BILINGÜISME?

Es parla molt de bilingüisme. Uns reclamant-lo, altres rebutjant-lo i d’altres restant bastant indiferent.

La meva posició és neutral. Jo defenso la naturalitat. M’explico, sóc del parer que la llengua de Catalunya, la seva llengua pròpia i exclusiva és el català. Em preguntarà algú “i el castellà?” i jo li respondré que el castellà es parla aquí però no és d’aquí. Que Espanya és un país amb unes regions tant diferenciades unes de les altres que pretendre una homogeneïtat total és absurd. Quan els diputats van redactar la Constitució de Càdis de 1812, els representants dels territoris catalans a dures penes es van poder comunicar amb la resta de diputats.

Si tirem d’història veurem com és evident que la ciutadania de Catalunya sempre s’ha expressat en català. Que si es parla castellà va ser per les massives onades d’immigrants provinents de la resta d’Espanya i que per culpa del règim de l’època no se’ls donà l’oportunitat de fer del català la seva llengua. De fet, els meus avis i els meus pares encara es refereixen als castellanoparlants com "els castellans". Per corregir aquesta anomalia lingüística –a cada territori li correspon la seva llengua- Catalunya es dotà d’una immersió lingüística en el sistema educatiu. No sé si aquest fet ha donat els seus fruits, però sí considero que és la cosa més normal del món i la qual hauria de continuar vigent.

Al carrer la situació es viu amb naturalitat. Jo sempre m’expresso en català i amb certs amics passo al castellà per costum, no per altra cosa. Amb tot això vull arribar a una reivindicació i és que el bilingüisme sorgeix de forma natural. No cal patrocinar-lo. No cal arribar a absurdes dualitats on veiem cartells i missatges amb dues llengües. Crec que amb català n’hi ha prou.

Se que això ofèn i molesta als que tenen una concepció jacobina de l’Estat i pretenen que Espanya sigui un país homogeni com França. Ho sento però Espanya no és un país a l’ús i cada regió té la seva personalitat... i a Catalunya li toca el català.

AMÈRICA ÉS UNA FESTA

Haveu vist les imatges d’Obama a les escales del monument a Lincoln? Haveu vist Bruce Springsteen cantant una de les millors cançons que té com és The Rising amb un cor de fons? Sense dubte és una gran festa de la democràcia on tothom està convidat. Progressistes, conservadors, liberals, Republicans, Demòcrates, etc. Si fos ciutadà americà hauria votat per McCain, com he dit en anteriors entrades, però si hagués tingut l’oportunitat hauria format part del bany de masses que s’ha donat Obama. Per què?

Les diferències entre Demòcrates i Republicans no són abismals. De vegades es dóna que al Partit Demòcrata hi ha personatges més conservadors que alguns del Partit Republicà. Ho podem veure en el cas de Hillary Clinton com una demòcrata amb un perfil conservador i Arnold Schwarzenegger, republicà i més progressista que els seus companys de partit.

Demòcrates i Republicans. Ideologies similars o diferents. Al final, però, sempre acaben treballant conjuntament per continuar fent dels EUA el paradigma del món lliure. Aquesta voluntat de treball i col·laboració s’ha pogut veure fins i tot com el sopar d’Obama d’avui, abans de prendre possessió com el 44è president dels EUA, serà compartit amb el seu contrincant a les eleccions, John McCain.

Ressenyava l’altra dia Antoni Coll a la seva Plumilla del Diari de Tarragona el mateix que acabo de comentar i feia un incís a que PP i PSOE n’haurien de prendre exemple. Penso el mateix, però no poso cap tipus d’esperança en que sigui així algun dia.

Continuo meravellat al veure com els americans gaudeixen de la seva democràcia. Com van tots a una. Aquí a casa no. Aquí si guanyes no convides a compartir el triomf i si perds penses en les properes eleccions.

DECEPCIONS

El periodisme espanyol deixa molt que desitjar, qualsevol lector que fa una ullada diària a tota la premsa es pot adonar d'aquesta trista realitat. Si bé jo llegeixo per damunt les edicions digitals de quasi tots els diaris d'àmbit nacional, amb El País ho faig amb l'edició impresa mentre dino o sopo ja que a casa meva sempre s'ha comprat aquest diari. Algunes vegades m'indigno, d'altres ric i d'altres resto indiferent davant les coses que puc arribar a llegir. Dilluns, però, la meva sorpresa va ser màxima. El perquè és la carta al director que vaig poder llegir i la qual us transcric:

