NO AL MULTICULTURALISME II

Fa poc més d'un mes publicava un article on argumentava la meva posició contrària al multiculturalisme. Els comentaris no es van fer esperar i tot i haver-ne alguns de suport altres van mostrar el seu rebuig. Reprodueixo a continuació els comentaris en desacord a la meva entrada:

JB:

¿Per què no ens fas un favor a tots i ets coherent alguna vegada? Si tan en contra estàs del multiculturalisme per què no demanes prohibir a Catalunya las "Ferias de Abril", "Las corridas de Toros", el "flamencu" de música de fons als autocars Hispano Igualadina i els misteris andalusos de la processó de Setmana Santa de Tarragona. El que no s'hi val és aplicar un barem diferent quan et convé. No és just i no és liberal (saps allò de la igualtat davant la Llei?).Molt més colonitzadors van ser la púrria de legionaris que van entrar a Catalunya el 1939 i la colla de poques-vergonyes de funcionaris de l'Estat que van venir amb ells, que els teus odiats obrers del Tercer Món.

(...) ¿Què fem amb el "Flamencu", las "Ferias de Abril", "Las corridas de toros" i "la tuna" que es fan a Catalunya? Si has d'estar contra el multiculturalisme, estigues-hi, sigues coherent i milita a Unitat Nacional Catalana o a Catalunya 33. El que no es val és que, sense cap raó, tractis millor els teus amos castellans que a la resta d'immigrants. La dreta, com sempre, tracta millor a un príncep àrab carregat de petrodòlars que a un obrer del Marroc. El teu problema no és que siguis racista. El teu problema és que ets un classista.

Joan Rius:

Amb els teus comentaris has fet tocat i enfonsat amb el Francesc Xavier. Els castellans o castellanitzats a Catalunya no són inmigrants segons ell, són compatriotes. El que sublima l´apreciat Cesc és que molt bona part d´aquests compatriotes es comporten com a colons sense la més mínima intenció de respectar la cultura catalana pròpia d´aquesta terra. Lluny d´això volen imposar la seva cultura i tradicions i fer-nos-les esdevenir pròpies. (Només cal apreciar alguns comentaris com els de Jorge Javier).
Molts catalans tenen complexe d´inferioritat i on hi ha un castellà no se´ls acut altra cosa que obeïr-lo. És un reflexe que ja va estudiar Pavlov.
Tres-cents anys de dominació no passen en devades.

Es poden llegir aquests comentaris en l’apartat comentaris de l’article No al Multiculturalisme. Comentaris que ja podeu veure com em titllen de classista, de tenir “amos castellans”, d’odiar els obrers del tercer món, d’estar acomplexat davant dels castellans, etc.

En primer lloc m’agradaria dir que la cultura que defenso per sobre de tot és la cultura Occidental de tradició i arrels judeocristianes. És aquesta a la que em refereixo que s’ha de preservar i la qual no s’ha de relativitzar davant altres cultures com la islàmica.

M’explico en un exemple. És el mateix que una associació celebri l’Oktoberfest a Catalunya que un grup de musulmans degolli un xai? És pot comparar una faldilla escocesa amb una burka? Jo crec que no. Les nacions d’Occident compartim el rerefons de l’humanisme cristià.
En JB i en Joan Rius parlen de tradicions en un principi alienes a Catalunya com són les fires d’abril, els toros, el flamenco, etc. i jo li poso el mateix exemple de la faldilla escocesa: tot i no formar part de la cultura catalana s’accepten i s’integren al ser tradicions que formen part d’Europa.

No sé què hi té a veure que a partir d’aquí se’m diguin coses com ser un acomplexat davant els castellans i coses d’aquestes. En l’argot juvenil podríem parlar clarament d’una anada d’olla i es que qui segueix aquest blog amb certa assiduitat no pot posar en dubte la meva defensa, estima i passió per la cultura catalana.

