro setmanalment a l’XL Semanal rarament em produeixen cap somriure, francament no són del meu gust. No obstant, fa unes setmanes la va clavar. Em refereixo a aquest:

Avui dia que el senyor ZP és el capdavanter amb la caríssima i inútil iniciativa de l’Alianza de Civilizaciones de l’àrdua tasca de posar pau entre moros i cristians després que al cap de segles ningú ho hagi pogut fer, després de ser Occident testimoni nombroses vegades que l’Islam, a banda d’una religió, és una ideologia totalitària, després de que a casa nostra haguem d’aguantar imposicions i insolències per part de musulmans, algú explica gràfica i planerament què significa voler arribar a acords amb l’Islam.

SINDICATS

2009-07-22T22:53:00.003+02:00

Sindicats. Organitzacions que diuen defensar els interessos de la classe treballadora davant els excessos de l’empresariat.

D’acord que els sindicats han contribuït a eliminar l’explotació laboral (l’Europa continental del s.XIX) i han protagonitzat incursions a la democràcia (el sindicat Solidaritat a la Polònia pre democràtica) en països tiranitzats, però avui dia no queda res d’allò.

Avui dia serveixen per protegir els seus propis interessos. Avui dia han esdevingut en una mena de vàlvula d’escapament del món del treball de gent amb molta cara dura i poques ganes de treballar.

Això em porta a pensar en el diàleg social. Així l’interpreta Eneko al digital 20minutos.es:

Avui dia és el revés. Els treballadors no podem gaudir de més flexibilitat laboral per la pressió d’aquests grups, amén de les actituds furibundament socialistes de l’actual Govern. Semblem segrestats per aquestes organitzacions que lluny d’ajudar a les famílies treballadores han usurpat les nostres aspiracions i s’han convertit en pressumptes altaveus dels assalariats per mitjà del despotisme.

Per més inri els hem de mantenir nosaltres. L’últim exemple el tenim a casa. El Govern de la Generalitat ha repartit a UGT i CCOO 940.199 euros i 996.699 euros respectivament per tal de, segons diuen, desenvolupar projectes i actuacions d'impuls de la participació i millora de les condicions laborals dels treballadors.

Als Estats Units es va fer un estudi que va concloure que les àrees industrialitzades amb menys influència de sindicats eren les més dinàmiques. No fa falta fer aquest estudi aquí, podem veure dia a dia com en els sindicats, en un abominable exercici de cinisme, són capaços de carregar-se tota possibilitat de millora de condicions laborals dels treballadors mentre culpen el capitalisme del mals que ells empitjoraran.

EL PREU DE VOLER SER EL QUE NO SOM

2009-07-10T00:25:00.004+02:00

Catalunya, qui t’ha vist i qui et veu. Hem passat de reclamar la nostra identitat per la via de ser una regió europea econòmica i industrialment potent a buscar-la per mitjà del dispendi sense sentit promocionant-nos com si d’un Estat ens tractéssim.

Els ciutadans de Catalunya, a l’igual que la resta de ciutadans espanyols i, com no, de la majoria d’europeus té poca consciència respecte la seva butxaca. Acceptem l’asfixiant càrrega impositiva com quelcom inevitable i com si no hi hagués res a fer. Els petits brots d’indignació sorgeixen de tant en tant des de postures de l’esquerra demagoga (per què he de mantenir l’Exèrcit si jo sóc molt pacífic?) del republicanisme militant (no em dóna la gana de mantenir un Borbó) i a mi em surt per fets tan trivials com pagar taxes administratives, amén de saber que els meus impostos serveixen per subvencionar entitats de tot tipus (latin kings inclosos).

Ara, però, la meva indignació ve d’anar fent un seguiment de les accions que va fent pel món un dels personatges més lamentables de l’escena política catalana, Josep Lluís Carod Rovira. Carod Rovira, personatge públic que va passar de ser un element clau i un pes pesat de la primera edició del Tripartit a una espècie de ministre d’afers exteriors de Catalunya amb un gust pel luxe i el dispendi desmesurat i totalment desconnectat de l’home de a peu.

Aquest home ha gastat 52.000 euros a Moçambic repartint profilàctics, a regalat un milió d’euros per promoure el bilingüisme a l’Ecuador, ha gastat 2,2 milions d’euros el 2008 per obrir ambaixades on els delegats tenen un sou mitjà de 88.000 euros i unes dietes mensuals de 12.000 euros que no cal justificar. Tot això sufragat a base de saquejar les nostres butxaques.

Catalunya no és un Estat. Ho serà? No sóc futuròleg. El que està clar és que mentre no ho sigui no es pot anar actuant com a tal a costa de les butxaques dels ciutadans. Hem passat de Maria Antonieta menjant pastissets a Versalles mentre el poble francès patia gana a Carod Rovira endollant familiars a luxoses ambaixades mentre cada vegada més famílies han d’anar a Càritas.

No se quin color tindrà el proper Govern de la Generalitat però sí sé què Catalunya no necessita: polítics irresponsables fanàtics del dispendi.

DE NOU A LA SENDA BLOCAIRE

2009-07-04T15:41:00.003+02:00

Avui és una data assenyalada. Ni més ni menys que la festa nacional dels EUA. De manera més propera, avui dissabte 4 de juliol hi ha nova Executiva Provincial de les Noves Generacions del PP a Tarragona i jo em reincorporo a la senda blocaire.

Quasi dos mesos sense escriure, quasi 60 dies on una legió de fans s’ha quedat sense gaudir de les meves sàvies paraules.

Estudis, feina, vida privada, qualsevol motiu era suficient per no escriure, però això ha finalitzat.

Servidor es cansa d’aguantar dia rera dia la incompetència de qui el governa i es vulgui o no, aixecar la veu sempre és una via de lluita. D’aquesta manera, doncs, per a alegria i gaudi dels milions de lectors que tinc, em reincorporo a la sana i satisfactòria tasca d’escriure.

Avís a navegants:

- Des d’avui modero comentaris. M’he cansat d’aguantar presumptes patriotes que fan de la ignorància i el mal gust el seu cavall de batalla.

- Sóc militant del PP però aquest bloc és meu. Les opinions que aquí vesso provenen del meu cap i el meu cor i no de Gènova 13.

- Majoritàriament, la temàtica del bloc és política si bé em permetre el luxe alguna vegada d’escriure articles de caire literari, filosòfic, cinèfil i musical.

Salutacions i benvinguts de nou!

PRIMERA BASTONADA

2009-05-09T01:53:00.002+02:00

Quan aquest blog tenia més activitat ja vaig manifestar la meva disconformitat amb el nou Executiu basc. Celebrava que el Partit Popular tingués el comandament de la Cambra basca però no que donés suport al PSOE.

Continuo pensant el mateix. PP i PSOE és un pacte contra natura. Què els uneix? En principi el “constitucionalisme” i la lluita contra la ETA. Fins aquí d’acord atès que el PP ha fet de la defensa de la Constitució i la lluita contra els pistolers dos dels eixos principals de la seva política. No obstant, és suficient? El Partit Popular, per moltes apel·lacions que es facin al tant repetit “centre” és una formació de centre-dreta, un partit que s’emmarca en la dreta liberal-conservadora i els seus votants i militants ens considerem gent de dretes. On vull anar a parar?

Llegia fa dos a Libertad Digital el següent: El lehendakari, Patxi López, ha asumido el cargo como lehendakari en el interior de la Casa de Juntas de Gernika sobre un ejemplar del Estatuto de Guernica. No ha habido ningún tipo de referencias religiosas: ni Biblia ni tampoco crucifijo i A diferencia de sus predecesores, Patxi López no ha jurado el cargo, sino que lo ha prometido. Tampoco ha pronunciado la expresión "ante Dios humillado" que han utilizado los lehendakaris nacionalistas. Justificándose en su laicismo, ha sustituido esta frase por una expresión de respeto hacia la sociedad vasca.

El PNB és nacionalista i té tot el dret a ser-ho. Com a formació nacionalista aglutina independentistes, sobiranistes, autonomistes, etc. i es pot equiparar a CiU tret d’alguns aspectes. Quins? L’obert conservadurisme del PNB que ha fet que d’Euskadi una terra pròspera econòmicament i tradicionalista socialment. Coneguts del País Basc així m’ho han manifestat.

Si per molt que el PNB es declara una formació transversal que vol aglutinar el nacionalisme de tota condició però les seves polítiques econòmiques i socials són les d’una formació de centre-dreta per què hem optat pel PSOE? Els Socialistes no són un exemple en la fermesa de la derrota d’ETA precisament i el PNB ha patit a l'igual que quasi totes les formacions democràtiques d'aquest país la violència terrorista etarra a banda que no suposa una amenaça per la Unidad de España per molts deliris que pugui patir aquesta formació.