Obama y la decepción
María Mendez. Madrid.
Se le llenó al mundo la boca de cambio y la esperanza se contagió en cada punto del planeta. Reconozco que caí en todos los encantos del señor Obama, el presidente electo de Estados Unidos, que el 20 de enero dejará de ser electo para convertirse en el amo y señor del mundo. Ahora, la desesperanza y la decepción que siento al ver la tragedia de Gaza han enturbiado mi concepto de Obama.¿Qué mejor momento que éste para demostrar que verdaderamente algo va a cambiar?, ¿qué mejor momento que éste para mostrar un gesto de disconformidad con la barbarie que Israel está acometiendo en Gaza? A mi juicio, su silencio le hace cómplice de lo que está ocurriendo. Creo que en este caso el silencio está siendo, sin duda, muy revelador. A lo mejor ese change que gritó hasta la saciedad y el hastío no era más que un simple eslogan publicitario para vender más, esto es, para captar votos y hacer creer al mundo que el mundo iba a cambiar. De momento, yo lo veo igual: la injusticia, la barbarie, la desidia de los que nos gobiernan y el mirar hacia otro lado de la sociedad siguen estando ahí. El error ha sido creer que algo podía cambiar. Y mientras yo escribo esto ya han muerto más inocentes.

Per mi això és un exemple de neohippisme barrejat amb sensibleria barata i ingenuïtat. És el clar exemple del típic i clàssic votant del PSOE o IU. Em recorda al desig de tota guanyadora de concurs de bellesa coronada Miss quan diu que el vol és “la pau al món”. En base al text em formulo les següents preguntes:

No sap aquesta dona que Obama encara no és president dels EUA i que per tant no es pronunciarà ni actuarà fins el 20 de gener? No sap que en campanya totes les promeses valen? No sap que Obama és americà i per tant amic del poble jueu? Coneix aquesta dona la realitat del que succeeix a l’Orient Mitjà o només sap que hi ha uns jueus dolents dolentíssims perquè coneix el conflicte exclusivament pel que arriba des dels informatius? Sap que mentre escrivia la seva carta i mentre jo escric aquestes ratlles no només moren jueus i palestins sinó que hi ha països com Sudan, Liberia, Timor, Somàlia dessagnant-se des de fa anys i ningú actua?

Seria bo que aquesta dona despertés del somni que es pensa que és aquest món i aterrés a la realitat. Mentre no ho faci, El País faria bé en no publicar cartes tan edulcorades com aquestes.

FENT RAONS AL VOLTANT D'ISRAEL

Portem ja uns dies veient a les notícies l’enèsim conflicte entre Israel i Palestina. Un conflicte que per la seva condició, característiques i contendents està revestit d’una aura de “romanticisme” dels dèbils contra els forts, les pedres contra els tancs, David contra Goliat.

Aquesta aura és explotada sense cap tipus de miraments pels sectors més progressistes del país. Els eco-socio-verdo-pacifistes d’Iniciativa amb Joan Herrera al capdavant no dubten ni un segon en denunciar la “desproporcionada” resposta d’Israel i s’afanen a denunciar els atacs, missatge que comparteixen les seves joventuts encadenant-se al Departament d'Innovació, Universitats i Empresa per protestar contra els convenis de cooperació que té el departament amb l'Institut Israelià de Tecnologia, així com grotescs personatges de la política com són Joan Tardà d’Esquerra i el President d’Espanya, que ha titllat de "conductes irresponsables" l'actuació d’Israel sobre Gaza –trobo lamentable que un president que ha obviat per complet l’agenda internacional i ha flirtejat amb dictadors ara corri a condemnar Israel-.

Hem d’estar contents que encara hi ha personatges polítics com són Carod Rovira que afalaguen constantment l’Estat d’Israel i la periodista Pilar Rahola, convençuda pro-israeliana. A més, considero de rellevància els grups de suport a Israel sorgits a les xarxes socials d'Internet tals com Facebook.

En el món periodístic la situació és si menys no la mateixa i aquí em permeto remetre el lector a l’article publicat per l’amic Carlos López, autor del blog Archipiélago Duda, ¿Qué periódico es más tendencioso?.

Com a jove inquiet no puc abstenir-me de dir la meva, de manifestar què penso de la situació actual. Partint del fet que crec indiscutible el dret d’Israel d’existir com a país, crec també que aquest té tot el dret a defensar-se. Es parla de que l’actuació israeliana és desproporcionada, i jo penso que efectivament no és proporcional, ja que si parléssim de proporcionalitat Israel negaria el dret d’existir a tota la franja de Gaza i esborraria del mapa a la totalitat dels palestins.
Des que el 2005 Ariel Sharon cedí la totalitat del control de Gaza als palestins els atacs varen augmentar fins que en la totalitat del passat any 2008 han estat 3.000. Entenc perfectament que Israel trobi necessari defensar-se. Pel que fa a les víctimes civils, hem de recordar que en tota guerra hi ha baixes civils, però resulta que segons Nacions Unides menys del 10% de les víctimes es poden considerar innocents. Hem de recordar també la costum de Hamàs d’utilitzar escuts humans per defensar-se dels atacs –han estat capaços de llançar míssils des d’una escola-.

Israel té el meu suport moral. Per ser un país democràtic en una zona de tirans, per tenir una sèrie de valors comuns als nostres i perquè no es pot negar el dret de la seva existència.