Un dels problemes que té Espanya és que alguns centralistes creuen tenir el monopoli de l'espanyolitat i tot allò que no sigui castellà és antiespanyol o sospitós de separatisme. A Catalunya tenim que aguantar aquests i els altres que es creuen amb l'ús exclusiu de repartir carnets de catalanisme als nacionalistes.

Jo crec que Espanya a cada territori li són pròpies unes costums i unes tradicions que ja estan bé on són. No veig la necessitat de fer la Feria de Abril a Catalunya ni de ballar una jota a Extremadura. Aquesta és la riquesa d’Espanya, si més no, la que hauria de ser.

Desitjo haver contestat els dubtes dels dos interlocutors, si no és així estaré encantat de continuar debatent.

VISCA EL BEAT!

24 de novembre de 1620. Nascut avui fa 388 anys, Miquel Baptista Gran i Peris, el Beat Bonaventura continua més viu que mai en els cors riudomencs.

Fa dos anys que no puc gaudir de les celebracions que es fan en honor al Beat Bonaventura per compromissos de caire polític. L’any passat va ser el I Campus de Noves Generacions a Salou i aquest any el X Congrés del Partit Popular de Tarragona.

Tot i no haver estat present, sé que les festes novament han estat un èxit i és que en els actuals temps d'ofensiva laïcista, les autoritats locals s'han volcat en les celebracions. Des de fa dies que llueix a l'Ajuntament de Riudoms la bandera amb els colors representants del Beat, el marron i el blanc; al programa d'actes religiosos, culturals i populars hi ha un escrit del president de la Confraria del Beat, un del sr. rector del poble i un de l'alcalde; a la Solemne Missa Concelebrada del dissabte hi assistiren les autoritats locals i en aquesta missa, l'Alcalde des de l'altar major dirigí unes paraules al Beat.

No obstant l'èxit de tot plegat, què canviaria? La festa del Beat és el 24 de novembre, però quan aquest dia cau entre setmana, les celebracions es traslladen al cap de setmana més proper amb la intenció de que hi vagi més gent que treballa fora vila. Considero que si la festa és el 24 tots els actes s’haurien de fer el mateix dia. És una manera més de fer poble. Fa anys era així i dono fe que molts riudomencs demanaven un dia de vacances per aquesta dia.

Sigui com sigui, tant de bo el pròxim any puguem gaudir novament tots els riudomencs d’una de les festes més estimades a Riudoms.

Visca Riudoms i Visca el Beat!

EXERCINT LA LLIBERTAT

Per la Llibertat es lluita i es combat. Una vegada es té, aquesta es defensa i a l’hora es gaudeix i s’exerceix.

Dia 22 de novembre de 2008. Un exercici de llibertat en el PP traduït en un exemple de democràcia interna. Alejandro Fernández és el nou president del Partit Popular a la província de Tarragona escollit per un 60% dels vots en un congrés que ha estat intens i interessant.

Han estat molts els anys en els quals la Presidència provincial l’ostentava Miquel Àngel López Mallol, al qual he estat molt unit tant a nivell polític com a nivell personal. Crec que la seva gestió ha estat bona, però com tot en aquesta vida, hi ha un abans i un després. Els períodes s’acaben i la veterania d’en Miquel Àngel havia de donar pas a nova gent.

Els dos candidats en presentar-se han estat Isa Salas i Alejandro Fernández. Entre els dos candidats he optat per l’Alejandro, un amic i per què no dir-ho un mentor polític.

Amb l’Alejandro per fi ha arribat al PP de Tarragona la batalla de les idees i així ho ha demostrat en un brillant discurs. No es pot parlar només de treball. El treball es dóna per descomptat i el que fa falta es transmetre idees. Estar segurs de la defensa de la causa liberal-conservadora i lluitar per aquesta.

