El cap de setmana passat hi hagueren dos esdeveniments que van nodrir la premsa i els mitjans amb la paraula ultradreta: la mort de Jörg Haider i la manifestació neonazi a Tarragona.
El tema ja ve de més abans, no costa gens llegir cartes al director titllant d'extrem tot allò que s'allunya de l'ideari centrista i en algun diari digital de dubtosa reputació com és El Plural no hi ha dia que no es refereixi al PP com un partit d'extrema dreta.
Ara bé, què és l'extrema dreta? El fet que l'espectre polític s'hagi imaginat com una línia on en cada banda es situava la dreta i l'esquerra ha produït una sèrie de confusions en l'àmbit ideològic que han continuat fins avui dia.
La passada manifestació neonazi a Barcelona encapçalada per la formació residual Alianza Nacional va ser qualificada d'ultradreta, quan el lema d'aquesta formació és Nación, Raza y Socialismo. El nazisme mateix ha estat retratat com l'exemple perfecte del que és l'extrema dreta quan el partit s'identificava com a nacionalsocialista i va rebre el suport majoritari d'antics comunistes i obrers. Es té entès que la dreta política defensa el conservadorisme social i el liberalisme econòmic. L'extrem del conservadorisme no pot ser un paganisme ateu antisemita i l'extrem del liberalisme econòmic no pot ser una economia planificada basada en l'armament, tots dos trets característics del nazisme.
També es titlla de formar part de l'extrema dreta al ultraortodoxos jueus de l'Israel obtenint una nova incoherència i és que no poden tenir la mateixa ideologia dos col·lectius en el que un vol la desaparició de l'altre.
Tenim doncs per una banda que el que s'enten per extrema dreta a Europa té un fort component anticapitalista i un més que dubtós conservadorisme, exceptuant el cas del règim franquista, antiliberal en els seus inicis i més obert a les seves acaballes però marcadament conservador en aspectes socials des del seu inici fins la seva fi.
El cas americà és del tot diferent. Recentment un periodista de La Vanguardia parlava del Constitution Party i els definia com a libertarios de ultraderecha. Trobo que aquest pot ser un cas on es pot parlar d'una autèntica extrema dreta i en un sentit gens negatiu. La gent del Constitution Party, molta del Partit Republicà i molts americans del Midwest són partidaris d'un mínim paper de l'Estat, són quasi anarquistes i volen que el Govern federal només tingui competències en fronteres, comerç i defensa. Estan contra l'avortament, a favor d'una completa llibertat individual i conseqüentment de la llibertat d'armes. És a dir, els valors de la dreta política com són el capitalisme i el conservadorisme són portats a l'extrem i en una manera coherent. És aquest cas on sí que es pot entendre que es parli d'extrema dreta.
S’ha d’anar en compte doncs a l’hora de parlar de la dreta en la seva versió més extrema o acaba passant el que passa, que s’utilitza de comodí per parlar de qualsevol ideologia que vol aixafar la llibertat individual quan és precisament la defensa de la llibertat individual el credo de la dreta.
El tema ja ve de més abans, no costa gens llegir cartes al director titllant d'extrem tot allò que s'allunya de l'ideari centrista i en algun diari digital de dubtosa reputació com és El Plural no hi ha dia que no es refereixi al PP com un partit d'extrema dreta.
Ara bé, què és l'extrema dreta? El fet que l'espectre polític s'hagi imaginat com una línia on en cada banda es situava la dreta i l'esquerra ha produït una sèrie de confusions en l'àmbit ideològic que han continuat fins avui dia.
La passada manifestació neonazi a Barcelona encapçalada per la formació residual Alianza Nacional va ser qualificada d'ultradreta, quan el lema d'aquesta formació és Nación, Raza y Socialismo. El nazisme mateix ha estat retratat com l'exemple perfecte del que és l'extrema dreta quan el partit s'identificava com a nacionalsocialista i va rebre el suport majoritari d'antics comunistes i obrers. Es té entès que la dreta política defensa el conservadorisme social i el liberalisme econòmic. L'extrem del conservadorisme no pot ser un paganisme ateu antisemita i l'extrem del liberalisme econòmic no pot ser una economia planificada basada en l'armament, tots dos trets característics del nazisme.