A banda d’això, que ja vaig mencionar en el post anterior, el que em preocupa és que només prendre possessió del càrrec el lehendakari Francisco Javier López ja ha esborrat de bones a primeres les referències religioses. Ni la Bíblia, ni la Creu, ni Déu han estat testimonis de l’acte. La gent del PP, a banda de creure i defensar l’actual Constitució som gent conservadora i de tradició i veiem amb aquest acte un dels petits però nombrosos passos del PSOE per borrar la tradició i imposar el seu pensament laïcista autoritari.

Tragarem amb això? Quines són les nostres prioritats? No som una formació de dretes? La meva opinió és que més val posar-nos les piles a l’hora de defensar els valors del liberal-conservadorisme (a banda de la Constitució) o ens acabarem convertint en un pal de paller del no-nacionalisme. Aquí a Catalunya ja sabem com acaben els pals de paller, sucumbint als cants de sirena socialistes per rebre bastonada rere bastonada.

NO ESTÀ ABANDONAT

2009-04-30T15:54:00.003+02:00

Porto quasi dos mesos sense actualitzar aquest bloc. Potser algú pensa -amb motius- que l'he abandonat però el que passa és que sense ser aquesta la meva intenció la veritat és que cada dia he tingut menys temps per escriure. Visc un moment de canvis que ha fet rellegar aquest blog a la cua de prioritats. Encara m'estic reorganitzant. Una vegada conclogui aquesta tasca personal continuaré amb el blog. Fins aviat! Mentre, us deixo un interessantíssim article d'economia política de Pablo Molina publicat a Libertad Digital,

ZP y el sueño anarcocapitalista

La labor zapaterista de demolición de la forma estatal de gobierno por medio de fomentarla hasta el paroxismo será algún día reconocida por los anarcocapitalistas, unos adelantados a su tiempo que consideran que la libre organización de la convivencia a través de acuerdos privados es muy superior a la socialdemocracia característica de los sistemas occidentales desde la II Guerra Mundial, un invento moderno que no da ya mucho más de sí. Es evidente que ZP está destruyendo el estado involuntariamente. Él cree que la mejor forma de fortalecerlo es convertirlo en una máquina que cada vez coarte más la libertad individual, grotesca ironía que a estas alturas ningún socialista es capaz de apreciar en sus justos términos. El llamado Estado del Bienestar, expresión con la que denominamos a un sistema de racionamiento de bienes y servicios cuya prestación se arroga el gobierno en exclusiva, es insostenible, como cualquier otra estafa piramidal. En el caso de nuestro sistema de (des)protección social, se da la circunstancia agravante de que los perceptores de ingresos por todos los conceptos no dejan de aumentar, mientras los cotizantes que están en la base forman un conjunto cada vez más reducido; y todo esto se produce a un ritmo vertiginoso.Los cuatro millones de parados, cifra que Zapatero, Solbes y Corbacho juraban por sus muertos que jamás alcanzaríamos, ya están aquí, y eso que todavía nos queda por descender la mitad del precipicio. En esta tesitura, las pensiones públicas no corren peligro alguno, en efecto; pero por la sencilla razón de que dejarán de existir, así que será imposible que les ocurra nada. Pero es que, además, las clases ociosas que viven del dinero de los contribuyentes son cada vez más numerosas, y cada vez devoran una porción mayor del presupuesto. Funcionarios (tres millones), sindicatos sin afiliados, artistas sin clientes, cineastas sin público; oenegés, observatorios de cualquier objeto de observación incluido en la agenda progresista; políticos, analfabetos funcionales o no, con su legión de asesores y gastos suntuarios de todo tipo, forman una casta privilegiada que consume ingentes recursos públicos y agravan el desequilibrio financiero de la nación. Ante ese panorama, la respuesta alocada de Zapatero es acelerar aún más el dispendio; hasta que todo el entramado estalle, en medio de una revuelta global. En efecto, la receta socialista es: "Más gasto público"; que es precisamente lo contrario de lo que cualquier mente sensata sugeriría para aliviar la recesión. No sabemos si este será el fin del estado socialdemócrata, pero es difícil que de este proceso de descomposición acelerada no surja una alternativa que cuestione los fundamentos del sistema actual. Por si todo lo anterior no fuera suficiente, Zapatero está llevando a cabo de forma meticulosa la desarticulación de la idea de estado moderno centralizado, surgida tras la revolución francesa, mediante la continua cesión de soberanía a las nacioncitas periféricas, alguna de las cuales está en pleno proceso de secesión bilateral. Igual algún día la gente industriosa, asfixiada por el clima de opresión política y fiscal, decide autodeterminarse de la casta autonómica y terminamos como los imperios europeos de finales de la Edad Media, con doscientas ciudades libres y un puñado de principados y ducados unidos políticamente, con salvaguarda de los fueros particulares. Zapatero es un adelantado, un visionario, un personaje destacado en la evolución política de las naciones de Occidente, un campeón de la destrucción del orden socialdemócrata. Los ancaps deberían estar entusiasmados con este personaje, un quintacolumnista que barrena sin descanso los pilares del edificio del estado coactivo que tanto dicen odiar. Si yo perteneciera a esa tribu, probablemente acabaría votándole. Tal vez sea éste uno de los pocos casos en que el fin sí justifique los medios.

L'ENEMIC ÉS EL SOCIALISME

2009-03-03T23:04:00.001+01:00

Què dir de les eleccions gallegues? La meva felicitat absoluta per veure que Emilio Perez Touriño, mandatari socialista amb actituds de nou ric ha estat desterrat de la Xunta juntament amb el seu soci Anxo Quintana per Alberto Nuñez Feijoo, candidat del PP.

La meva alegria és per veure la derrota d’un socialista, no pas d’un nacionalista del BNG i és que jo pel nacionalisme sento una total indiferència.

Per entendre el que vull dir ens podem traslladar al País Basc. Veiem després dels resultats electorals l’alegria i eufòria de les forces “constitucionalistes” per desterrar de la majoria absoluta les forces “nacionalistes”, podem veure com gent del PP anhela veure un socialista a Ajuria Enea que no pas a un nacionalista. Jo en canvi m’entristeixo.

El socialisme és una ruïna, hem passat de ser el país europeu que més ocupació creava a destruir més d’un milió de llocs de treball a l’any, l’atur ha augmentat en 154.058 persones el mes de febrer, ja ens acostem als 4 milions d’aturats i el BBVA pronostica un atur del 20% al 2010.

Cert és que la crisi és global però més cert que Zapatero i les seves mesures irresponsables, és a dir, socialistes, l’agreugen amb una despesa pública exagerada que dispara el dèficit.

Per tot això jo abans prefereixo arribar a acords amb una formació nacionalista i autonomista però de tendència conservadora i liberal que no pas amb un partit que es diu defensora de la Constitució però està enviant el país a la ruïna.

Espanya no desapareixerà pels tics independentistes que puguin tenir els mandataris d’algunes de les seves regions sinó per deixar-la en mans del socialisme.

VISCA CUBA LLIURE!

2009-02-21T23:03:00.001+01:00

Abans d’ahir arribava de Cuba on he passat una setmana entre l’Havana i Varadero.

Ja vaig estar a Cuba el 1993, amb una conjuntura econòmica del país diferent i amb uns quants anys menys. Ara tocava anar-hi pel viatge de fi de carrera (tot i acabar-la el pròxim any).

En l’anterior post mencionava els nostàlgics defensors de Fidel i la tirania cubana i el rastre de naftalina que deixen. Ara als mateixos els dic que donin un tomb per l’Havana a veure què els sembla. Els cubans només tenen accés a dispensaris on un gra d’arròs és fonamental, on no tenen accés al sabó, on a dures penes es poder relacionar amb turistes. Un país on el salari mig és de 20USD al mes.

Allí només es pot sobreviure a base d’estraperlo i del mercat negre. Allí ningú és feliç. Només són capaços de parlar bé del sistema sanitari –perquè diuen que és gratuït- quan els hospitals que es veien estaven en un estat força deplorable i del sistema educatiu quan els enginyers navals i de telecomunicacions acabaven de taxistes o artesans.

Espero veure d’aquí poc llibertat a Cuba. Llibertat i capitalisme. Visca Cuba lliure!

QUAN ASFIXIA LA NAFTALINA

2009-02-01T12:18:00.002+01:00

En aquests moments en ple Kilòmetre 0, a la Puerta del Sol de la capital d’Espanya s’està duent a terme una manifestació convocada per les associacions Cuba en Transición i Iberoamericanos por la Libertad i recolzada pel PP per solidaritzar-se amb el poble cubà i demanar la seva llibertat, atrapat en la misèria i la desesperança fruit d’una tirania que els oprimeix des de fa 50 anys. Fins aquí tot normal, és ben lògic que la ciutadania s’adhereixi a una manifestació per tal de demanar la fi d’una dictadura. Ara bé, va ser ahir a les sis de la tarda quan la normalitat es va esvair per donar pas a una situació delirant. Una manifestació en defensa de la dictadura castrista. D’apologistes de dictadures sempre en queden, és un destorb amb el qual han de conviure les democràcies modernes, però el que ja no és tant normal és que aquests tipus de manifestacions rebin el suport de polítics.
Joan Josep Nuet i Cayo Lara senador i coordinador general d’IU, respectivament, actors com Alicia Hermida i Willy Toledo i altres personatges atrapats en el temps. Consignes? Les típiques en aquestes manifestacions tan rocambolesques, no poden faltar les acusacions de feixisme, Esperanza Aguirre titllada de “Canalla fascista”, cridar davant la seu del PP “vosotros fascistas, sois los terroristas” i com no, absurdes proclames com “Viva Cuba, Fidel y el Che” i fins i tot “Cuba ejemplo de dignidad”. Es va llegir un manifest on es va arribar a dir que es confia en que Cuba siga avanzando a pesar de los obstáculos impuestos en el disfrute de su libertad e independencia profundizando en los objetivos que sustentan la Revolución: justicia social, equidad y solidaridad. Evidentment aquesta manifestació no podia estar faltada de tota la parafernàlia que requereix un acte d’aquest tipus, banderes amb la falç i el martell, banderes palestines, etc.