És per la meva habitualitat a les tertúlies de la Cadena COPE, per les ocasionals cartes al director i línies obertes que escric als diaris i per la manera en que m’agrada servir-me del bloc per difondre idees i pensament que l’Alejandro m’ha donat la oportunitat d’estar en el seu equip com a Secretari Executiu de Comunicació.

Tenim un autèntic ideòleg com a president provincial. A més, em dóna l’oportunitat de fer allò que m’omple que és transmetre idees. No podia estar més satisfet.

Que es preparin, el liberal-conservadurisme ha arribat a Tarragona.

UNA MICA DE TOT

Des de dilluns de la setmana passada que no actualitzo el meu espai d'opinió a la xarxa. Motius? Poc o nul temps, poques ganes i poca inspiració. Potser algú es pensarà que al ser él meu últim post el desig de que guanyés les Eleccions presidencials americanes John McCain no he escrit per no haver de felicitar l'electe Barack H. Obama. Res més lluny de la realitat, s'ha revalidat el somni americà. A més amb un dia ha desaparegut l'antiamericanisme i és que l'editorial del diari El País es desfeia en elogis el 5 de novembre cap a la primera potència del món. Barak Obama, congatulations!

No tinc ganes ara d'aprofundir en un tema en concret. No acabaria. La despesa governamental que no cessa en temps de crisi; la presència de Zapatero a la cimera internacional per afrontar la crisi on ha dit que acudirà a lluitar contra el neoliberalisme i neoconservadurisme i a culpar Reagan i Thatcher de la situació actual (el que llegiu); la negativa a augmentar el contingent espanyol a l'Afganistan quan la seguretat dels nostres efectius i de la població; Greenpeace vol rescatar dels 80's el seu "Nuclear? No, gràcies", etc.

No tot han de ser males notícies, el PP ja ha proposat reformar la Llei d'Estrangeria per tal de retallar el dret de reagrupació, ampliar el termini d'internament de sense papers a 70 dies i establir el contracte d'integració; en clau econòmica el PP també, de la veu de María Dolores de Cospedal, ha proposat també que parte de la cuota de la hipoteca es desgravi de la renda, sempre amb un límit i reduir la pressió fiscal a les pimes.

El que no ha minvat per falta de temps ha estat el meu hàbit per la lectura. Fa un més vaig decidir recuperar i revisar dos llibres que ja havia llegit, El Guardián entre el Centeno, de J.D Salinger i La Despedida, de Milán Kundera. Els recomano encaridament. Ahir començava a llegir Camino de servidumbre de Friederich Hayek, que si bé és un clàssic d'economia política i d'obligatòria lectura encara no m'havia animat a començar-lo. En temps de lluita contra el capitalisme i de crides a Marx considero que és més necessari que mai.

Finalment, des d'aquest blog vull felicitar José Antonio Coto per ser escollit novament President de Noves Generacions de Catalunya.

COUNTRY FIRST

Després de quasi un any de campanya (entre primàries i presidencials) dimecres esmorzarem amb la notícia del resultat de les eleccions presidencials als EUA.

Convençut que molta gent anhela que arribi el Big Tuesday per posar fi a tants mesos de campanya jo també vull saber qui serà el proper inquilí de la Casa Blanca. També s’ha de dir que si vull veure acabar la campanya és perquè el protagonisme se l’ha endut principalment el Partit Demòcrata, primer amb les primàries (Hillary o Obama) i ara amb Obama i no el Partit Republicà (algú recorda els altres contrincants de McCain?).

No fa falta que digui qui és el meu candidat. A aquestes alçades els meus lectors coneixen de sobre el meu fervent conservadorisme i per això a ningú estranyarà que vulgui que guanyi John McCain.

