QUAN ASFIXIA LA NAFTALINA

En aquests moments en ple Kilòmetre 0, a la Puerta del Sol de la capital d’Espanya s’està duent a terme una manifestació convocada per les associacions Cuba en Transición i Iberoamericanos por la Libertad i recolzada pel PP per solidaritzar-se amb el poble cubà i demanar la seva llibertat, atrapat en la misèria i la desesperança fruit d’una tirania que els oprimeix des de fa 50 anys. Fins aquí tot normal, és ben lògic que la ciutadania s’adhereixi a una manifestació per tal de demanar la fi d’una dictadura. Ara bé, va ser ahir a les sis de la tarda quan la normalitat es va esvair per donar pas a una situació delirant. Una manifestació en defensa de la dictadura castrista. D’apologistes de dictadures sempre en queden, és un destorb amb el qual han de conviure les democràcies modernes, però el que ja no és tant normal és que aquests tipus de manifestacions rebin el suport de polítics.
Joan Josep Nuet i Cayo Lara senador i coordinador general d’IU, respectivament, actors com Alicia Hermida i Willy Toledo i altres personatges atrapats en el temps. Consignes? Les típiques en aquestes manifestacions tan rocambolesques, no poden faltar les acusacions de feixisme, Esperanza Aguirre titllada de “Canalla fascista”, cridar davant la seu del PP “vosotros fascistas, sois los terroristas” i com no, absurdes proclames com “Viva Cuba, Fidel y el Che” i fins i tot “Cuba ejemplo de dignidad”. Es va llegir un manifest on es va arribar a dir que es confia en que Cuba siga avanzando a pesar de los obstáculos impuestos en el disfrute de su libertad e independencia profundizando en los objetivos que sustentan la Revolución: justicia social, equidad y solidaridad. Evidentment aquesta manifestació no podia estar faltada de tota la parafernàlia que requereix un acte d’aquest tipus, banderes amb la falç i el martell, banderes palestines, etc.

Un trist espectacle la veritat. Justícia social? Va home! Recomano a tots aquests cavernícoles i tots aquells que encara es pensen que el sistema sanitàri de Cuba és el que filma Michael Moore i on Maradona es cura de la seva afició a la droga dura que visitin www.therealcuba.com i vegin el que és aquella presó. Com són les seves cases, els hospitals, les residències de la tercera edat.

Mentrestant, per airejar-me una mica de tot aquest baf de naftalina, m’ha anat molt bé llegir un article escrit per la meva amiga donostiarra Txelo (GukGeuk a la blogosfera) dirigit –per què no?- a una part d’aquests “frikiprogres” recordant-nos que si hi ha un exemple a seguir, aquest és Estats Units:

Anti-americans, anti-americanes, espero que donats els aconteixaments dels últims dies no tingueu més que una cosa a dir: God bless America. Obama ha aconseguit la Presidència del país més important del món i això és una cosa que vosaltres, abanderats de la llibertat, la multiculturalitat i la igualtat de drets, no podeu ni somiar.Ai! aquests maleïts yankees als que tantes i tantes vegades heu acusat de racistes, us han demostrat el ridícul de la vostra suficiència. Cap país d'Europa pot permetre's un president negre o, com a mínim, no blanc. On queden ara tots aquells articles sobre si els USA estaven preparats per a tenir un president negre? I vosaltres? tan moderns i plurals que sou, esteu preparats per a això? No podeu ni sommiar-hi, perquè aquestes coses només passen als grans països.Anti-americans, anti-americanes, Obama és negre i... últimes notícies! es pot ser negre i també ric. Fins i tot es pot ser negre i estudiar a Columbia. Es pot ser negre i tenir el poder del món. Però tingueu clara una cosa : això és possible als Estats Units d'Amèrica. Al país yankee, al país dels racistes capitalistes. Ai pobrets! m'hagués agradat veure la vostra cara quan el dia 20 vau descobrir que els negres americans no es dediquen a collir cotó. Sí, nois i noies, l'esclau negre del Cola Cao amb el que esmorzem cada dia no té cabuda a Amèrica.I és clar, com que no podem canviar de color al president, no s'han fet esperar els comentaris assegurant que Obama, en el fons i tot i que no es noti, és blanc, perquè ve d'una familia en part blanca i els negres no poden fer gran cosa als Estats Units. Què fàcil és oblidar: Ray Charles, que aquest sí que era negre dels que us agraden, negre fosc i de familia pobre, va ser el compositor del meravellós himne de Georgia, un Estat on la "ubicació segregada" era una pràctica habitual pocs anys abans. Els negres, no ho dubteu, poden fer grans coses als Estats Units d'Amèrica.Així que, anti-americans, anti-americanes, els homes i dones de l'Amèrica que tant odieu acaben de donar-nos una gran lliçó. Penseu-ho un parell de vegades abans d'acusar-los de res, perquè de drets individuals i colectius en saben un niu i això... això és just el que els diferencia de vosaltres.