Un trist espectacle la veritat. Justícia social? Va home! Recomano a tots aquests cavernícoles i tots aquells que encara es pensen que el sistema sanitàri de Cuba és el que filma Michael Moore i on Maradona es cura de la seva afició a la droga dura que visitin www.therealcuba.com i vegin el que és aquella presó. Com són les seves cases, els hospitals, les residències de la tercera edat.

Mentrestant, per airejar-me una mica de tot aquest baf de naftalina, m’ha anat molt bé llegir un article escrit per la meva amiga donostiarra Txelo (GukGeuk a la blogosfera) dirigit –per què no?- a una part d’aquests “frikiprogres” recordant-nos que si hi ha un exemple a seguir, aquest és Estats Units:

Anti-americans, anti-americanes, espero que donats els aconteixaments dels últims dies no tingueu més que una cosa a dir: God bless America. Obama ha aconseguit la Presidència del país més important del món i això és una cosa que vosaltres, abanderats de la llibertat, la multiculturalitat i la igualtat de drets, no podeu ni somiar.Ai! aquests maleïts yankees als que tantes i tantes vegades heu acusat de racistes, us han demostrat el ridícul de la vostra suficiència. Cap país d'Europa pot permetre's un president negre o, com a mínim, no blanc. On queden ara tots aquells articles sobre si els USA estaven preparats per a tenir un president negre? I vosaltres? tan moderns i plurals que sou, esteu preparats per a això? No podeu ni sommiar-hi, perquè aquestes coses només passen als grans països.Anti-americans, anti-americanes, Obama és negre i... últimes notícies! es pot ser negre i també ric. Fins i tot es pot ser negre i estudiar a Columbia. Es pot ser negre i tenir el poder del món. Però tingueu clara una cosa : això és possible als Estats Units d'Amèrica. Al país yankee, al país dels racistes capitalistes. Ai pobrets! m'hagués agradat veure la vostra cara quan el dia 20 vau descobrir que els negres americans no es dediquen a collir cotó. Sí, nois i noies, l'esclau negre del Cola Cao amb el que esmorzem cada dia no té cabuda a Amèrica.I és clar, com que no podem canviar de color al president, no s'han fet esperar els comentaris assegurant que Obama, en el fons i tot i que no es noti, és blanc, perquè ve d'una familia en part blanca i els negres no poden fer gran cosa als Estats Units. Què fàcil és oblidar: Ray Charles, que aquest sí que era negre dels que us agraden, negre fosc i de familia pobre, va ser el compositor del meravellós himne de Georgia, un Estat on la "ubicació segregada" era una pràctica habitual pocs anys abans. Els negres, no ho dubteu, poden fer grans coses als Estats Units d'Amèrica.Així que, anti-americans, anti-americanes, els homes i dones de l'Amèrica que tant odieu acaben de donar-nos una gran lliçó. Penseu-ho un parell de vegades abans d'acusar-los de res, perquè de drets individuals i colectius en saben un niu i això... això és just el que els diferencia de vosaltres.

BILINGÜISME?

2009-01-27T18:26:00.002+01:00

Es parla molt de bilingüisme. Uns reclamant-lo, altres rebutjant-lo i d’altres restant bastant indiferent.

La meva posició és neutral. Jo defenso la naturalitat. M’explico, sóc del parer que la llengua de Catalunya, la seva llengua pròpia i exclusiva és el català. Em preguntarà algú “i el castellà?” i jo li respondré que el castellà es parla aquí però no és d’aquí. Que Espanya és un país amb unes regions tant diferenciades unes de les altres que pretendre una homogeneïtat total és absurd. Quan els diputats van redactar la Constitució de Càdis de 1812, els representants dels territoris catalans a dures penes es van poder comunicar amb la resta de diputats.

Si tirem d’història veurem com és evident que la ciutadania de Catalunya sempre s’ha expressat en català. Que si es parla castellà va ser per les massives onades d’immigrants provinents de la resta d’Espanya i que per culpa del règim de l’època no se’ls donà l’oportunitat de fer del català la seva llengua. De fet, els meus avis i els meus pares encara es refereixen als castellanoparlants com "els castellans". Per corregir aquesta anomalia lingüística –a cada territori li correspon la seva llengua- Catalunya es dotà d’una immersió lingüística en el sistema educatiu. No sé si aquest fet ha donat els seus fruits, però sí considero que és la cosa més normal del món i la qual hauria de continuar vigent.

Al carrer la situació es viu amb naturalitat. Jo sempre m’expresso en català i amb certs amics passo al castellà per costum, no per altra cosa. Amb tot això vull arribar a una reivindicació i és que el bilingüisme sorgeix de forma natural. No cal patrocinar-lo. No cal arribar a absurdes dualitats on veiem cartells i missatges amb dues llengües. Crec que amb català n’hi ha prou.

Se que això ofèn i molesta als que tenen una concepció jacobina de l’Estat i pretenen que Espanya sigui un país homogeni com França. Ho sento però Espanya no és un país a l’ús i cada regió té la seva personalitat... i a Catalunya li toca el català.

AMÈRICA ÉS UNA FESTA

2009-01-19T23:29:00.002+01:00

Haveu vist les imatges d’Obama a les escales del monument a Lincoln? Haveu vist Bruce Springsteen cantant una de les millors cançons que té com és The Rising amb un cor de fons? Sense dubte és una gran festa de la democràcia on tothom està convidat. Progressistes, conservadors, liberals, Republicans, Demòcrates, etc. Si fos ciutadà americà hauria votat per McCain, com he dit en anteriors entrades, però si hagués tingut l’oportunitat hauria format part del bany de masses que s’ha donat Obama. Per què?

Les diferències entre Demòcrates i Republicans no són abismals. De vegades es dóna que al Partit Demòcrata hi ha personatges més conservadors que alguns del Partit Republicà. Ho podem veure en el cas de Hillary Clinton com una demòcrata amb un perfil conservador i Arnold Schwarzenegger, republicà i més progressista que els seus companys de partit.

Demòcrates i Republicans. Ideologies similars o diferents. Al final, però, sempre acaben treballant conjuntament per continuar fent dels EUA el paradigma del món lliure. Aquesta voluntat de treball i col·laboració s’ha pogut veure fins i tot com el sopar d’Obama d’avui, abans de prendre possessió com el 44è president dels EUA, serà compartit amb el seu contrincant a les eleccions, John McCain.

Ressenyava l’altra dia Antoni Coll a la seva Plumilla del Diari de Tarragona el mateix que acabo de comentar i feia un incís a que PP i PSOE n’haurien de prendre exemple. Penso el mateix, però no poso cap tipus d’esperança en que sigui així algun dia.

Continuo meravellat al veure com els americans gaudeixen de la seva democràcia. Com van tots a una. Aquí a casa no. Aquí si guanyes no convides a compartir el triomf i si perds penses en les properes eleccions.

DECEPCIONS

2009-01-15T18:40:00.002+01:00

El periodisme espanyol deixa molt que desitjar, qualsevol lector que fa una ullada diària a tota la premsa es pot adonar d'aquesta trista realitat. Si bé jo llegeixo per damunt les edicions digitals de quasi tots els diaris d'àmbit nacional, amb El País ho faig amb l'edició impresa mentre dino o sopo ja que a casa meva sempre s'ha comprat aquest diari. Algunes vegades m'indigno, d'altres ric i d'altres resto indiferent davant les coses que puc arribar a llegir. Dilluns, però, la meva sorpresa va ser màxima. El perquè és la carta al director que vaig poder llegir i la qual us transcric:

Obama y la decepción
María Mendez. Madrid.
Se le llenó al mundo la boca de cambio y la esperanza se contagió en cada punto del planeta. Reconozco que caí en todos los encantos del señor Obama, el presidente electo de Estados Unidos, que el 20 de enero dejará de ser electo para convertirse en el amo y señor del mundo. Ahora, la desesperanza y la decepción que siento al ver la tragedia de Gaza han enturbiado mi concepto de Obama.¿Qué mejor momento que éste para demostrar que verdaderamente algo va a cambiar?, ¿qué mejor momento que éste para mostrar un gesto de disconformidad con la barbarie que Israel está acometiendo en Gaza? A mi juicio, su silencio le hace cómplice de lo que está ocurriendo. Creo que en este caso el silencio está siendo, sin duda, muy revelador. A lo mejor ese change que gritó hasta la saciedad y el hastío no era más que un simple eslogan publicitario para vender más, esto es, para captar votos y hacer creer al mundo que el mundo iba a cambiar. De momento, yo lo veo igual: la injusticia, la barbarie, la desidia de los que nos gobiernan y el mirar hacia otro lado de la sociedad siguen estando ahí. El error ha sido creer que algo podía cambiar. Y mientras yo escribo esto ya han muerto más inocentes.