També es titlla de formar part de l'extrema dreta al ultraortodoxos jueus de l'Israel obtenint una nova incoherència i és que no poden tenir la mateixa ideologia dos col·lectius en el que un vol la desaparició de l'altre.
Tenim doncs per una banda que el que s'enten per extrema dreta a Europa té un fort component anticapitalista i un més que dubtós conservadorisme, exceptuant el cas del règim franquista, antiliberal en els seus inicis i més obert a les seves acaballes però marcadament conservador en aspectes socials des del seu inici fins la seva fi.
El cas americà és del tot diferent. Recentment un periodista de La Vanguardia parlava del Constitution Party i els definia com a libertarios de ultraderecha. Trobo que aquest pot ser un cas on es pot parlar d'una autèntica extrema dreta i en un sentit gens negatiu. La gent del Constitution Party, molta del Partit Republicà i molts americans del Midwest són partidaris d'un mínim paper de l'Estat, són quasi anarquistes i volen que el Govern federal només tingui competències en fronteres, comerç i defensa. Estan contra l'avortament, a favor d'una completa llibertat individual i conseqüentment de la llibertat d'armes. És a dir, els valors de la dreta política com són el capitalisme i el conservadorisme són portats a l'extrem i en una manera coherent. És aquest cas on sí que es pot entendre que es parli d'extrema dreta.
S’ha d’anar en compte doncs a l’hora de parlar de la dreta en la seva versió més extrema o acaba passant el que passa, que s’utilitza de comodí per parlar de qualsevol ideologia que vol aixafar la llibertat individual quan és precisament la defensa de la llibertat individual el credo de la dreta.
12 comentarios:
Cesc,
No puc estar més d´acord. De fet... jo sóc d´extrema dreta, ay no! de dreta extrema!
Crec que la gent hauría de conèixer més a Barry Goldwater, i com deia... "Yo no es que sea de extrema derecha, sino extremadamente derechista" y Amén.
Pensador com Tocqueville, Burke, Hobbes, Locke, etc... haurien de ser llegits per els que es defeneixem com d´esquerres. No fan mal, ànims!
Tens raó, el que passa és que com que a Espanya el franquisme es considerava de dretes, doncs els nostàlgics que avui en dia enyoren el franquisme se'ls qualifica d'extrema dreta. I a més, aquests normalment han tingut un gran odi cap a l'esquerra, doncs motiu de més. Encara que normalment els extrems es toquen, i no hi ha tanta diferència entre els extrems d'un i altre costat.
Excelente articulo Cesc. Chapeau!
Comparteixo el que diu l'Home del sac. Els extrems -tant d'esquerra com de dreta- no són tan diferents en sí mateixos i, els respecto, però aquests extrems no fomenten el diàleg, no són equànims i no contribueixen a millorar el govern, com pot fer una oposició amb idees constructives.
Avui a "Comunicació Política" (una assignatura que tinc) se n'ha parlat de tot plegat, i te n'adones que, almenys jo, poca idea en tinc i que és necessari tenir-ne unes nocions o almenys anar una mica encaminat de com funciona tot l'espectre ideològic polític, molt complicat, per cert!.
AQUI MUCHO GOLDWATER, TOCQUEVILLE, BURKE Y OSTIAS Y SE SIGUE PERDIENDO EL TIEMPO SIN ACTUAR ANTE LOS NACIONALISOMS EXACERBADOS COMO EL CATALÁN.
LA PERDICIÓN DE ESPAÑA SON AQUELLOS QUE NO USAN SU LENGUA EN LAS COMUNICACIONES NACIONALES, LOS QUE NO TIENEN LA PATRIA ESPAÑOLA A FLOR DE PIEL.
DEJAROS DE TONTERÍAS Y A LUCHAR POR UNA ESPAÑA ESPAÑOLA.