A diferència dels mitjans de comunicació, vaig seguir amb molt d’entusiasme les primàries republicanes. Primer vaig desitjar que fos Fred Thompson qui s’emportés la nominació tot i veure-ho molt complicat. Quan aquest va abandonar vaig tenir l’esperança que fos Mitt Romney el candidat i quan vaig ser testimoni en directe des de Washington D.C de la retirada d’aquest vaig apostar per Mike Huckabee. Com es pot veure les meves apostes van ser sempre per cavall perdedor i és que el tarannà centrista de McCain i els seus deliris pro amnistia d’immigrants il·legals mai em van seduir.

Finalment i contra tot pronòstic McCain es va endur la candidatura del Grand Old Party. Tot apuntava a una candidatura com he dit centrista, no obstant la sorpresa va arribar a finals d’agost quan McCain anuncià que la seva candidata a la Vicepresidència seria Sarah Palin, la governadora d’Alaska, molt més conservadora que el candidat a President.

Però mirem al bàndol Demòcrata. Qui és el negre sortit de Chicago que ha enlluernat a mitja humanitat? Què hi ha darrera d’aquest magnífic comunicador? Quin és aquest canvi que predica sota el lema de Change we can believe in?

Obama encarna el somni americà, d’una infància i joventut difícil per les penúries econòmiques i socials a senador per Illinois. Fins aquí una història emotiva perfecte per traslladar-la a un guió de pel·lícula. Però com pensa realment aquest senyor? Quin és el canvi que vol?

L’any 2001, un desconegut Obama afirmava en una cadena de ràdio de Chicago que EUA no era un país d’admirar ni exemplar sinó un error històric a canviar. Deia que la Constitució Americana és una carta fundacional de llibertats negatives i que falla al no dir lo que el Govern Federal o el govern de cada estat ha de fer pel ciutadà. Si Amèrica és una nació majoritàriament conservadora, Obama es presenta per canviar-ho tot donant un gir cap a l’esquerra.

S’ha criticat que des del Partit Republicà es vinculés Obama amb l’islamisme, quan existeix una cinta de vídeo del 2003 (a mans de Los Angeles Times) on es mostra el senador per Illinois elogiant el terrorista palestí Rashid Khalidi així com proves de la bona relació cap el 2002 amb l’extremista Bill Ayers i amb el pastor incendiari Jeremiah Wright. En canvi, poc es diu dels calumniosos anuncis difosos per Obama on associava McCain amb insults contra la comunitat llatina així com la invenció del suport d’aquest a retallar a la meitat les prestacions de la seguretat social.

No tinc cap ànim de fer demagògia, senzillament vull exposar els fets tal i com es mostren quan un indaga més enllà del missatge eufòric de canvi i esperança. Per què pinten Obama com la veu de les classes mitjanes i baixes quan la seva caríssima despesa electoral ha estat finançada en una part molt important per les celebritats de Hollywood?

L’economia mundial està en crisi, el jihadisme islàmic continua essent una amenaça, Iran més aviat que tard serà una potència nuclear, Rússia torna a tenir somnis d’imperi, etc. Qui ha d’assumir el lideratge? Un home que ha necessitat classes intensives d’aquests aspectes en l’últim any i amb una limitadíssima experiència com a polític o l’experiència d’un veterà en tots els sentits de la vida?

Les enquestes són totes favorables a Obama. Una recent i prestigiosa enquesta li donava un avantatge de 2 punts i una altra igualment prestigiosa de 15. Més de 800 enquestes i un resultat persistent ha estat el de 6 punts d’avantatge del demòcrata.

No obstant aquests números tant favorables al Partit Demòcrata, tinc l’esperança que passi el mateix que l’any 2000 i el 2004, quan les enquestes donaven guanyadors a Al Gore i a John Kerry respectivament i Bush es va imposar contra pronòstic.

Guanyin els ases o els elefants i sigui qui sigui el guanyador, EUA ha tornat a fer història. Un negre a punt de ser president desterrant per sempre els tòpics racials que es volen adjudicar als americans i un home que ha servit des dels 17 anys al seu país com a marine i que ho vol tornar a fer als 72 anys com a president.