Per mi això és un exemple de neohippisme barrejat amb sensibleria barata i ingenuïtat. És el clar exemple del típic i clàssic votant del PSOE o IU. Em recorda al desig de tota guanyadora de concurs de bellesa coronada Miss quan diu que el vol és “la pau al món”. En base al text em formulo les següents preguntes:

No sap aquesta dona que Obama encara no és president dels EUA i que per tant no es pronunciarà ni actuarà fins el 20 de gener? No sap que en campanya totes les promeses valen? No sap que Obama és americà i per tant amic del poble jueu? Coneix aquesta dona la realitat del que succeeix a l’Orient Mitjà o només sap que hi ha uns jueus dolents dolentíssims perquè coneix el conflicte exclusivament pel que arriba des dels informatius? Sap que mentre escrivia la seva carta i mentre jo escric aquestes ratlles no només moren jueus i palestins sinó que hi ha països com Sudan, Liberia, Timor, Somàlia dessagnant-se des de fa anys i ningú actua?

Seria bo que aquesta dona despertés del somni que es pensa que és aquest món i aterrés a la realitat. Mentre no ho faci, El País faria bé en no publicar cartes tan edulcorades com aquestes.

FENT RAONS AL VOLTANT D'ISRAEL

2009-01-07T00:47:00.003+01:00

Portem ja uns dies veient a les notícies l’enèsim conflicte entre Israel i Palestina. Un conflicte que per la seva condició, característiques i contendents està revestit d’una aura de “romanticisme” dels dèbils contra els forts, les pedres contra els tancs, David contra Goliat.

Aquesta aura és explotada sense cap tipus de miraments pels sectors més progressistes del país. Els eco-socio-verdo-pacifistes d’Iniciativa amb Joan Herrera al capdavant no dubten ni un segon en denunciar la “desproporcionada” resposta d’Israel i s’afanen a denunciar els atacs, missatge que comparteixen les seves joventuts encadenant-se al Departament d'Innovació, Universitats i Empresa per protestar contra els convenis de cooperació que té el departament amb l'Institut Israelià de Tecnologia, així com grotescs personatges de la política com són Joan Tardà d’Esquerra i el President d’Espanya, que ha titllat de "conductes irresponsables" l'actuació d’Israel sobre Gaza –trobo lamentable que un president que ha obviat per complet l’agenda internacional i ha flirtejat amb dictadors ara corri a condemnar Israel-.

Hem d’estar contents que encara hi ha personatges polítics com són Carod Rovira que afalaguen constantment l’Estat d’Israel i la periodista Pilar Rahola, convençuda pro-israeliana. A més, considero de rellevància els grups de suport a Israel sorgits a les xarxes socials d'Internet tals com Facebook.

En el món periodístic la situació és si menys no la mateixa i aquí em permeto remetre el lector a l’article publicat per l’amic Carlos López, autor del blog Archipiélago Duda, ¿Qué periódico es más tendencioso?.

Com a jove inquiet no puc abstenir-me de dir la meva, de manifestar què penso de la situació actual. Partint del fet que crec indiscutible el dret d’Israel d’existir com a país, crec també que aquest té tot el dret a defensar-se. Es parla de que l’actuació israeliana és desproporcionada, i jo penso que efectivament no és proporcional, ja que si parléssim de proporcionalitat Israel negaria el dret d’existir a tota la franja de Gaza i esborraria del mapa a la totalitat dels palestins.
Des que el 2005 Ariel Sharon cedí la totalitat del control de Gaza als palestins els atacs varen augmentar fins que en la totalitat del passat any 2008 han estat 3.000. Entenc perfectament que Israel trobi necessari defensar-se. Pel que fa a les víctimes civils, hem de recordar que en tota guerra hi ha baixes civils, però resulta que segons Nacions Unides menys del 10% de les víctimes es poden considerar innocents. Hem de recordar també la costum de Hamàs d’utilitzar escuts humans per defensar-se dels atacs –han estat capaços de llançar míssils des d’una escola-.

Israel té el meu suport moral. Per ser un país democràtic en una zona de tirans, per tenir una sèrie de valors comuns als nostres i perquè no es pot negar el dret de la seva existència.

LA VIDA PASSA

2008-12-31T18:57:00.002+01:00

Ara fa deu anys que Josep Capdevila, més conegut com Sergio Dalma, publicava l'àlbum Historias normales. Aquest LP, si bé no va assolir un èxit demolidor, conté una cançó que des que la vaig escoltar m'ha agradat, aquesta cançó es diu La vida pasa.

Tot i que la temàtica del senzill parla de l’amor i jo no vull dedicar aquest post a aquesta profunda i meravellosa afecció, sí que es veritat que la vida, ens en adonem o no, la gaudim o no, va passant.

Tasca feixuga la de fer un balanç d’any. A nivell personal són quantioses les experiències que m’han enriquit com a persona però com aquest blog és per vessar opinions polítiques diré que del 2008 em quedo amb el següent:

Un canvi en la Casa Blanca.

La percepció de la crisi.

Una desafecció creixent cap a la política espanyola i sobretot catalana.

Diuen que els desitjos no s’han de manifestar en públic ja que sinó no es compleixen. No crec en aquestes supersticions, no obstant em reservo els desitjos per mi, tret d’un: que tingueu molt bon any 2009.

UNA PÈRDUA IMPORTANT

2008-12-28T20:26:00.004+01:00

M’assabentava fa poc de la mort de Samuel Huntington, professor de Ciències Polítiques a La universitat de Harvard i conegut per les obres Qui som? Els reptes a la identitat nacional nord-americana i sobretot per El xoc de civilitzacions. És aquesta última obra on es planteja la idea principal de Huntington resumida en el següent extret:

Mi hipótesis es que la fuente fundamental de conflicto en este nuevo mundo no será en principio ideológica o económica. Las grandes divisiones entre la humanidad y la fuente de conflicto dominante serán culturales. Los estados nación seguirán siendo los actores más poderosos para los asuntos exteriores, pero los principales conflictos de política global ocurrirán entre naciones y grupos pertenecientes a diferentes civilizaciones. El choque de civilizaciones dominará la política global. Las líneas de falla entre las civilizaciones serán las líneas de batalla del futuro.

Quan amb els atemptats de l’11-S s’ensorrava, juntament amb les Torres Bessones, l’esperança d’un món lliure sense fonamentalismes, renaixia i s’actualitzava la tesi del xoc de civilitzacions que Samuel Huntington havia predit el 1993, les guerres estaran fonamentades per les diferències culturals i no entre ideologies i nacions. La víctima dels atemptats no era Amèrica, sinó Occident. Els culpables, terroristes que deien parlar en nom de l’Islam. Efectivament, un xoc de cultures.

Tot i que s’ha intentat identificar les tesis de Huntington amb les idees neoconservadores, el cas és que el primer va defugir d’aquestes i efectivament les dues concepcions disten molt de la similitud. Cert és que el corrent ideològic fundat per Irving Kristol parteix de la diferència de cultures i civilitzacions en el món però a diferència del que proposava Huntington, els neoconservadors són partidaris de l’expansió i l’exportació de la democràcia al món, no així Huntington, que defensa la idiosincràsia de totes les civilitzacions i el seu statu quo.

Tot i no compartir la totalitat de les idees de l’antic professor de Harvard, considero que la seva mort és una autèntica pèrdua i més en el món actual on Occident continua amenaçat pel fonamentalisme islàmic però el que s’intenta vendre a casa és l’absurda idea de l’Aliança de Civilitzacions.

Descansa en pau.

ÉS NADAL

2008-12-24T18:41:00.004+01:00

El passat dilluns dia 22 sortia en primera plana del diari La Razón els resultats d'una enquesta on quantificava en un 76,1% la població catòlica d'Espanya.

Aquesta dada es pot emprar per recordar al govern que la permanent ofensiva laïcista és un atac frontal a un importantíssim sector de la població espanyola vers ja no la seva religió sinó també la seva cultura i forma de vida. Davant aquest oprobi, el Nadal s'emmarca en el conjunt de tradicions d'arrel cristiana que cal protegir i preservar.

És Nadal i s’ha de celebrar amb la família. Jo he tingut la sort de nàixer en una família sense cap tipus de confrontació i crec que per aquestes dates veig la família amb no més freqüència de la que ho faig normalment, però crec que per aquelles famílies desavingudes és amb el Nadal quan es mostra una oportunitat per oblidar vells rancors.

