Amb el Codi Civil català passa el mateix. L'Executiu català vol aprovar abans de que acabi l'any l'avantprojecte de llei del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a persona i família, segons diuen per tal d'adaptar la norma legal als canvis socials, culturals i de valors experimentats a Catalunya. Aquesta reforma determina que "els cònjuges tenen en el matrimoni els mateixos drets i deures i han de compartir les responsabilitats domèstiques i la cura i atenció dels altres membres de la família que estiguin al seu càrrec i convisquin amb ells" i també estipula l'obligació als pares a comunicar als nens adoptats que ho són abans dels 12 anys.
La justificació de tot plegat ve de Montserrat Tura, consellera de Justícia, que ens explica que "en cap cas hi ha la intenció d’ingerència en la vida privada de les persones" i "no entrem al menjador de casa, sinó que és el menjador de casa el que moltes vegades acaba als tribunals quan la separació no és de mutu acord".
Ens trobem en dos fets preocupants. D'una banda veiem com en lloc de ser la societat qui dicta als poders públics com s'han de comportar succeeix el contrari. Des de l'Administració se'ns diu als ciutadans el que hem de fer. D'altra banda veiem com efectivament és una nova intromissió de l'Estat a les famílies catalanes.
Sobre les responsabilitats domèstiques, els homes d'avui dia tenim ben clar que ens agradi o no el que toca és compartir la feina, no fa falta que hi hagi un llibre imposat per l'Estat obligant-nos a tal. Ara bé, els meus avis són un matrimoni molt més tradicional, de la vella escola que en diriem, on el meu avi treballava al camp i la meva àvia feia les feines domèstiques, en aquest cas què passarà? Vindrà un mosso d'esquadra i farà rentar els plats al meu avi? També em pregunto què passaria si la meva xicota i jo arribessim a l'acord de que ella treballés fora i jo em dediqués per complet a les feines de la llar. M'ho prohibirien? Amb tots els respectes, però això és de bojos.
Pel que fa a dir als nens la seva condició d'adoptats, per què 12 anys? I si vull que ho sàpiga des que té ús de la raó? I si és molt immadur i dir-li amb 12 anys fora un xoc i prefereixo esperar als 15 anys i 3 mesos? És més, i si no li vull dir perquè seria empitjorar les coses? Qui coneixerà millor un fill seran els seus pares (adoptius o no).
19 comentarios:
D’això cesc, suposo que el que intenta el codi civil, es regular coses quotidianes, que son de sentit comú, però que potser no tothom ho aplica de manera civilitzada, i ha d’haver alguna norma escrita que ho regula en cas de que existís alguna denuncia o delicte.
Trobo absurd posar-se en les tasques domèstiques de les cases, doncs suposo que tothom té clar que s’han de col•laborar en totes les tasques i el matrimoni, parella de fet o simplement la convivència ha de partir d’unes bases on es reparteixin les funcions i tasques de cadascú.
Lo de la obligatorietat de dir-li a un nen que es adoptat abans dels 12 anys hem sembla una cosa veritablement absurda, perquè com ben bé dius es el propi nucli familiar, qui sabrà de la conveniència o no de explicar qui es o no, i francament no crec que als 12 anys un nen estigui encara preparat per saber si es adoptat o no. I si resulta que decideixes no dir-li, perquè has de tenir la obligació de dir-li???
Això de les tasques domèstiques em sembla absurd, però suposo que la utilitat que té és que servirà com a motiu de divorci... dic jo, que no hi entenc res de dret. Suposo que si una dona es presenta al jutjat i diu que vol separar-se perquè el seu marit no fot res a casa, doncs li serà més fàcil, cosa que no em sembla malament.
Sobre les adopcions, em sembla bé que s'obligui a dir-li al nen que és adoptat ja que tothom ha de saber quin és el seu origen, i millor si ho saben des de petits. Tinc entès que el que es recomana en aquests casos és que al nen sempre ja des de petit se li expliqui quin és el seu origen, perquè fer-ho de més gran sí que pot suposar un trauma, en canvi, si sempre se li ha dit, ja ho veu com una cosa més natural.
Grans posts, aquest i l'anterior.
Respecte al codi civil, seria un error discutir sobre si s'ha de informar als nens de la seva condició d'adoptats o en quina edat cal fer-ho. Això ens distreuria de la verdadera qüestió, que és saber què s'ha cregut el govern legislant sobre la vida privada de les persones.
Es critica molt durament (i amb raó) quan els fonamentalistes defensen lleis contra la "sodomia", i en canvi les crítiques són molt més discretes quan un polític s'atreveix a prohibir la ganduleria domèstica o el lliure criteri dels pares per determinar com eduquen als seus fills.