JORGE JAVIER
Jorge Javier,
No creo que me pueda usted dar lecciones de españolidad y amor a la Patria, la grande y la chica; ni me convenza de que España es una Nación y sus regiones variadas, ricas en lenguas regionales, la hacen más grande. Si, podemos estar de acuerdo en que en Cataluña hay una falta de libertades básicas; si uno quiere usar el castellano en las intituciones públicas o ser de derechas.
Hola Cesc,
estic intentant reviure el meu bloc, de moment he fet una entrada i procuraré anar actualitzant-la
Da svidania
Jorge Javier con tus comentarios de nivel de patio de colegio queda patente tu nivelazo, deja ya de insultar a Cataluña y lo que representa. No crees que una persona que adquiere el conocimiento de varias lenguas es más rica intelectualmente hablando, que gente como tú, con expresiones que ofendes. Si quieres un consejo, deja las lecturas excluyentes y empieza a leer la Revista de Occidente de Ortega y Gasset.
este xiko se piensa ke todos los de mala y eso no es verdad
este xiko se piensa ke todos los de la izquierda dicen que la derexa es mala y eso no es verdad
Ep, Cesc,
La dreta conservadora i/o liberal que tu tan defenses no sempre ha estat tan democràtica i "guai" com tu pretens. Posaré dos exemples que són de la mateixa època: Alemanya i Espanya als anys trenta.
El partit nazi mai va aconseguir la majoria absoluta al "Reichstag" (parlament alemany). En les darreres eleccions de la República de Weimar (gener de 1933) va treure poc més del 30 % (convertint-se en el partit més votat això sí). Si Hitler es va fer amb el poder de manera "legal" va ser gràcies al líder de la formació "conservadora i monàrquica" Von Papen qui li va oferir la cancilleria a canvi de ser ell vicecanseller, creient, ingènuament, que des del poder els podríen control·lar.
L'altra exemple que posava era el d'Espanya, on mai hi va haver una formació republicana conservadora de cara i ulls els anys trenta(el partit d'Alcalá Zamora no passava de ser un fantasma polític). La CEDA de Gil Robles mai es va acabar de decidir si era carn o peix (si democràtica o feixista) i és sobradament sabut que Calvo-Sotelo (el que va espetar a la Pasionaria allò del "yo tengo unas anchas espaldas") i la seva formació, Renovación Española, van finançar la Falange.
Ara bé, per la mateixa època hi han dues excepcions notables a dos països: Catalunya i Anglaterra.
Al nostre país tenim l'heroic exemple de Carrasco i Formiguera (fundador d'Unió Democràtica de Catalunya)perseguit durant la guerra pels anarquistes de la FAI i afusellat per Franco i el de la Lliga Catalanista de Prat de la Riba.
El cas anglès és de sobres conegut: va ser el conservador Winston Churchill qui va liderar el seu país i el món lliure cap a la victòria final contra el nazisme.
Joan Blas
Javi, yo me considero lo mismo jeje. Y respecto a contestar al iletrado Jorge Javier pues ni al caso, ya has visto que para él el conservadurismo es mucha "ostia". Para él la amenaza son los nacionalismos... vaya que el pobre chaval no debe ni poder dormir.
Home del sac, en aquest cas el franquisme sí que tenia algun element dretà com seria el conservadorisme. Però llavors aquí entre el joc i l'esquema on a banda de la ideologia dreta esquerra entra l'altre eix que és més estatisme o menys.
Esther, complicat l'espectre polític? Jo ho trobo senzill, potser és perquè m'encanta el tema!
Jorge Javier, de verdad que ha habido veces que he pensado en moderar los comentarios, no me obligues a ello por favor. No es solo que lo que has dicho es una idiotez sino que además es una falta de respeto para los catalanes. Aprende de Josep Miquel.
Anónimo, pero ¿que dices?
Joan. Al llarg de la història han sigut moltes les formacions democràtiques que han donat suport a formacions extremistes. No només la dreta.
Publicar un comentario en la entrada