També és amb el Nadal quan es mostra una nova oportunitat per defensar les nostres tradicions més velles com és fer cagar el Tió als nostres familiars més petits, anar a la Missa del Gall, celebrar el dia de Sant Esteve, etc.

Sense ànim d’allargar-me més, desitjar a tothom unes molt bones festes de Nadal!

PARÈNTESI

2008-12-05T13:32:00.002+01:00

Sóc dels que creu que la inconstància és un dels defectes que més desllueix un blog actiu i jo he caigut en aquest.

Per això mateix, aviso que aquest bloc romandrà inactiu durant uns dies més. La visita al Parlament Europeu i la conseqüent falta a les classes, l'entrega del Pràcticum (treball de finals de carrera) i quantioses pràctiques fan que hagi de sacrificar el temps que dedico a voltar per la xarxa i escriure aquí.

Fins ben aviat!

NO AL MULTICULTURALISME II

2008-11-26T21:00:00.002+01:00

Fa poc més d'un mes publicava un article on argumentava la meva posició contrària al multiculturalisme. Els comentaris no es van fer esperar i tot i haver-ne alguns de suport altres van mostrar el seu rebuig. Reprodueixo a continuació els comentaris en desacord a la meva entrada:

JB:

¿Per què no ens fas un favor a tots i ets coherent alguna vegada? Si tan en contra estàs del multiculturalisme per què no demanes prohibir a Catalunya las "Ferias de Abril", "Las corridas de Toros", el "flamencu" de música de fons als autocars Hispano Igualadina i els misteris andalusos de la processó de Setmana Santa de Tarragona. El que no s'hi val és aplicar un barem diferent quan et convé. No és just i no és liberal (saps allò de la igualtat davant la Llei?).Molt més colonitzadors van ser la púrria de legionaris que van entrar a Catalunya el 1939 i la colla de poques-vergonyes de funcionaris de l'Estat que van venir amb ells, que els teus odiats obrers del Tercer Món.

(...) ¿Què fem amb el "Flamencu", las "Ferias de Abril", "Las corridas de toros" i "la tuna" que es fan a Catalunya? Si has d'estar contra el multiculturalisme, estigues-hi, sigues coherent i milita a Unitat Nacional Catalana o a Catalunya 33. El que no es val és que, sense cap raó, tractis millor els teus amos castellans que a la resta d'immigrants. La dreta, com sempre, tracta millor a un príncep àrab carregat de petrodòlars que a un obrer del Marroc. El teu problema no és que siguis racista. El teu problema és que ets un classista.

Joan Rius:

Amb els teus comentaris has fet tocat i enfonsat amb el Francesc Xavier. Els castellans o castellanitzats a Catalunya no són inmigrants segons ell, són compatriotes. El que sublima l´apreciat Cesc és que molt bona part d´aquests compatriotes es comporten com a colons sense la més mínima intenció de respectar la cultura catalana pròpia d´aquesta terra. Lluny d´això volen imposar la seva cultura i tradicions i fer-nos-les esdevenir pròpies. (Només cal apreciar alguns comentaris com els de Jorge Javier).
Molts catalans tenen complexe d´inferioritat i on hi ha un castellà no se´ls acut altra cosa que obeïr-lo. És un reflexe que ja va estudiar Pavlov.
Tres-cents anys de dominació no passen en devades.

Es poden llegir aquests comentaris en l’apartat comentaris de l’article No al Multiculturalisme. Comentaris que ja podeu veure com em titllen de classista, de tenir “amos castellans”, d’odiar els obrers del tercer món, d’estar acomplexat davant dels castellans, etc.

En primer lloc m’agradaria dir que la cultura que defenso per sobre de tot és la cultura Occidental de tradició i arrels judeocristianes. És aquesta a la que em refereixo que s’ha de preservar i la qual no s’ha de relativitzar davant altres cultures com la islàmica.

M’explico en un exemple. És el mateix que una associació celebri l’Oktoberfest a Catalunya que un grup de musulmans degolli un xai? És pot comparar una faldilla escocesa amb una burka? Jo crec que no. Les nacions d’Occident compartim el rerefons de l’humanisme cristià.
En JB i en Joan Rius parlen de tradicions en un principi alienes a Catalunya com són les fires d’abril, els toros, el flamenco, etc. i jo li poso el mateix exemple de la faldilla escocesa: tot i no formar part de la cultura catalana s’accepten i s’integren al ser tradicions que formen part d’Europa.

No sé què hi té a veure que a partir d’aquí se’m diguin coses com ser un acomplexat davant els castellans i coses d’aquestes. En l’argot juvenil podríem parlar clarament d’una anada d’olla i es que qui segueix aquest blog amb certa assiduitat no pot posar en dubte la meva defensa, estima i passió per la cultura catalana.

Un dels problemes que té Espanya és que alguns centralistes creuen tenir el monopoli de l'espanyolitat i tot allò que no sigui castellà és antiespanyol o sospitós de separatisme. A Catalunya tenim que aguantar aquests i els altres que es creuen amb l'ús exclusiu de repartir carnets de catalanisme als nacionalistes.

Jo crec que Espanya a cada territori li són pròpies unes costums i unes tradicions que ja estan bé on són. No veig la necessitat de fer la Feria de Abril a Catalunya ni de ballar una jota a Extremadura. Aquesta és la riquesa d’Espanya, si més no, la que hauria de ser.

Desitjo haver contestat els dubtes dels dos interlocutors, si no és així estaré encantat de continuar debatent.

VISCA EL BEAT!

2008-11-24T22:43:00.003+01:00

24 de novembre de 1620. Nascut avui fa 388 anys, Miquel Baptista Gran i Peris, el Beat Bonaventura continua més viu que mai en els cors riudomencs.

Fa dos anys que no puc gaudir de les celebracions que es fan en honor al Beat Bonaventura per compromissos de caire polític. L’any passat va ser el I Campus de Noves Generacions a Salou i aquest any el X Congrés del Partit Popular de Tarragona.

Tot i no haver estat present, sé que les festes novament han estat un èxit i és que en els actuals temps d'ofensiva laïcista, les autoritats locals s'han volcat en les celebracions. Des de fa dies que llueix a l'Ajuntament de Riudoms la bandera amb els colors representants del Beat, el marron i el blanc; al programa d'actes religiosos, culturals i populars hi ha un escrit del president de la Confraria del Beat, un del sr. rector del poble i un de l'alcalde; a la Solemne Missa Concelebrada del dissabte hi assistiren les autoritats locals i en aquesta missa, l'Alcalde des de l'altar major dirigí unes paraules al Beat.

No obstant l'èxit de tot plegat, què canviaria? La festa del Beat és el 24 de novembre, però quan aquest dia cau entre setmana, les celebracions es traslladen al cap de setmana més proper amb la intenció de que hi vagi més gent que treballa fora vila. Considero que si la festa és el 24 tots els actes s’haurien de fer el mateix dia. És una manera més de fer poble. Fa anys era així i dono fe que molts riudomencs demanaven un dia de vacances per aquesta dia.

Sigui com sigui, tant de bo el pròxim any puguem gaudir novament tots els riudomencs d’una de les festes més estimades a Riudoms.

Visca Riudoms i Visca el Beat!

EXERCINT LA LLIBERTAT

2008-11-22T23:13:00.001+01:00

Per la Llibertat es lluita i es combat. Una vegada es té, aquesta es defensa i a l’hora es gaudeix i s’exerceix.

Dia 22 de novembre de 2008. Un exercici de llibertat en el PP traduït en un exemple de democràcia interna. Alejandro Fernández és el nou president del Partit Popular a la província de Tarragona escollit per un 60% dels vots en un congrés que ha estat intens i interessant.

Han estat molts els anys en els quals la Presidència provincial l’ostentava Miquel Àngel López Mallol, al qual he estat molt unit tant a nivell polític com a nivell personal. Crec que la seva gestió ha estat bona, però com tot en aquesta vida, hi ha un abans i un després. Els períodes s’acaben i la veterania d’en Miquel Àngel havia de donar pas a nova gent.

Els dos candidats en presentar-se han estat Isa Salas i Alejandro Fernández. Entre els dos candidats he optat per l’Alejandro, un amic i per què no dir-ho un mentor polític.

Amb l’Alejandro per fi ha arribat al PP de Tarragona la batalla de les idees i així ho ha demostrat en un brillant discurs. No es pot parlar només de treball. El treball es dóna per descomptat i el que fa falta es transmetre idees. Estar segurs de la defensa de la causa liberal-conservadora i lluitar per aquesta.

És per la meva habitualitat a les tertúlies de la Cadena COPE, per les ocasionals cartes al director i línies obertes que escric als diaris i per la manera en que m’agrada servir-me del bloc per difondre idees i pensament que l’Alejandro m’ha donat la oportunitat d’estar en el seu equip com a Secretari Executiu de Comunicació.