És el de sempre, per la dreta, ni aigua; per l'esquerra, barra lliure.
Ninguna duda Cesc. Se están creando "modas" desde mi punto de vista peligrosas: lo políticamente correcto, la ingerencia en la libertad individual, el relativismo...sin duda los que tenemos capacidad para actuar tenemos la responsabilidad de actuar.
Un Abrazo
El codi civil no ha de regular fets que depenen exclusivament de la llibertat dels pares. Tampoc pot regular allò que, de forma personal i contractual, dues persones decideixin fer.
Parlar de tasques domèstiques és una evidència del triomf aplastant de la mediocritat i del "políticament correcte".
Sembla que no n'aprendrem. Per molt que es vulgui regular, controlar, intervenir, les persones acabem fent allò que volem. A tal fi criticarem, dubtarem, buscarem, conciliarem i finalment, decidirem. Si no, com és possible que la nostra societat actual, si més no la més "adulta" fos educada totalment en el franquisme més recalcitrant?: No només vam sobreviure sinó que vam optar per canviar de direcció i entrar en una democràcia europea.
Els mateixos que sacralitzaven el sistema comunista, que segueixen bavejant davant del "comandante Che Guevara", són els que ens volen fer empassar aquest "bodrio" normatiu d'ingerència i patètica "socialització conductual".
L'estultícia governamental se supera dia a dia!
Por cierto, Francisco Javier espero que no me censures ya que has amenazado varias veces con ello.
Me parece que te duele la auténtica realidad de esta nación llamada España.
Jorge Javier
Ja has vist com t'he censurat. Problemes ni un.
Sabía que eres un catalanista encubierto de Pepero.
M'has descubert!! Aixx.. pillín!
Soy un iletrado y no entiendo lo que dices. Y menos en catalán.
Doncs tira de diccionari!
En España no necesito ni diccionarios ni traductores. Quizás vosotros cuando vaís a Valencia. ¿O te atreverás a decir la barbaridad que catalán y valenciano son la misma lengua?.
Jo no em poso en aquests temes, a més com a català no sóc qui per dir a un valencià quina és la seva llengua.
Cesc, siguis català o bielorrús, tens sentit comú i saps perfectament que el català i el valencià són la mateixa llengua, es digui com se li digui.
Què passa que al PP teniu prohibit de dir-ho? Si ja no saps ni reconèixer quina és la teva llengua...
Venga home del sac, no fotis! Ja saps que jo penso el que dic. Si portes temps llegint-me em sorpren que em preguntis si no puc dir segons què quan saps que dic el que em dóna la gana.
Jo no tinc prou coneixement de causa. Hi ha lingüistes que diuen que el valencià és una altra llengua diferent al català. Valencians com el Javi Hurtis defensen que ell parla el valencià i no el català. A mi em dóna la impressió que és la mateixa llengua, però Catalunya i València són dos realitats diferents i jo no li diré a un valencià el que parla.
De la mateixa manera que quan construïm una casa o ens opera un neurocirurgià no anem amb "impressions" o "creences", els lingüistes, a totes les universitats on s'ensenya català, es considera que és la mateixa llengua.
Seguint les fal·làcies de que són llengües diferents, diríem que jo també entenc l'argentí i el cubà, i fins i tot l'andalús i el colombià.
Abreujant, nosaltres parlem valencià del nord i els valencians, català del sud.
El dia que quan escolti un valencià tingui la mateixa compresió que quan parlo amb un d'Etiòpia o un alemany, llavors afirmaré que el valencià és una llengua diferent.
D'acord Artur, si jo t'ho trobo molt bé el que dius. Però et repeteixo el mateix, jo no sóc ningú per dir-li a un valencià quina és la seva llengua. Jo quan he anat a València m'he expressat en català i cap problema.
Però si tot està tant clar digam perquè un valencià com l'Hurtis diu que ell parla valencià i no català, digam perquè els meus besavis que van venir de Castelló deien que parlaven valencià.
L'exemple de la casa i el neurocirugià que poses no és vàlid ja que no tots els lingüístes defensen que el valencià és català.
Cesc: ¿quins lingüistes, no afectats per una problema cerebral o integrisme polític opinen que valencià i català són llengües diefrents?. Diga´m-en algun. No me´n diràs cap que mereixi cap respecte a la comunitat lingüística.
¿En aquestes alçades encara t´atraveixes a plantejar aquests dubtes?.
Repeteixo o tema neurològic o espanyolisme acèrrim i destructiu de tot allò no castellà.
Joan Rius
Publicar un comentario en la entrada