Tenim un autèntic ideòleg com a president provincial. A més, em dóna l’oportunitat de fer allò que m’omple que és transmetre idees. No podia estar més satisfet.

Que es preparin, el liberal-conservadurisme ha arribat a Tarragona.

UNA MICA DE TOT

2008-11-13T19:52:00.002+01:00

Des de dilluns de la setmana passada que no actualitzo el meu espai d'opinió a la xarxa. Motius? Poc o nul temps, poques ganes i poca inspiració. Potser algú es pensarà que al ser él meu últim post el desig de que guanyés les Eleccions presidencials americanes John McCain no he escrit per no haver de felicitar l'electe Barack H. Obama. Res més lluny de la realitat, s'ha revalidat el somni americà. A més amb un dia ha desaparegut l'antiamericanisme i és que l'editorial del diari El País es desfeia en elogis el 5 de novembre cap a la primera potència del món. Barak Obama, congatulations!

No tinc ganes ara d'aprofundir en un tema en concret. No acabaria. La despesa governamental que no cessa en temps de crisi; la presència de Zapatero a la cimera internacional per afrontar la crisi on ha dit que acudirà a lluitar contra el neoliberalisme i neoconservadurisme i a culpar Reagan i Thatcher de la situació actual (el que llegiu); la negativa a augmentar el contingent espanyol a l'Afganistan quan la seguretat dels nostres efectius i de la població; Greenpeace vol rescatar dels 80's el seu "Nuclear? No, gràcies", etc.

No tot han de ser males notícies, el PP ja ha proposat reformar la Llei d'Estrangeria per tal de retallar el dret de reagrupació, ampliar el termini d'internament de sense papers a 70 dies i establir el contracte d'integració; en clau econòmica el PP també, de la veu de María Dolores de Cospedal, ha proposat també que parte de la cuota de la hipoteca es desgravi de la renda, sempre amb un límit i reduir la pressió fiscal a les pimes.

El que no ha minvat per falta de temps ha estat el meu hàbit per la lectura. Fa un més vaig decidir recuperar i revisar dos llibres que ja havia llegit, El Guardián entre el Centeno, de J.D Salinger i La Despedida, de Milán Kundera. Els recomano encaridament. Ahir començava a llegir Camino de servidumbre de Friederich Hayek, que si bé és un clàssic d'economia política i d'obligatòria lectura encara no m'havia animat a començar-lo. En temps de lluita contra el capitalisme i de crides a Marx considero que és més necessari que mai.

Finalment, des d'aquest blog vull felicitar José Antonio Coto per ser escollit novament President de Noves Generacions de Catalunya.

COUNTRY FIRST

2008-11-03T23:05:00.004+01:00

Després de quasi un any de campanya (entre primàries i presidencials) dimecres esmorzarem amb la notícia del resultat de les eleccions presidencials als EUA.

Convençut que molta gent anhela que arribi el Big Tuesday per posar fi a tants mesos de campanya jo també vull saber qui serà el proper inquilí de la Casa Blanca. També s’ha de dir que si vull veure acabar la campanya és perquè el protagonisme se l’ha endut principalment el Partit Demòcrata, primer amb les primàries (Hillary o Obama) i ara amb Obama i no el Partit Republicà (algú recorda els altres contrincants de McCain?).

No fa falta que digui qui és el meu candidat. A aquestes alçades els meus lectors coneixen de sobre el meu fervent conservadorisme i per això a ningú estranyarà que vulgui que guanyi John McCain.

A diferència dels mitjans de comunicació, vaig seguir amb molt d’entusiasme les primàries republicanes. Primer vaig desitjar que fos Fred Thompson qui s’emportés la nominació tot i veure-ho molt complicat. Quan aquest va abandonar vaig tenir l’esperança que fos Mitt Romney el candidat i quan vaig ser testimoni en directe des de Washington D.C de la retirada d’aquest vaig apostar per Mike Huckabee. Com es pot veure les meves apostes van ser sempre per cavall perdedor i és que el tarannà centrista de McCain i els seus deliris pro amnistia d’immigrants il·legals mai em van seduir.

Finalment i contra tot pronòstic McCain es va endur la candidatura del Grand Old Party. Tot apuntava a una candidatura com he dit centrista, no obstant la sorpresa va arribar a finals d’agost quan McCain anuncià que la seva candidata a la Vicepresidència seria Sarah Palin, la governadora d’Alaska, molt més conservadora que el candidat a President.

Però mirem al bàndol Demòcrata. Qui és el negre sortit de Chicago que ha enlluernat a mitja humanitat? Què hi ha darrera d’aquest magnífic comunicador? Quin és aquest canvi que predica sota el lema de Change we can believe in?

Obama encarna el somni americà, d’una infància i joventut difícil per les penúries econòmiques i socials a senador per Illinois. Fins aquí una història emotiva perfecte per traslladar-la a un guió de pel·lícula. Però com pensa realment aquest senyor? Quin és el canvi que vol?

L’any 2001, un desconegut Obama afirmava en una cadena de ràdio de Chicago que EUA no era un país d’admirar ni exemplar sinó un error històric a canviar. Deia que la Constitució Americana és una carta fundacional de llibertats negatives i que falla al no dir lo que el Govern Federal o el govern de cada estat ha de fer pel ciutadà. Si Amèrica és una nació majoritàriament conservadora, Obama es presenta per canviar-ho tot donant un gir cap a l’esquerra.

S’ha criticat que des del Partit Republicà es vinculés Obama amb l’islamisme, quan existeix una cinta de vídeo del 2003 (a mans de Los Angeles Times) on es mostra el senador per Illinois elogiant el terrorista palestí Rashid Khalidi així com proves de la bona relació cap el 2002 amb l’extremista Bill Ayers i amb el pastor incendiari Jeremiah Wright. En canvi, poc es diu dels calumniosos anuncis difosos per Obama on associava McCain amb insults contra la comunitat llatina així com la invenció del suport d’aquest a retallar a la meitat les prestacions de la seguretat social.

No tinc cap ànim de fer demagògia, senzillament vull exposar els fets tal i com es mostren quan un indaga més enllà del missatge eufòric de canvi i esperança. Per què pinten Obama com la veu de les classes mitjanes i baixes quan la seva caríssima despesa electoral ha estat finançada en una part molt important per les celebritats de Hollywood?

L’economia mundial està en crisi, el jihadisme islàmic continua essent una amenaça, Iran més aviat que tard serà una potència nuclear, Rússia torna a tenir somnis d’imperi, etc. Qui ha d’assumir el lideratge? Un home que ha necessitat classes intensives d’aquests aspectes en l’últim any i amb una limitadíssima experiència com a polític o l’experiència d’un veterà en tots els sentits de la vida?

Les enquestes són totes favorables a Obama. Una recent i prestigiosa enquesta li donava un avantatge de 2 punts i una altra igualment prestigiosa de 15. Més de 800 enquestes i un resultat persistent ha estat el de 6 punts d’avantatge del demòcrata.

No obstant aquests números tant favorables al Partit Demòcrata, tinc l’esperança que passi el mateix que l’any 2000 i el 2004, quan les enquestes donaven guanyadors a Al Gore i a John Kerry respectivament i Bush es va imposar contra pronòstic.

Guanyin els ases o els elefants i sigui qui sigui el guanyador, EUA ha tornat a fer història. Un negre a punt de ser president desterrant per sempre els tòpics racials que es volen adjudicar als americans i un home que ha servit des dels 17 anys al seu país com a marine i que ho vol tornar a fer als 72 anys com a president.

NO AL MULTICULTURALISME

2008-10-31T18:11:00.003+01:00

Amb ERC m'uneixen poques coses, poquíssimes, però potser m'hi uneixen més coses que amb el PSOE, partit que està a les antípodes del meu ideari. Joan Puigcercós així ho ha demostrat.

És un partit independentista, tot i no actuar en conseqüència, però en l'àmbit social i econòmic el seu expedient no és el d'una formació progressista a l'ús i aquesta tendència s'ha accentuat des que Joan Puigcercós (qui defensà el liberalisme econòmic de Blair) és el dirigent de la formació. Fa poc Puigcercós oferia una conferència titulada "Una mirada republicana als valors". En aquesta apel·lava a la cultura de l'esforç i va lamentar que aquesta cultura així com la iniciativa fós apagada per la cultura de la subvenció. S'ha de dir també, que les seves teories no s'han dut a la pràctica ja que una de les característiques del Tripartit ha sigut el repartiment de subvencions a tort i a dret.

Més en la línia d'aquest article, en la mateixa conferència Joan Puigcercós rebutjava de ple la multiculturalitat. En aquest sentit defensava l’exercici de la pròpia cultura en l’àmbit privat, però també un contracte social per a l’immigrant en els valors compartits de la comunitat de civisme, democràcia, no discriminació. Insisteixo, sense integració no es pot esdevenir ciutadà o ciutadana.

Deixant de banda ERC i aprofundint més en el tema que ens ateny, ahir sortia una nova notícia que ens fa desconfiar encara més del multiculturalisme. Michael Burleigh, que ha estat investigador a les universitats d'Oxford i Cardiff i de la London School of Economics ha publicat un llibre titulat Sang i ràbia on repassa la trajectòria cultural del terrorisme i assegura que la tolerància multicultural de les societats europees ajuda als terroristes. Això s'explica, segons Burleigh, perquè l'essència de la multiculturalitat és basar la identitat en un greuge i d'aquesta manera es converteix els musulmans en víctimes de la societat, alimentant el seu discurs de queixa i conduint-los al terrorisme.

La meva aportació al tema és la següent. El febrer de 2007 vaig anar a Amsterdam amb els meus amics i el que vaig veure allí va ser la fi d'Europa com la coneixem avui dia. Els burkes, turbants i hiyabs es succeeixen de la mateixa manera que ho fan les faldilles o les camises.

Per seguretat i per cultura m'oposo al multiculturalisme. El món és culturalment ric en la mesura que cada territori, país o nació té les seves pròpies costums i tradicions. Què volem? Que Europa sigui una massa uniforme, culturalment parlant, on sigui impossible distingir un carrer de Brussel·les d'un del Pakistan? Jo no.

Per Europa i Occident, no al multiculturalisme.

DE LA DESPESA PÚBLICA

2008-10-29T19:05:00.002+01:00

La polèmica del cotxe tunejat de Benach no està justificada segons el meu parer. Europa en general, Espanya en el seu conjunt i Catalunya precisament, no té cap mena de miraments a l'hora de gastar els diners dels ciutadans.

Si mirem cap enrera recordarem com el conseller Saura es va gastar una quantitat considerable en acondicionar el seu despatx a les normes del feng shui. Darrerament, sortia a les notícies com Touriño s'havia gastat 480.000 euros en l'últim vehicle oficial i dos milions d'euros en remodelar el seu despatx. Podriem continuar parlant de càrrecs en particular però si parlem de situacions en general podem veure que a Espanya hi ha un total de 30.000 cotxes oficials (igual que a EUA, país que té més de set vegades la població espanyola). Sense anar més lluny, el 33% de la despesa pública de Catalunya serveix per mantenir a l'Administració.

Governs autonòmics, diputacions provincials, consells comarcals, tot constitueix i construeix un edifici burocràtic immòbil, pesat i car. Aquest edifici requereix d'un manteniment a base de càrrecs de confiança, vehicles oficials i moltíssimes altres despeses. El problema de tot és que la ciutadania no n'és plenament conscient i només quan surten casos tan vergonyosos com el protagonitzat per l'antic regidor de Reus és quan apareix la indignació col·lectiva.

Els països anglosaxons ténen una especial fixació en aquest tema. Des d'Europa mirem amb certa superioritat als EUA al veure que les promeses electorals es redueixen a parlar d'economia, de veure qui baixarà més impostos i de qui contindrà la despesa pública, però llavors ens queixem quan els nostres dirigents gasten de manera irresponsable els diners de les arques públiques.

Ronald Reagan digué en el seu dia que el Govern era com un nadó, és a dir, un canal alimentici amb molta gana en un extrem i cap sentit de la responsabilitat en l'altre. Raó no n'hi faltava al referir-se a les administracions Demòcrates, però és que el cas europeu és realment lamentable.

DEL NOU CODI CIVIL CATALÀ

2008-10-25T11:22:00.003+02:00

Des que em vaig comprar el Codi Civil al primer curs de la carrera de Dret que aquest ja no és actual. Primer van ser els matrimonis homosexuals i després esborrar la bofetada.

Amb el Codi Civil català passa el mateix. L'Executiu català vol aprovar abans de que acabi l'any l'avantprojecte de llei del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a persona i família, segons diuen per tal d'adaptar la norma legal als canvis socials, culturals i de valors experimentats a Catalunya. Aquesta reforma determina que "els cònjuges tenen en el matrimoni els mateixos drets i deures i han de compartir les responsabilitats domèstiques i la cura i atenció dels altres membres de la família que estiguin al seu càrrec i convisquin amb ells" i també estipula l'obligació als pares a comunicar als nens adoptats que ho són abans dels 12 anys.

La justificació de tot plegat ve de Montserrat Tura, consellera de Justícia, que ens explica que "en cap cas hi ha la intenció d’ingerència en la vida privada de les persones" i "no entrem al menjador de casa, sinó que és el menjador de casa el que moltes vegades acaba als tribunals quan la separació no és de mutu acord".

Ens trobem en dos fets preocupants. D'una banda veiem com en lloc de ser la societat qui dicta als poders públics com s'han de comportar succeeix el contrari. Des de l'Administració se'ns diu als ciutadans el que hem de fer. D'altra banda veiem com efectivament és una nova intromissió de l'Estat a les famílies catalanes.

Sobre les responsabilitats domèstiques, els homes d'avui dia tenim ben clar que ens agradi o no el que toca és compartir la feina, no fa falta que hi hagi un llibre imposat per l'Estat obligant-nos a tal. Ara bé, els meus avis són un matrimoni molt més tradicional, de la vella escola que en diriem, on el meu avi treballava al camp i la meva àvia feia les feines domèstiques, en aquest cas què passarà? Vindrà un mosso d'esquadra i farà rentar els plats al meu avi? També em pregunto què passaria si la meva xicota i jo arribessim a l'acord de que ella treballés fora i jo em dediqués per complet a les feines de la llar. M'ho prohibirien? Amb tots els respectes, però això és de bojos.

Pel que fa a dir als nens la seva condició d'adoptats, per què 12 anys? I si vull que ho sàpiga des que té ús de la raó? I si és molt immadur i dir-li amb 12 anys fora un xoc i prefereixo esperar als 15 anys i 3 mesos? És més, i si no li vull dir perquè seria empitjorar les coses? Qui coneixerà millor un fill seran els seus pares (adoptius o no).

Així doncs les injerències als individus continuen imparables en aquest país. Ens diuen que és pel nostre benefici i al pas que anem les properes lleis seran presentades amb el pretext tant perillós de "protegir-nos de nosaltres mateixos".

L'EXTREMA DRETA

2008-10-19T10:59:00.004+02:00

El cap de setmana passat hi hagueren dos esdeveniments que van nodrir la premsa i els mitjans amb la paraula ultradreta: la mort de Jörg Haider i la manifestació neonazi a Tarragona.

El tema ja ve de més abans, no costa gens llegir cartes al director titllant d'extrem tot allò que s'allunya de l'ideari centrista i en algun diari digital de dubtosa reputació com és El Plural no hi ha dia que no es refereixi al PP com un partit d'extrema dreta.

Ara bé, què és l'extrema dreta? El fet que l'espectre polític s'hagi imaginat com una línia on en cada banda es situava la dreta i l'esquerra ha produït una sèrie de confusions en l'àmbit ideològic que han continuat fins avui dia.

La passada manifestació neonazi a Barcelona encapçalada per la formació residual Alianza Nacional va ser qualificada d'ultradreta, quan el lema d'aquesta formació és Nación, Raza y Socialismo. El nazisme mateix ha estat retratat com l'exemple perfecte del que és l'extrema dreta quan el partit s'identificava com a nacionalsocialista i va rebre el suport majoritari d'antics comunistes i obrers. Es té entès que la dreta política defensa el conservadorisme social i el liberalisme econòmic. L'extrem del conservadorisme no pot ser un paganisme ateu antisemita i l'extrem del liberalisme econòmic no pot ser una economia planificada basada en l'armament, tots dos trets característics del nazisme.

També es titlla de formar part de l'extrema dreta al ultraortodoxos jueus de l'Israel obtenint una nova incoherència i és que no poden tenir la mateixa ideologia dos col·lectius en el que un vol la desaparició de l'altre.

Tenim doncs per una banda que el que s'enten per extrema dreta a Europa té un fort component anticapitalista i un més que dubtós conservadorisme, exceptuant el cas del règim franquista, antiliberal en els seus inicis i més obert a les seves acaballes però marcadament conservador en aspectes socials des del seu inici fins la seva fi.

El cas americà és del tot diferent. Recentment un periodista de La Vanguardia parlava del Constitution Party i els definia com a libertarios de ultraderecha. Trobo que aquest pot ser un cas on es pot parlar d'una autèntica extrema dreta i en un sentit gens negatiu. La gent del Constitution Party, molta del Partit Republicà i molts americans del Midwest són partidaris d'un mínim paper de l'Estat, són quasi anarquistes i volen que el Govern federal només tingui competències en fronteres, comerç i defensa. Estan contra l'avortament, a favor d'una completa llibertat individual i conseqüentment de la llibertat d'armes. És a dir, els valors de la dreta política com són el capitalisme i el conservadorisme són portats a l'extrem i en una manera coherent. És aquest cas on sí que es pot entendre que es parli d'extrema dreta.

S’ha d’anar en compte doncs a l’hora de parlar de la dreta en la seva versió més extrema o acaba passant el que passa, que s’utilitza de comodí per parlar de qualsevol ideologia que vol aixafar la llibertat individual quan és precisament la defensa de la llibertat individual el credo de la dreta.

R.I.P HAIDER

2008-10-12T01:37:00.003+02:00

Avui m'ha fet mandra sortir. De fet, cada vegada són més els dissabtes que opto per quedarme a casa i sortir en canvi els dimarts (festes Erasmus a Tarragona) i els dijous (festes de Dret al Port de Tarragona).

Aquesta nit he optat per avançar una mica de feina i abans d'anar a dormir he cregut convenient actualitzar el bloc. Avui el tema no podia ser altre: la mort per accident de cotxe de Jörg Haider, governador de Carintia.

Jörg Haider era al meu parer un polític a l'estil del també desaparegut Pim Fortuyn i de l'actual Geert Wilders. Jovial, fresc, sense complexes i directe. Amb això n'hi havia prou per a que a Haider des de les formacions polítiques tradicionals i des dels mitjans de comunicació s'el titllés d'ultradretà i/o neofeixista. Si per estar contra la immigració massiva i una Unió Europea burocràtica s'és ultradretà crec que Europa està plena de hooligans.

Haider tenia una imatge i un carisma innegables. De fet, de no haver sigut per la UE, Haider hauria estat de ben segur Primer Ministre d'Àustria a les eleccions del 2000. Membre del FPÖ i des de 2005 de la BZÖ, en les últimes eleccions generals d'Àustria va fer un bon paper i juntament amb el candidat de la FPÖ i antic deixeble seu, Heinz-Christian Strache van assolir prop del 30% de vots.

No estava d'acord amb ell en molts aspectes però el fet que es posicioni com un defensor de la llei i l'ordre, d'una immigració responsable i limitada i en contra de l'actual sistema europeu, el feien un polític digne de ser escoltat i votat.

Aquesta flama que il·luminava la política austríaca s'ha apagat. Com ha dit el vicegovernador de l'Estat de Carintia, Gerhard Dörfler, avui a Carintia no surt el sol, els rellotjes s'han aturat aquesta nit.

Cal esperar ara el futur de la BZÖ que de ben segur es fusionarà amb el FPÖ per tornar a crear un gran partit que continui seduïnt les classes mitjanes i els joves cansats de pagar impostos i d'aguantar una immigració desbocada.

Jörg Haider, descansa en pau.

SOBRE EL PLA BUSH

2008-10-06T22:40:00.003+02:00

Feia uns dies que no escrivia per una barreja de falta de temps i de ganes però el fet que avui l'Ibex 35 s'hagi desplomat un 6,06% i el Dow Jones un 3,52% m'ha fet reempendre les ganes de reflexionar de nou una mica.

Qui em coneix sap que sóc un aficionat a la Borsa i un inversor en aquesta. De moment tinc la sort que la crisi financera actual no m'afecta en la butxaca i és que els diners que he perdut en el parquet eren estalvis i diners que no em feien falta immediatament.

Tota aquesta crisi doncs, tot i no afectar-me directament sí que em fa pensar una mica sobre la situació. En l'última entrada defensava el model econòmic liberal tot i la crisi i ara m'agradaria dir què penso sobre el Pla Bush, el pla de rescat que injectarà uns 700.000USD estatals a la banca per evitar una cadena de fallides.

En primer lloc penso que el fet que l'executiu presenti un pla i el legislatiu el rebutgi és un exemple de l'autèntica divisió de poders. N'estic segur que Montesquieu l'inclouria en De l'Esperit de les Lleis. S'ha acabat aprovant però amb modificacions. Remarcable també el motiu de l'inicial rebuig: el gran nombre de trucades telefòniques i e-mails dels votants cap als seus representants exigint el vot desfavorable.

Pel que fa a la meva opinió, manifestar la meva oposició a aquest pla. Primerament és una mesura intervencionista que generarà més dèficit, crec que al mercat se l'ha de deixar actuar lliurement. En segon lloc, la classe mitjana nord-americana no té perquè pagar els excessos de Wall Street.

No sóc economista ni tant sols estudiant d'economia de manera que l'afirmació de que al mercat se l'ha de deixar actuar lliurement queda molt de teòric liberal. No tinc ni idea de què passaria si tots els bancs d'inversions comencessin a fer fallida. Ara bé, de la història se n'apren i una de les lliçons que en podem treure va ser que el culpable de la llarga durada de la depressió dels anys 30 als EUA foren les polítiques intervencionistes de Frankil D. Roosvelt promogudes a través del New Deal.

De moment a esperar espectants els pròxims moviments de la Borsa. Per part meva esperar a tenir una mica de liquidesa per invertir. Tot lo que està a baix torna a pujar.

EL LIBERALISME ROMANDRÀ

2008-09-28T17:38:00.004+02:00

En temps de crisi els gurus de la macroeconomia surten de sota les pedres. Periodistes, polítics, tertulians, comentaristes, tots són magnífics estrategs financers que haurien pogut evitar l'hecatombe econòmica que s'aproxima.

Winston Churchill afirmà que la democràcia és el pitjor dels sistemes polítics si exceptuem tots els demés. Jo no em considero cap expert en economia i d'aquesta n'entenc com tot home del carrer, és a dir, en la mesura que m'afecta. Des dels meus limitats coneixements d'economia, crec que el capitalisme a l'igual que la democràcia, és el pitjor sistema econòmic a excepció de tots els demés.

Molts dels gurus als que feia referència al començament i sobretot des dels sectors més progressistes es serveixen de les tribunes dels diaris, de les cartes al director, dels diaris digitals per arremetre contra el liberalisme econòmic, els executius de Wall Street i tot allò que sustenta el que anomenen capitalisme salvatge. S'atreveixen a parlar de la caiguda del capitalisme de la mateixa manera en que va caure el comunisme i fins i tot deixen anar que cal buscar nous models econòmics.

Quan faig l'equiparació del capitalisme amb la democràcia en el sentit en que ho feia Churchill, ho faig per mostrar el meu convenciment que si be el liberalisme econòmic no és perfecte, aquest s'ha mostrat com l'únic sistema capaç de generar riquesa i benestar. Per què qüestionar-lo per una crisi? Hitler va arribar al poder servint-se de la democràcia, vol dir això que la democràcia no funciona?

Aquesta crisi acabarà, vindran temps de bonança i tornaran a venir èpoques difícils. Sistema imperfecte per una societat que no és perfecta. Sistema que permet i garanteix la llibertat per tal que cada persona es busqui la seva pròpia riquesa i felicitat.

Llarga vida al capitalisme.

TEMPS DE SILENCI

2008-09-18T18:37:00.005+02:00

Nacions senseres durant temps han hagut de callar. Tiranitzades i amb esperadraps a la boca han hagut d'acceptar les veritats que els Governs de torn donaven i qui discrepava era castigat. Aquí a Espanya, durant prop de 40 anys es va haver de callar sota la premissa de si no et poses en política tot t'anirà bé.

Sembla que avui dia l'amenaça és un altra. La tirania d'allò políticament correcte comença a ser alarmant i més quan aquesta està completament institucionalitzada.

Com ho estem veient? A Espanya tenim una situació força rocambolesca. El fet que hi hagi 180.000 estrangers cobrant l'atur i 20.000 andalusos a la verema francesa crida l'atenció i així ho ha posat de manifest Mariano Rajoy.

Està clar que si han treballat i han cotitzat han de tenir dret a cobrar la corresponent prestació, fins aquí tots d'acord. Però el que no es pot negar és que si els immigrants han vingut a Espanya a treballar, a cobrir llocs de treball que espanyols no volien i que han estat presentats com els salvadors del sistema de pensions d'aquí uns anys, el fet que ara hi hagi un 77% més d'immigrants a l'atur respecte l'any passat indica que una cosa no funciona. Que segons María Dolores de Cospedal, la secretària general del PP, aquest no és el resultat d'una bona política d'immigració i econòmica.

La tirania de la que parlava s'ha posat de manifest quan José Blanco ha dit sobre les paraules de Rajoy que ni Le Pen se atrevió a tanto i altres veus socialistes l'han titllat de xenòfob.

On és la xenofòbia? Per què aquest escàndol quan fa una reflexió que ens fem milions d'espanyols? La xenofòbia no hi és ni l'escàndol està justificat. Senzillament el socialisme continua fent de les seves, en aquesta ocasió sota el paraigua del políticament correcte.

La política no és l'únic camp on es manifesta aquesta tirania. L'editorial Random House no va tenir cap problema a publicar El Código Da Vinci on hi ha falsedats sobre l'Església Catòlica i crítiques cap a aquesta però en canvi no va voler publicar La joya de Medina, inspirada en Aisha, la més jove de les moltes dones de Mahoma.

Aquesta tirania continua imparable i de continuar com ara tornarà tocar a callar. Més ens val començar a utilitzar un llenguatge políticament incorrecte (el de sempre al cap i a la fi), més ens val actuar sense complexos o tornaran temps de silenci.

*Una notícia que potser és políticament incorrecte ha estat la "fatwa" que considera que Tom i Jerry són "soldats de Satan que han de morir" (no és broma).